El Amanecer de los muertos és una pel·lícula de zombis, però això si, en la seva concepció més moderna.
El gènere cinematogràfic de zombis és molt antic. Va néixer l'any 1932 sota la forma d'un film sonor només en un 15% del seu metratge: White Zombie (coneguda a l'Estat Espanyol com La legión de los hombres sin alma). Era la precursora d'un grapat de tòpics que van donar forma al gènere al llarg de més de 30 anys, a través de pel·lícules sovint de sèrie B: eren històries basades en llegendes d'Haití, inspirades en la màgia negra i el vudú, on malvats bruixots ressuscitaven a morts, privant-los de la seva voluntat i utilitzant-los pels seus obscurs interessos.
A continuació van anar sorgint títols de totes les qualitats: des de la notable I Walked with a Zombie (Passejant amb un zombi) del 1943 fins a la considerada com la pitjor pel·lícula de la història, Plan 9 from outer space (Plan 9 del espacio exterior) del 1959, dirigida pel somniador Ed Wood.
L'any 1968 podem marcar-lo com un segon naixement del gènere de la ma de tot un expert, George A. Romero, any de l'estrena de la mítica Nigth of the living dead (La noche de los muertos vivientes), una obra feta amb molt poc pressupost, en rigorós blanc i negre i en pel·lícula de 16 mil·límetres. Posteriorment, el propi Romero va dirigir 5 pel·lícules més sobre la temàtica zombi. Què va aportar aquest director al gènere? Doncs molts nous paradigmes:
- Ja no es tracta d'un fet local. És un fenomen global.
- Ningú no controla als zombis. Només els mou la seva insaciable fam de carn humana viva.
- No són ràpids ni intel·ligents, però allò que els fa temibles és la seva quantitat i la seva tossuderia.
- El motiu de la seva resurrecció no té gens d'importància. De vegades és d'origen radioactiu, víric, químic...
En aquest nou període es tornen a trobar experiments curiosos com Le notti erotiche dei morti viventi(La noche erótica de los muertos vivientes) del 1979 de Joe D'Amato i protagonitzada per Laura Gemser, la Emanuelle negra o la recordada The Return of the living dead (El Regreso de los Muertos Vivientes), estrenada l'any 1985 i dirigida per Dan O'Bannon que va significar l'entrada de la comèdia al gènere.
En els darrers temps, el gènere lluny d'afeblir-se ha agafat una nova vitalitat amb títols com la saga de Resident Evil (2002), que ha estès al cinema la popularitat que la història va aconseguir en els videojocs o una altra pel·lícula que va estrenar-se el mateix any i que va aportar elements nous: 28 Days Later (28 días después) de Danny Boyle, una obra que no hauria de considerar-se dins del gènere perquè no es tracta de morts vivents sinó d'infectats per una espècie de ràbia. Malgrat tot, té tantes coses en comú amb las altres pel·lícules comentades que resultaria absurd valorar-la a banda. Ha tingut una gran continuació amb 28 Weeks Later (28 semanas después) de Juan Carlos Fresnadillo.
"Quan ja no queda espai a l'infern, els morts caminen per la terra".
És precisament en aquest context on neix Amanecer de los muertos (2004) de Zack Snyder, una pel·lícula de qualitat dins d'un gènere madur. Es tracta d'un remake de Dawn of the Dead (1978), una de les pel·lícules que va dirigir Romero, però amb una visió nova i amb l'actualització del mite. En aquesta ocasió, tal com es va iniciar a 28 días después, les criatures no avancen dubitativament i de manera poc coordinada. Corren desesperadament cap a les seves presses. El crític M.E. Russell va escriure sobre ella: "Tensa, sanguinolenca, divertida i intel·ligent", encara que més definitiva és la crítica apareguda a Los Angeles Times de la ma de Manohla Dargis: "Gran divertiment zombi, el remake de George A. Romero "Dawn of the Dead" es la millor prova en anys de que copiar velles pel·lícules de vegades funciona."
Va ser el primer gran èxit del seu director Zack Snyder que immediatament després va demostrar la seva marcada personalitat en la direcció de 300, Watchmen o Sucker Punch (gran pel·lícula encara que molt castigada pels crítics), per posar-ne solament uns exemples.
El primer encert de Amanecer de los muertos ja el trobem a l'escena inicial: la impactant seqüència de la nena zombi que ataca als seus pares, per passar tot seguit a uns crèdits on en breus flashos veiem què està passant al món... com es derrueix tota la civilització al ritme de ‘When the man comes around’ de Johnny Cash.
Després, la sang marca el transcurs del temps. Al començament els zombis desprenen una sang vermella i fluida, molt cridanera, però a mesura que va avançant la pel·lícula anem veient com aquesta es va convertint en marronosa i seca per mostrar, finalment, una aparença negrosa amb un cert punt oliós... la putrefacció va guanyant terreny mentre la civilització tal com la coneixem desapareix ràpidament.
De fons, una bona adaptació del guió clàssic als temps actuals, una encertada interpretació per part d'un grup d'actors molt ben seleccionat que porta el pes de la història i uns efectes especials molt ben treballats
Amanecer de los muertos és només divertiment, sense més pretensions, d'aquelles pel·lícules que es miren amb un bon vol de crispetes i que satisfan a qualsevol amant del gènere.
En aquest nou període es tornen a trobar experiments curiosos com 
El primer encert de 