Sigourney Weaver

The Village (2004)

The Village, El poble o, com va estrenar-se a l’Estat Espanyol, El bosque, és una pel•lícula que no deixa indiferent a ningú. És d’aquelles estranyes obres que entusiasmen o desagraden... tal és la seva polaritat. 
El seu director, M. Night Shyamalan és un jove creador (escriptor, director i productor) que dóna un sentit ben ple al terme obra d’autor. Els seus treballs són personals i explora aquells camins que a ell l’interessen especialment. Va donar-se a conèixer amb l’exitosa El sisè sentit, amb un gran reconeixement de públic i crítica. A partir de llavors la gent ens vàrem dir: Ah! Ja sé de que va aquest director! Així que quan van estrenar-se Unbreakable i Signs, els seus següents treballs, una part de la gent les va criticar molt. Trencava clixés. 

I a l’estrena de The Village els pronòstics es van anar confirmant: una part del públic el considerem un gran director amb un esplèndid llenguatge visual i un grapat de bones idees per desenvolupar i d’altres... doncs ja se sap... no tothom podem estar d’acord!
 
The Village no és de cap manera una pel•lícula de terror com l’ha volgut vendre la seva distribuïdora. Parla de les nostres pors més profundes, aquelles que fan que la nostra imaginació voli, i parla també dels mecanismes interiors que tenim les persones per a lluitar-hi i per vèncer-les. I no hi ha por més gran que la que sentim per allò ocult, desconegut... Per això, la gent del poble es refereix als habitants del bosc com aquells dels quals no parlem.
 

 
Sobre la pel•lícula, Shyamalan afirma: A mi m’agrada sorprendre a la gent i això és per mi una cosa natural. Al mateix temps intento donar-li humanitat a les meves històries. Esperem que el públic surti amb alguna cosa per pensar que valgui la pena.
 
Quines són les seves eines per aconseguir-ho? Doncs la resposta és que són moltes i molt variades. En el cas que ens ocupa, l’atmosfera que crea a l’entorn del poble –lliure, pur i utòpic però a la vegada claustrofòbic i opressiu-, l’acurada composició dels personatges principals on cadascun d’ells té un paper determinant en el desenvolupament de la trama, l’esplèndid càsting d’actors i actrius –principal pilar de l’obra-, el tractament dels colors de manera sempre intencionada i simbòlica, el tractament del silenci com un actor més a la trama lluitant sempre amb el seu gran rival: una banda sonora que inquieta, transporta, insinua, acompanya, commou... 
 

No li calen efectes especials. La història s’aguanta sola, sense més i la seva màgia se sustenta en altres bases. Tot l’equip va fer una convivència prèvia al rodatge i, com recorda el seu productor Sam Mercer, durant aquest període de preparació, el repartiment va començar a adoptar orgànicament les personalitats dels seus personatges. Joaquín es va convertir en el solitari del grup a l’igual que el seu personatge Lucius. Adrien actuava més solt i frenètic com el paper de Noah. William, que interpreta al líder del poble, Edward Walker, donava consells i liderava el grup. El factor confort estava tan establert per al repartiment que quan les càmeres van començar a filmar ja hi havia una sensació de familiaritat i d’unitat.
 
Costa destacar unes interpretacions per sobre d’altres però em semblen molt interessants les interpretacions de William Hurt i de Sigourney Weaver, mesurades però intenses, la follia interpretativa d’ Adrien Brody sempre contrastant amb la timidesa gairebé autista de  Joaquin Phoenix i finalment la gran interpretació de Bryce Dallas Howard, una debutant sobre la que descansa el fil conductor de tota la història i ho resolt brillantment.
 
De la pel•lícula molt poc a explicar. Si ja l’has vist, el repte és tornar-la a veure gaudint de la psicologia dels personatges tot observant-ne les metàfores que s’amaguen darrera de cadascun d’ells. Si no l’has vist... no et deixis explicar res. Per poc que t’expliquin segur que serà massa. Acostat a ella amb la ment oberta i deixa’t emportar per la història, sense més. Qui pogués oblidar-la per a tornar-la a descobrir! Seu còmodament, aguditza bé els sentits i deixa’t emportar per les teves pors més primitives i irracionals. Bon viatge!