Sharon Stone

Sharon Stone, una carrera feta de muntanyes russes


 

Sharon Vonne Stone va néixer a Meadville, una petita ciutat de Pennsilvània, el 10 de març de 1958, en una família d’ascendència irlandesa.

De petita li va costar molt d’encaixar amb els nens i nenes de la seva edat. Quan en prou feines tenia 5 anys, li van fer unes proves d’intel·ligència i van descobrir que era una nena superdotada amb un coeficient intel·lectual de 154. Als cinc anys la van posar en una classe amb nens de vuit, però poc després la van abaixar un curs, perquè no encaixava emocionalment. Aquells anys van significar per a ella unes muntanyes russes emocionals fins que Mensa, una associació de gent amb percentils intel·lectuals alts, la va incloure en un sistema educatiu especial. Això va permetre que es gradués a la Saegertown High School de Pennsilvània.

Va entrar a la Universitat d’Edinboro als 15 anys, on va aconseguir una beca per estudiar Art i Escriptura. En aquella època va compaginar els seus estudis amb el seu primer treball com a dependenta del McDonald’s.

A l’any 1977 va descobrir que podia tenir davant seu una bona carrera com a model, segons li van aconsellar en repetides ocasions, així que va deixar Meadville i va anar-se’n a viure amb una tieta a Nova Jersey. Al poc temps va ser contractada per l’agència de models Ford de Nova York. Ràpidament, va tenir l’oportunitat d’aparèixer en diverses campanyes, anunciant primeres marques com són la Revlon, Diet Coke o Clairol.

Aviat va començar a alternar la seva tasca de model amb petites intervencions cinematogràfiques. La primera va ser, com a extra, a Memòries (Stardust Memories, 1980) de Woody Allen, però el seu primer paper destacable li va arribar l’any següent amb Benedicció mortal (Deadly Blessing) de Wes Craven. Després es van succeir diversos treballs de diversa importància, però amb produccions de baixa qualitat o en aparicions en sèries televisives, fins que va arribar la seva gran oportunitat en una gran producció: Desafiament total (Total Recall, 1990) de Paul Verhoeven, on va poder demostrar que podia sortir del registre de “nena mona” i interpretar papers d’una major complexitat interpretativa com era el que li oferia el personatge de Lori en aquesta pel·lícula, al costat d’Arnold Schwarzenegger, que en aquell moment  es trobava en el cim de la seva carrera.

El seu gran moment, però, va ser poc després, al 1992, quan el mateix Verhoeven va confiar en ella pel complex personatge protagonista d’Instint Bàsic, la pel·lícula que la va llençar a la fama mundial com a símbol sexual de la seva generació.

Amb aquesta pel·lícula va iniciar-se una dècada d’èxits comercials i de notables treballs artístics que van acabar demostrant abastament que darrera d’aquella imatge sensual que havia seduït al món, s’amagava un gran talent interpretatiu que va aconseguir donar-li sortida en solvents treballs.

Però amb el canvi de dècada, tot es va enfonsar!

A l’any 2001, quan la seva carrera com actriu es trobava en el seu zenit, va patir un vessament cerebral causat per un aneurisma. Els metges que la van atendre van diagnosticar que tenia un 5% de probabilitats de sobreviure. La pròpia Sharon Stone recorda aquell episodi de la següent manera: “Vaig perdre la memòria. Se’m va paralitzar el costat esquerra del cos. No vaig poder ni escriure el meu nom ni llegir durant dos anys”. Aquest cop tan brutal la va obligar a tornar a aprendre funcions tan bàsiques com parlar, escriure o caminar. En el procés de recuperació va patir tartamudeig, impossibilitat de recordar unes línies de guió i se li ennuvolava la vista.

Quan, contra tot pronòstic, va aconseguir recuperar-se completament d’aquesta fosca etapa, algunes coses havien canviat en ella.

