Ens trobem davant d'un carreró, fosc i brut, de la Nova York del anys '80. Veiem en una de les seves parets, una pintada feta amb esprai: Who Watches the Watchmen? (Qui vigila als vigilants?). Aquesta frase és l'essència mateixa de la pel·lícula.

Fa referència a uns antics versos pertanyents a les sàtires de Juvenal, al segle I:
Audio quid ueteres olim moneatis amici,
«pone seram, cohibe».
sed quis custodiet ipsos custodes?

(Sento el que aconselleu des de fa temps, vells amics: "Tanca el pany i mantent-la tancada". Però, qui vigilarà als propis vigilants?)

En una societat alternativa s'alça un grup d'herois emmascarats per a combatre el crim i la delinqüència. Però amb el pas del temps es van produint excessos i, com a conseqüència, es redacta una llei, l'Acte de Keene, que prohibeix les activitats d'aquests herois, Es pressiona al carrer amb protestes ciutadanes i fins i tot amb una vaga de la policia. Davant d'aquest panorama, Au Nocturna II li pregunta al Comediant: "De quí els estem protegint?" i aquest respon: "D'ells mateixos..."

A Watchmen els herois són humans, molt humans, i es deixen emportar pels mateixos instints que qualsevol altre persona, però... qui els posa els límits? fins on poden arribar? poden continuar empatitzant amb la gent que protegeixen? se senten per sobre de la llei? i finalment, qui ens protegirà d'ells?

"La brutícia acumulada de tot el sexe que s'hi practica i de tots els assassinats que s'hi cometen els arribarà fins a la cintura i totes les meuques i els polítics alçaran les mirades i cridaran: "Salva'ns"
... I jo miraré cap avall i murmuraré: "NO"

Rorschach

Watchmen va néixer sota la forma de còmic, amb 12 úniques entregues, de la mà de DC Comics els anys 1986 i 1987. L'escriptor de la història és Alan Moore, els dibuixos son obra de Dave Gibbons i John Higgins li posa el color. La suma dels seus talents van construir una obra que ràpidament aconseguí un bon grapat de seguidors incondicionals que no va parar de créixer fins a convertir aquesta obra en una col·lecció de culte per un públic incondicional. Havia nascut una llegenda i com a gairebé totes les llegendes importants va brillar breument (va pubicar-se al llarg de només un any) però amb una llum inusual, aportant icones tan significatius al gènere com el seu recordat Smiley tacat de sang...

UNA PEL·LÍCULA IMPOSSIBLE DE FER...

S'havia plantejat en més d'una ocasió de portar el còmic al cine però s'havia desestimat. El director i ex-Monty Phyton Terri Gillian va afirmar en una ocasió que a causa de la complexitat de la història era impossible d'adaptar-lo al llenguatge cinematogràfic.

Malgrat tot, va ser un projecte que va passar per diverses mans, va generar grans disputes i van ser molts els noms d'actors de primera línia que van sonar insistentment al llarg de la seva gestació... fins que va arribar a les mans del jove director Zack Snyder que venia de dirigir dues grans pel·lícules (Amanecer de los muertos i 300), que va agafar el projecte amb mà ferma i conscient del material amb el que havia de treballar, amb desenes de milers de fans incondicionals de la col·lecció de còmics que analitzarien minuciosament el treball resultant . Va dur a terme un càsting brillant amb una acurada selecció de cada personatge, va decidir mantenir la trama central a l'època en que va ser pensada originalment (els anys '80) i va adaptar el guió per aconseguir un resultat final amb un metratge assumible per a les sales d'exhibició, escurçant aquelles parts de la història que no aportaven res essencial. Tot això va ser amanit finalment amb una banda sonora excel·lent que ens submergeix de cap en l'època amb un The Times They Are A Changin de Bob Dylan, un The Sound of Silence de Simon & Garfunkel, un Unforgettable de Nat King Cole o un Hallelujah de Leonard Cohen.

Com a tota pel·lícula basada en un llibre o en un còmic, sorgeixen de sota les pedres defensors i detractors de l'adaptació, que exhibeixen els seus arguments sovint més fonamentats en sensacions subjectives que en dades concretes... I mentre tant la pel·lícula va assumint el seu lloc propi a la història del cinema amb un relat fosc, brut, decrèpit... però també finalment esperançador...

"Un home va al metge... Li diu que està deprimit, que la vida li resulta cruel. Diu que se sent sol en un món amenaçador en el que tot és incert... El doctor li diu: "El tractament és simple. El gran pallasso Pagliacci està a la ciutat. Aquesta nit. Vagi a veure'l. Això l'animarà". L'home esclata en llàgrimes u diu: "Però doctor... jo sóc Pagliacci..."
Bon acudit. Tots riuen.
Repic de timbals... Cortines"

Rorschach