Frank Capra

Frank Capra, una visió esperançada de la societat

 
Frank Capra va néixer a Bisacquino, un petit municipi de la provincia de Palermo, a Sicília, el 18 de maig de 1897 i va ser batejat amb el nom de Francesco Rosario. Va emigrar als Estats Units a l’any 1903 quan tenia solament 5 anys. 
Va cursar estudis d’enginyer químic però a l’any 1919, quan només tenia 22 anys, ja va començar a iniciar-se al món del cinema apareguent com a actor en una producció no gens rellevant (The Outcasts of Poker Flat) i a l’any 1921 ja va escriure i dirigir el documental “La visita dell' Incrociatore Italiano LIBYA a San Francisco” on mostrava la visita del creuer italià Libya a la badia de Sant Francisco, documental que es conserva en bon estat . Aquest va ser el tret de sortida d’una carrera i d’una passió que ja no el deixaria mai al llarg de tota la seva vida.
 
La seva obra és sense cap mena de dubte una obra d’autor: a través de les seves pel•lícules podem veure el món amb els seus optimistes ulls de somniador i de defensor convençut del gran somni americà. La seva confiada mirada no deixa de veure el mal existent a la societat i els poders fàctics que sempre volen treure el pitjor d’ella... però en essència creu en la naturalesa bona de la humanitat, cosa que fa que –a la fi- triomfi sempre la justícia i l’amor. Una visió amable i esperançadora per uns temps convulsos i esfereïdors.
 
A continuació faig un breu recordatori de set entranyables pel•lícules que conformen una bona mostra del seu treball.
 
 

Succeí una nit, 1934 (It Happened One Night)

 
Aquesta pel•lícula pot ser considerada sense cap mena de dubte com l’obra que va consagrar a Capra com un director de primera fila a Hollywood i li va obrir les portes a treballs més ambiciosos i personals. El present treball és considerat per a molts com la primera “screwball comedy” o comèdia esbojarrada en la que un dels protagonistes principals és una dona de caràcter fort i el guió es basa en la seva relació amb el coprotagonista masculí, amb diàlegs ràpids i punyents, immersos en situacions absurdes i divertides. Poden considerar-se hereves seves les magnífiques comèdies de Cukor, Sturges o Hawks
 
La història és molt senzilla: una consentida filla d’un milionari, l'Ellie Andrews (Claudette Colbert), s’escapa del seu propi casament i se’n va amb destí a Nova York i només amb el que porta a sobre, sense cap pla en concret. A la seva fugida es topa amb Peter Warne (Clark Gable) un periodista simpàtic i poca-vergonya, que la reconeix en un encontre casual  i veu la possibilitat d’aconseguir una gran història... a partir d’aquí, la història d’una relació que treu espurnes, el xoc de dues classes socials ben dispars i finalment, el naixement d’un amor que tothom donaria per impossible. 

Aquesta pel•lícula va ser la primera en obtenir Oscar a les 5 categories principals: millor pel•lícula, millor director, millor actor, millor actriu i millor guió. 
 


El secret de viure, 1936 (Mr. Deeds Goes to Town)

 
A la gran obra Mr. Deeds Goes to Town, Capra va abocar una bona part de les idees que impulsaran la majoria de la seva producció cinematogràfica a partir d’aquest moment. És segons moltes persones el millor punt de partida per començar a veure i a entendre la seva filmografia.
 
En ella trobem a un ingenu jove, Longfellow Deeds (Gary Cooper), que viu a la plàcida localitat de Mandrake Falls, a Vermont, on manté una tranquil•la existència sense complicacions fins que rep una inesperada herència de vint milions de dòlars, cosa que l’obliga a viatjar fins a Nova York per a prendre contacte amb els seus béns. La gent que té el control fàctic dels negocis i les inversions on es troba immobilitzada una bona part de l’herència, creuen que els resultarà fàcil manipular a Deeds i així convertir-lo en un home de palla. El jove veu, doncs, com ràpidament es forma al seu voltant, una munió de gent que vol treure-li alguna cosa. Ell, que és ingenu però no estúpid, pren una dràstica decisió: repartirà tota la seva herència entre els més necessitats. Hi ha massa diners en joc per que els poderosos es quedin amb les mans creuades, així que el porten als tribunals al•legant que ha perdut el cap i que no es responsable dels seus actes.
 