Vam tenir l’oportunitat de descobrir a la Sharon Stone activista. L’any 2005 va llançar-se a la tasca de recaptar un milió de dòlars per a comprar mosquiteres contra la malària per a Tanzània des del Fòrum Econòmic Mundial a Davos (Suïssa). L’any 2006 va viatjar a Israel en una missió de pau a l’Orient Mitjà i el mateix any va rebre el Premi de la Cimera de Pau pel seu treball a favor dels portadors del VIH (Virus d’Immunodeficiència Humana).  L’any 2015 va ser convidada d’honor a la gala Premi Pilosio Buldong a Milà, on s’aplegaven d’executius de la indústria de la construcció, i va improvisar una subhasta amb la finalitat de construir escoles a l’Àfrica: amb els diners obtinguts es van poder construir 28 escoles. I aquests només són una mostra del seu treball en les ONGs més diverses.

Professionalment, va alternant treballs al cine i a la televisió amb la tasca de productora. No ha parat de treballar en cap moment, de manera incansable, i malgrat que ha brodat molts dels papers que han passat per les seves mans, els premis se li han resistit: malgrat haver estat nominada en quatre ocasions per al Globus d’Or, només el va obtenir en una ocasió per Casino (1996) i va estar nominada una única vegada als premis Oscar (també per Casino) però no va obtenir l’estatueta. En l’àmbit televisiu, va obtenir el premi Emmy com a Millor Actriu Convidada a una sèrie dramàtica per The Practice (El abogado a l’Estat Espanyol, 2004).

Sharon Stone no s’ha amagat en cap ocasió d’estar envellint, n’està ben orgullosa i s'ha convertit en una abanderada de la bellesa natural. Una petita mostra és la fotografia que al 2016 va penjar al seu compte d’Instagram acompanyada del text. “Responent els meus correus electrònics amb Joe (el meu gos) en aquest dia plujós”. Pots veure la foto acompanyant aquest text. La imatge va obtenir un bon grapat de “m’agrada”.

Actualment, continua treballant intensament al cine i a la televisió i mostrant, sense cap mena de dubte, quines sons les seves preferències polítiques. En un vídeo penjat a les xarxes, després de mostrar la seva inquietud davant del Covid, la seva postura era ben clara: “L’única cosa que va a canviar això és si voteu per Joe Biden (el precandidat demòcrata) i per (l’aspirant a la vicepresidència) Kamala Harris. I la raó perquè això succeirà, és perquè amb dones en el poder lluitarem per les famílies, lluitarem perquè la gent visqui (...) Si us plau, voteu. I si us plau, feu al que feu, no voteu a un assassí.”

Contundent, oi?

 

 

 

A l’any 1991 Paul Verhoeven  estava duent a terme el càsting per un nou projecte, Instint bàsic, una història fosca plena de violència i sexe, latent i en ocasions manifest, al llarg de tota la trama. Abans que el projecte arribés a les seves mans ja tenia un protagonista masculí: Michael Douglas. La resta del repartiment estava per fixar. D’entre tots, hi havia un personatge clau, la credibilitat del qual era essencial per fer versemblant la història que s’explicava. Es tractava de Catherine Tramell, una escriptora de novel·la negra amb una personalitat plena de clarobscurs, que passava del més complet cinisme i autosuficiència a la més absoluta vulnerabilitat. També tenia una característica que feia d’aquest personatge un element difícil de cobrir: tenia en el guió pàgines completes de nu, alguns d’ells integrals. De fet, segons contracte, l’actriu que l’interpretés s’havia de posar enterament a disposició del director per a filmar aquestes escenes seguint les seves indicacions. El paper se’ls va oferir a 12 o 13 actrius, sobretot a estrelles emergents en aquells moments, com era el cas de Kim Basinger, Michelle Pfeiffer, Demi Moore, Geena Davis o Julia Roberts. Totes elles van llegir el guió i ràpidament van declinar l’oferta. Quan li va arribar a Sharon Stone se’l va llegir detingudament i va decidir acceptar. Des del primer moment va veure, darrera de la vessant sexual del seu personatge, un paper polièdric que li podia permetre demostrar el seu talent interpretatiu.

