Carrer de l'Argenteria

n camí natural per anar fins a la platja era el de baixar pel carrer de l'Argenteria, passar pel davant de Santa Maria del Mar i accedir-hi a través del carrer de l'Espaseria.

L'antic carrer de l'Argenteria era molt llarg i ple de comerços. Això li donava molta animació i per controlar precisament que aquesta animació no es convertís en desordre, l'any 1318 el Consell de Cent havia prohibit que s'hi venguessin “lances, darts, espases i coltells”, indicant que el lloc per vendre armes es trobaria just en el carrer immediat, el carrer de l'Espaseria, just davant del mar.

No és casual que el carrer de l'Argenteria tingués una gran rellevància. A Barcelona, del Gremi d'Argenters ja se'n parla al segle XIV i els seus treballs tenien un gran prestigi internacional. Es deia que les peces fetes aquí eren “ab gran e subtil ingeni obrades, e per molts singulars judicades, en no poca honor e reputació de la dita ciutat, benefici de la república d'aquella e endreça del dit ofici”. Sembla ser que a les rodalies de 1714 només en aquell carrer si podien trobar fins a 78 argenters, estenent el seu treball arreu del món.

Va escriure Curet sobre les botigues dels argenters: “No es distingien en llur aspecte exterior i interior de les d'altre negocis més humils. Tenien tots un aparador on exposaven llurs articles, i es reservaven a dins de la tenda, en lloc ben resguardat, les peces millors per la seva vàlua material o per l'originalitat; en el primer cas, per sostreure-les del mal pensament de qualsevol que, en passar pel carrer, li passés pel cap de posseir-la sense pagar-la, trencant el vidre de l'aparador; en el segon, per evitar, tant com possible fos, que un competidor les copiés. Aquells joiells s'ensenyaven solament als clients coneguts, de tota confiança i es destinava, per a aquest objecte, la rebotiga”.

L'ofici d'argenter estava perfectament regulat al segle XVIII: el gremi vetllava pel prestigi dels argenters barcelonins amb uns estudis molt ben definits. L'aprenentatge començava en qualitat de fadrins i s'estenia al llarg de sis anys, passats els quals se sotmetia a l'aspirant a un examen on se li demanava a més d'un domini absolut de la tècnica, “l'execució d'un joiell d'or, argent i pedreria, dissenyat pel mateix aspirant” segons consta als Llibres de Passanties del Gremi.

El carrer va ser edificat en poc temps i hi havia molta gent que hi volia ser, així que l'amplada de les cases era molt petita -entre vint i trenta pams- i tenien una estructura molt similar. Com descriu Josep Maria Espinàs, “a la planta baixa hi havia la tenda i la rebotiga, damunt d'aquesta, el menjador amb vista directa a l'establiment i al fons, una escaleta que donava a la cuina i al terrat, que servia d'obrador, i també de corral de conills i gallines. Al pis de dalt hi havia el saló i els dormitoris”.

Textos extrets de “Vuit segles de carrers de Barcelona” de Josep M. Espinàs, Edicones Destino, Vitòria 1974