En mig de tot això, novament  una periodista, Babe Bennett (Jean Arthur), s’acosta a ell amb l’afany de treure’n suc periodístic, anomenant-lo en els seus articles Cinderella Man (l’Home Ventafocs). 
Finalment, tal com passa a una bona part de les pel•lícules de Capra, la gent com Deeds, bona, idealista, justa i amb principis, pot abatre’s, pot arribar al límit de voler tirar la tovallola... però la gent del carrer, que s’ha vist beneficiada per les seves accions i que sempre han admirat la seva valentia, li acaba donant l’impuls final que el permetrà vèncer aquells enemics que semblen indestructibles. 

Aquest treball li va tornar a valdre un altre Oscar al millor director.
 
 

Viu com vulguis, 1938 (You Can't Take It With You)

 
En aquesta pel•lícula Capra afronta una historia tan divertida com revolucionaria: en síntesi és una crida a gaudir de la vida, a la nostra manera, tot deixant que els altres també facin lliurament el mateix... però en una societat com la nostra en que la competitivitat entre persones es troba a la base de la nostra cultura i on el nostre èxit sempre ha d’anar acompanyat del fracàs d’alguna altra persona, el missatge esdevé especialment interessant i només pot provenir d’un idealista com Capra.
 
La “perillositat” d’aquesta actitud tan festiva davant la vida la trobem exemplaritzada en el comportament de la família Sycamore, de la qual n’és membre l’Alice (Jean Arthur) promesa amb Tony Kirby (James Stewart). En Tony ha encaixat molt bé en els Sycamore, però no li passa el mateix a la seva família, conservadora i respectable: la primera trobada entre les dues famílies acaba amb tots plegats detinguts per la policia, acusats d’anarquistes.
 
El contrast entre les dues classes socials, una manera alternativa de viure la vida, el valor de les relacions humanes, l’amor i l’amistat són els principals eixos sobre els que es mou la història en una nova  screwball comedy.
 
El 1938 va obtenir dos Oscar (millor pel•lícula i millor director) i altres 7 nominacions.
 
 
 

Caballero sin espada, 1939 (Mr. Smith Goes to Washington)

 
Aquesta pel•lícula és una de les més emblemàtiques i combatives obres de Capra, un autèntic al•legat als valors més bàsics de la democràcia en un temps (l’any ’39) on l’esclat del nazisme estava propugnant l’arribada de l’home nou amb el verinós discurs de la supremacia de la raça ària. Aquest treball és una resposta clara i contundent a totes aquelles patètiques doctrines. La seva resposta és un discurs humanista, solidari, positivista davant les situacions desesperades i, novament, una oda a la força individual i col•lectiva de l’home bo, honest i que creu en la justícia i en els fonaments de la pròpia democràcia... un retrobament amb els valors fundacionals de la seva estimada república: una forma de govern “del poble, per al poble i pel poble”.
 
Hauria resultat fàcil mostrar com a enemic a vèncer aquells rivals externs que estaven posant el món sencer potes enlaire, però va preferir posar el focus dins del seu propi país d’acollida, els Estats Units, i sobre els seus poders fàctics i els oligopolis capaços de controlar i conduir als polítics -de sota mà- per aconseguir els seus obscurs objectius.
 
Novament, un home senzill però íntegre i idealista provinent dels món rural, en Jefferson Smith (James Stewart) és nomenat senador. L’objectiu és posar en el càrrec a un home allunyat de la política, donar-li algun petit projecte personal perquè se senti “ocupat i útil” i fer-lo signar –a banda- aquelles resolucions i propostes que beneficiaven els interessos personals d’aquells que movien els fils. Però Jefferson no donarà el seu braç a tòrcer. L’essència de les lleis del seu país li donaran les eines per fer front als seus poderosos adversaris.
 
Una història 100% Capra . Per llegir-ne més
 
 
 

Juan Nadie, 1941 (Meet John Doe)

 
En aquesta ocasió Capra planteja una complicada situació a la qual li va costar molt donar-li el final més adequat...
 