Un cop finalitzada la pel·lícula i després de la seva estrena, a l’any 1992, va quedar ben palès que la innegable qualitat de la seva interpretació va quedar eclipsada pel seu fort magnetisme sexual. A partir d’aquell moment Sharon Stone es va convertir en un símbol sexual, estigma que va haver de lluitar durament per a superar.

A destacar l’excel·lent banda sonora, composta per Jerry Goldsmith.

Cal dir –perquè tinguem clar com ha funcionat i funciona Hollywood– que l’únic nom que apareix destacat al cartell de la pel·lícula és el de Michael Douglas, i que aquest va cobrar per la seva intervenció 12 milions de dòlars, mentre que Stone tan sols en va cobrar 500.000. Una “petita” diferència solament basada en la popularitat i el sexe dels actors.

 

 

A l’any següent, al 1993, el director Phillip Noyce estava engegant la producció de la pel·lícula Sliver, una història d’intriga amb fortes pinzellades eròtiques, que giraven entorn a la seva protagonista, Carly Norris. Aprofitant l’estela sensual de Sharon Stone, el director va pensar en ella pel paper.

A la història, Carly –acabada de divorciar– es trasllada a viure en un luxós edifici de Nova York. Aviat descobrirà que en aquell edifici passen coses molt enigmàtiques, en forma d’accidents mortals de difícil explicació. Dues de les relacions que marcaran els primers dies d’estada a la seva nova vivenda són Zeke Hawkins (William Baldwin), un jove atractiu, i Jack Landsford (Tom Berenger), escriptor de misteris i crims reals, especialment obsessionat amb els casos succeïts en el seu edifici.

Va fer-se especialment cèlebre la versió que UB40 va fer per aquesta pel·lícula del famós tema Can not Help Falling in Love.  

 

 

A l’any 1994, el director Luis Llosa va estrenar la pel·lícula L’especialista (The Specialist) que comptava com a principal protagonista a Sylvester Stallone, que acabava de fer Demolution Man i es trobava en un esplèndid moment de la seva carrera. Com a protagonista femenina van triar a Sharon Stone i va completar el repartiment amb James Woods, Rod Steiger i Eric Roberts.

La història ens presenta a Ray Quick (Stallone), un ex-agent de la CIA, especialista en explosius, que ara treballa com a independent, fent treballs que ell mateix selecciona personalment. Es posa en contacte amb ell una dona, May Munro (Stone), que vol venjar-se del responsable de la mort dels seus pares. Entre tots dos naixerà una relació molt íntima.

Com venia sent tradició, tot i ser el 50% del reclam comercial de la pel·lícula, Sharon Stone, que en aquells moments ja era una estrella de primera fila, va cobrar 4,5 milions d’euros enfront dels 10,5 que va cobrar Stallone.

 

 

L’escriptor Simon Moore va acabar el guió d’un western atípic cap a finals de 1992. Com ell mateix va reconèixer, era un homenatge als spaghetti western filmats per Sergio Leone, en especial a la trilogia del dòlar protagonitzada per Clint Eastwood. La principal singularitat del seu guió era que el personatge central era una dona. Li van oferir aquest paper protagonista a Sharon Stone i va acceptar l’oferiment amb la principal condició que ella seria co-productora de la pel·lícula i que tindria veu i vot. La productora va acceptar i la primera condició de l’actriu va ser que la dirigís Sam Raimi. Aquest director l’havia impressionat en els seus darrers treballs pel segell inconfusible que imprimia a les seves pel·lícules. Aquesta va ser la seva primera victòria.

Després va influir en el càsting de manera decisiva. Va proposar per un dels papers a un australià completament desconegut a Hollywood, Russell Crowe, i a una jove promesa a la que l’Stone li veia un gran talent, Leonardo diCaprio. Els estudis van lluitar contra aquesta idea: el primer era un perfecte desconegut i el segon era massa jove. Malgrat tot, finalment l’actriu es va sortir amb la seva, encara que va haver de pagar el salari de diCaprio de la seva butxaca.

Una altra cosa que va aconseguir va ser que no aparegués en tota la pel·lícula cap d’aquells innecessaris nus que sempre li acabaven imposant. A la seva etapa com a productora posaria fi a aquests abusos que fins aleshores havia patit.

