a sort de la ciutat ja estava decidida: entrontar-se a l'exercit atacant era un acte suicida. La ciutat havia resistit al llarg de la seva història multitud de setges i sempre se n'havia ensortit i la seva Coronela encara era un cos invicte, però en aquesta ocasió la resolució dels atacants era inflexible i els catalans estaven tot sols, abocats al seu irremissible destí.
La nit del 30 de juliol es produeix un primer gran assalt de l'infanteria franco-espanyola contra la ciutat. Tornen a succeir-se fins a tres atacs que són rebutjats l'un darrera l'altre amb obstinada ferocitat. Hem de pensar que quan la ciutat arriba a aquest punt, els seus defensors portaven a sobre un any de setge amb la conseqüent manca de municions, pèrdua d'estructures defensives, baixes irremplaçables i un nombre cada cop més gran de ferits, malalties per tot arreu, fam i esgotament generalitzat.
El 12 d'agost Berwick va decidir donar el cop definitiu a les defenses de la ciutat i aconseguir la seva claudicació. Va idear l'atac amb una força de 16.000 granaders i sapadors que s'obririen pas entre els ja malmesos baluarts de Santa Clara i el del Portal Nou. L'atac va donar pas a una batalla d'una violència extrema en la que les posicions van ser defensades per la Coronela i que va significar la mort de 200 defensors i de 900 atacants.
La petita i curta victòria dels barcelonins no va tenir cap recompensa ja que a l'endemà es va iniciar una nova batalla que es va allargar durant 16 hores continuades, del 13 al 14 d'agost, on la lluita va arribar a ser cos a cos i on novament els defensors van fer fora als atacants. Va ser tanta la ràbia i la ferocitat de la lluita que l'impetu de la càrrega catalana va fer que es perseguissin les forces atacants més enllà de les muralles, fins a les pròpies trinxeres borbòniques.
Les consignes que rebia constantment el duc de Berwick per part de Felip V eren tan dures (deixar només en vida a les dones i els nens) que van motivar que fins i tot Lluis XIV, rei de França i avi del despòtic Felip V, va intervenir exigint, l'1 d'agost, el respecte de la vida i dels bens dels barcelonins.
En aquells moments, totes les muralles de la ciutat tenien tantes bretxes que ja es feia impossible d'intentar-les cobrir i fruït d'un any de bombardejos, un terç de tots els edifics de la ciutat estaven destruïts. Com escriu Ferran Soldevila, "abans de l'atac final la muralla est de la ciutat estava del tot malmesa. Casanova va afirmar d'ella que tot el front d'atac era una gran bretxa i un comentarista modern ha pogut dir, també raonablement, que Barcelona, el dia de l'assalt
, ja no era una ciutat forta, sinó una ciutat oberta" (1)
Davant aquest desolador panorama, Berick va fer arribar una nova sol·licitud de rendició a canvi d'evitar el pillatge i la violència contra la població. La Junta de Govern va estudiar la proposta el 4 de setembre i la va posar a votació: la rendició va ser rebutjada per 26 vots a 4. El poble va celebrar la notícia i va nomenar a la Mare de Deu de la Mercè general·lísima de l'exercit.
La batalla de l'onze de setembre
(1) Ferran Soldevila , Historia de Catalunya, pàgina 1153
(2) Il·lustració extreta del còmic Barcelona 1714, l'onze de setembre, d'Oriol Garcia i Quera - Editorial Casals, S.A. - 2002