Una periodista, Ann Mitchell (Barbara Stanwyck), publica una falsa carta al director, signada per John Doe, en la que aquest manifesta el seu descontent amb el sistema i confessa que se suïcidarà la nit de Nadal, llençant-se des de dalt de l’Ajuntament.
 
L’article té tal impacte entre els lectors que a l’endemà el diari rep una autèntica allau de cartes demanant-li a John Doe que no segueixi el seu pla, oferint-li treball i d’altres ajuts. La reacció ciutadana motiva que una munió de captaires i gent sense recursos vagi al diari, dient que són l’autor de la carta. Ann decideix llavors, triar-ne a un d’ells per fer-lo que encarni al personatge que ella mateixa ha creat. L’escollit és John Willoughby (Gary Cooper), una persona sense sort a la vida. 
 
A partir d’aquest moment Ann publica diverses cartes de John –escrites per ella mateixa- en la que critica a la societat capitalista i a la manera en que aquesta maltracta als seus fills menys agraciats. Com és previsible, la història se li escapa de les mans , sobretot quan els polítics entren en acció volent instrumentalitzar el patiment de John Doe
 
 
 

Arsènic i puntes de coixí, 1944 (Arsenic and Old Laces)

 
En el cas de la present pel•lícula, Capra va fer una adaptació d’una obra de teatre que estava en aquells moments en cartell a Broadway, Arsenic and Old Laces, i que havia obtingut un notable èxit.  
 
Narra la història de les dues encantadores tietes del protagonista, Mortimer (Cary Grant), tan dolces com desequilibrades, que fan una tasca humanitària amb tothom qui poden: quan es troben amb gent que pateix o que té problemes del tipus que sigui, elles l’ajuden d’una manera... podríem dir que definitiva... el maten!
 
Una obra que, malgrat estar filmada amb molt poc temps i amb una estructura molt teatral, va triomfar espectacularment a taquilla i és, malgrat el pas dels anys, una entranyable peça que es deixa reveure amb tota la seva frescor més de 60 anys després. Una cosa molt difícil d’aconseguir... i més si estem parlant d’una història d’humor negre.
 
En aquest treball, Capra li va saber treure la millor cara còmica a Cary Grant, que està esplèndid en el paper. Per llegir-ne més
 
 
 

Que bonic és viure!, 1946 (It's a Wonderful Life)


Una de les pel•lícules més conegudes de Capra ja que va convertir-se –circumstancialment- en una obra d’obligat visionat per les festes de nadal. No és el seu millor treball però és amb tota certesa el seu treball més icònic. Capra, en declaracions publicades a la seva autobiografia, va dir: “No la vaig fer per a crítics avorrits ni per Intel•lectuals pedants. La vaig fer per a la gent senzilla com jo; gent que potser havia perdut el seu marit, o el seu pare, o al seu fill; gent que estava a punt de perdre la il•lusió de somniar, i a la que havia que dir-li que cap home no és un fracassat.”
 
Ens explica la història de George Bailey (James Stewart) i dels seus incomplerts somnis de viatjar i de conèixer món. Va deixar passar en repetides ocasions la possibilitat d’anar-se’n ben lluny i ho va fer per ajudar a algú proper o per responsabilitat vers el negoci familiar. Gràcies a això el poble sencer li té una franca gratitud. Tot sembla marxar bé fins que un dia la vida li dóna un revés i el col•loca en una situació extrema. Serà el moment en que necessitarà, més que mai, que la vida li faci veure què ha significat el seu sacrifici i per què ha valgut la pena. 
 
Una pel•lícula capriana com les que més, que ens parla bàsicament de l’amor i de la bondat final de les persones, malgrat que en tota societat hi hagin malvats. Per llegir-ne més
 
Si Capra ha aportat alguna cosa al cinema, a banda de la seva qualitat indiscutible i excepcional a la direcció, ha estat la seva visió idealista i positivista de la vida, la seva fe en la humanitat i el seu determinat clam a la solidaritat desinteressada entre les persones... i això no és pas poc!