La història en presenta a Ellen (Stone), una forastera que arriba al petit poble de Redemption per a participar en una perillosa competició de duels, on gent de tot arreu venia atreta per la fama i els diners que podien aconseguir si guanyaven. Ellen va apuntar-se a la competició, amb l’oculta intenció de venjar-se d’Herod (Gene Hackman), l’home que controlava tot el poble i que va ser el responsable de la mort dels seus pares.

La pel·lícula va estrenar-se l'any 1995.

 

 

Basant-se en una novel·la de Nicholas Pileggi, que porta el mateix títol, el seu director, Martin Scorsese va acostar-se, de nou, al món de la màfia, narrant aquest cop la història de Sam "Ace" Rothstein (Robert de Niro) un jueu-americà que és enviat per la màfia a Las Vegas per a dirigir el casino de Tangiers. En realitat, aquest personatge està basat en la vida de Frank Rosenthal que va dirigir uns importants casinos controlats per la màfia al llarg de la dècada dels ‘70 i començaments dels ’80. A la pel·lícula està secundat pel sanguinari Nicky Santoro (Joe Pesci), personatge també inspirat en una altra persona real: Anthony “The Ant” Spilotro. La dona de Rothstein també juga un paper important a la història: es tracta de Ginger. El personatge el va interpretar Sharon Stone, després d’haver competit pel paper amb Nicole KidmanMelanie GriffithRene RussoCameron DiazUma Thurman o Michelle Pfeiffer entre d’altres. Aquest paper li va valdre la seva primera i única nominació a l’Oscar com a millor actriu.

Diuen que, a la pel·lícula, les converses entre Rothstein (de Niro) i Santoro (Pesci) eren totalment improvisades. Scorsese els deia com havia de començar i com acabava i la resta se l’inventaven els actors.

 

 

Diabòliques està basada en la novel·la de Pierre Boileau i Thomas Narcejac titulada Celle qui n'était plus, que ja s’havia portat al cinema l’any 1954 a França, dirigida per Henri-George Clouzot, amb Simone Signoret i Vera Clouzot en els papers protagonistes i, segons sembla, el propi Alfred Hitchcock s’havia interessat per adquirir-ne els drets. Aquesta versió, estrenada el 1996, va estar dirigida per Jeremiah S. Chechik, un director que ha desenvolupat gran part de la seva carrera a la televisió.

La pel·lícula ens presenta al despòtic director de col·legi, Guy Baran (Chazz Palminteri) i ens mostra els maltractes que reben la seva dona Mia (Isabelle Adjani) i la seva amant, Nicole Horner (Sharon Stone) fins que un dia decideixen acabar amb ell per sempre. A la història té un pes important una investigadora, la detectiu Shirley Vogel, interpretat per la sempre brillant Kathy Bates.

 

 

El director australià Bruce Beresford va estrenar, a l’any 1996, la pel·lícula Condemnada (Last Dance). Beresford ja havia destacat per pel·lícules com ara Passejant a Miss Daisy, Evelyn o The Contract. En aquesta ocasió va endinsar-se en un drama carcerari.

En ella Rick Hayes (Rob Morrow), és un jove advocat que entra a treballar a l’oficina d’indults i el seu primer cas es el de revisar l’expedient de Cindy Liggett (Sharon Stone) una dona condemnada a mort per dos assassinats comesos ja fa dotze anys. A Hayes li criden l’atenció diverses irregularitats produïdes durant el judici i si es tenien en compte, podrien lliurar-la de l’execució.

La pel·lícula va ser injustament maltractada per la crítica en el moment de l’estrena malgrat les grans interpretacions d’Stone i de Morrow. Possiblement, va estar perjudicada per l’estrena poc mesos abans de la pel·lícula Dead Man Walking (Pena de Muerte) dirigida per  Tim Robbins i protagonitzada per
Susan Sarandon
i Sean Penn, que, tractant un tema similar, va rebre grans elogis de la crítica.

 

 

L’escriptor Michael Crichton, autor de nombroses novel·les que posteriorment s’han dut al cinema com Coma, Westworld, Parc Juràssic, Assetjament, Congo o Twister va publicar a l’any 1987 Esfera, una obra barreja d’intriga i ciència ficció. Una dècada més tard, Barry Levinson , que ja havia dirigit obres tan notables com Good Morning, Vietnam, Rain Man, Sleepers o la mateixa Assetjament, va posar-se a treballar en l’adaptació cinematogràfica d’Esfera.

En ella, es reuneix un equip multidisciplinari de científics, format per una biòloga marina, la Dra. Beth Halperin (Sharon Stone), un psicòleg, el Dr. Norman Goodman (Dustin Hoffman), un matemàtic, el Dr. Harry Adams (Samuel L. Jackson)  i un astrofísic, el Dr. Ted Fielding (Liev Schreiber), tots ells coordinats pel capità de l’Armada dels EUA Harnold C. Barnes (Peter Coyote). El motiu de tan heterogeni grup es l’organització d’una expedició submarina al fons de l’Oceà Pacífic, per investigar una sorprenent descoberta: recentment s’ha trobat una nau espacial de grans dimensions, submergida al fons d’aquelles profundes aigües des de feia uns tres-cents anys i de la qual se’n desconeix totalment la seva procedència. Naturalment, la troballa és un gran secret, ja que el que es desprengui d’ella podria canviar la història de la humanitat.

La pel·lícula va estrenar-se l’any 1998 i tampoc no va satisfer a la crítica, que va buscar gelosament les diferències existents entre la novel·la i ella.

 

 

Al 1999 va estrenar-se Glòria, una pel·lícula dirigida per Sidney Lumet i protagonitzada per Sharon Stone.  Es tracta d’una pel·lícula d’intriga que reversiona una notable obra de l’any 1980 escrita i dirigida per John Cassavetes i protagonitzada per Gena Rowlands.

En aquesta història, Glòria és una dona que acaba de sortir de la presó, on s’ha passat tres anys, per encobrir a la seva parella, en Kevin. És una dona endurida per la vida, que es fa la forta i que intenta refer la seva vida lluny de l’ambient criminal, però una circumstància farà que la seva vida torni a agafar un rumb inesperat: Kevin i la seva banda de delinqüents han acabat amb un antic treballador deslleial i amb tota la seva família... a excepció del petit Nicky, de sis anys i ara li toca a ell desaparèixer per a no deixar res deslligat. Glòria no vol permetre que li passi res dolent al nen i decideix ajudar-lo.

La pel·lícula està ben realitzada i manté l’interès al llarg de tot el seu metratge, però novament la crítica la va penalitzar molt al comparar-la amb l’original.

 

 

Retrats de solitud (When a Man Falls in the Forest, 2007 ) és la segona pel·lícula del director Ryan Eslinger. La primera la va realitzar quan tenia 22 anys i aquesta la va completar als 26.

Es tracta d’un drama coral en el que un conjunt de personatges mostren la seva solitud i la forma en que intenten sobreviure a la seva realitat. Són persones que han perdut el control de les seves vides i naveguen a la deriva. Bill (Dylan Baker) és un home solitari i amb grans dificultats per comunicar-se amb altres persones,  Travis (Pruitt Taylor Vince) és un antic company d’estudis de Bill que li havia fet la vida impossible com a divertiment, Gary (Timothy Hutton) és un home, també amic d’infantesa de Bill, que té una vida de parella que ha perdut tota la seva màgia i passa llargues estones extres a la feina per evitar d’anar aviat cap a casa i, finalment, tenim a Karen (Sharon Stone), la dona de Gary, una dona amb depressió crònica, que roba en el centres comercials per a calmar la seva ansietat.  Sharon Stone va reconèixer que va ser un personatge difícil d’interpretar i va dir sobre aquest treball: Va ser una experiència decisiva. Crec que vivim en una societat dominada pel Prozac on sempre se'ns diu que hem de equilibrar les nostres emocions.

La pel·lícula va ser exhibida al Festival de Cinema de Berlin on va ser nominada al premi Ós d’Or.