Quentin Tarantino és un dels noms més controvertits dels cinema actual. El seu estil eclèctic l’ha convertit, sense cap mena de dubte, en un dels directors més personals i polèmics: té una legió de persones crítiques amb la seva obra però enfront d’ella sempre s’ha trobat una altra legió de persones amants de seu treball i defensores apassionades de les seves pel·lícules.
Quentin és un malalt del cinema des de ben petit. La seva mare ho recorda en unes declaracions: “A la feina, de vegades em donaven entrades per a partits de beisbol i de futbol americà; jo pensava que allò seria una cosa divertida per a un nen, però no hi havia manera de portar a Quentin a un partit: només volia anar al cinema”.
Als 16 anys ja va matricular-se a l’escola d’actors James Best, molt orientada a la interpretació televisiva. Com que la seva família no estava en condicions de pagar-li aquesta formació se la costejava ell mateix treballant com a acomodador d’un cinema porno. Paradoxalment, no tenia ni l’edat legal per a veure aquelles pel·lícules! Va estudiar a l’escola d’interpretació al llarg de tres anys, temps més que suficient per a descobrir una poderosa crida interna: volia ser director i donar-li forma a les seves pròpies creacions.
Al 1985 va donar un pas més en el seu camí i va entrar a treballar en un videoclub, el Video Archive de Manhattan Beach a Califòrnia. Va ser per a ell un moment molt especial. Quentin ho recorda amb un especial afecte: “Va acabar sent com la meva universitat. No és que aprengués molt sobre pel·lícules quan vaig ser-hi. De fet, si em van contractar va ser precisament perquè era –ja saps- un boig pel cinema. Però allò em va permetre deixar de treballar per a guanyar-me la vida. Treballant en aquell lloc, podia passar-me tot el dia parlant sobre cine i recomanant pel·lícules. I em trobava còmode, molt còmode”. El que és innegable és que la seva presència va anar transformant el Video Archive en un punt de trobada freaky pels afeccionats al setè art. En una pantalla gran que tenien al propi videoclub organitzava passis de pel·lícules agrupades per cicles. Donava a conèixer directors molt desconeguts als EUA com són l’Akira Kurosawa o en Jean-Luc Godard, però també en muntava d’altres molt més personals i reveladors com ara “pel·lícules en qué les dones colpeixen als seus marits” (sic). Molt Tarantino!
Va fer circular un currículum fals com a actor. En ell deia que havia participat a la pel·lícula El rei Lear de Jean-Luc Godard. Afirmava que podia fer-ho perquè a Hollywood ningú ni coneixia aquesta obra. La veritat del seu currículum era ben diferent: el seu primer treball interpretatiu professional el va dur a terme el 1985 imitant a Elvis Presley en un episodi de la sèrie televisiva “Las chicas de oro”.
Però tenia una concepció del cine i unes idees per a desenvolupar que havien de sortir i que acabarien reservant-li un lloc rellevant a la història del cinema. Segons ell mateix va afirmar, “quan algú em preguntava a quina escola de cinema havia anat jo contestava: no vaig anar a cap escola de cine, només vaig anar al cine”. Les moltes i moltes hores de cinema que havia anat absorbint, havien creat en el seu cap una amalgama d’històries inspirades en els treballs de directors com Martin Scorsese,John Woo, Howard Hawks, Sam Fuller, Sergio Leone i els mestres de la Nouvelle Vague fusionades amb hores i hores de pel·lícules de sèries B, de kung fu i d’spaguetti western amanit amb pinzellades d’estètica dels còmics. El resultat: continguts amb una exagerada violència i banyats amb litres de sang, narracions sovint no lineals, memorables diàlegs estranyament desconnectats de la trama de la pel·lícula, tenen un ús excessiu de paraules malsonants (sovint les dones, quan es barallen entre elles, s’anomenen puta i “fuck” és una de les exclamacions més utilitzades en general) i sempre tenen aquell toc d’humor entre negre i sarcàstic.
A Quentin li agrada introduir en el seu món de ficció productes inexistents i marques totalment inventades. En aquest post només en destacaré dues que pels seus fans més incondicionals ja són marques de culte:
Big Kahuna Burger. És una cadena fictícia de menjar ràpid hawaià. Ha tingut un especial esment la seva hamburguesa Big Kahuna. Ha aparegut a pel·lícules de Tarantino com Death Proof, Four Rooms, Pulp Fiction i Reservoir Dogs, però també ha fet la seva aparició a les pel·lícules del seu amic Robert Rodriguez Obert fins a la matinada i Les aventures de Sharkboy i Lavagirl.
Red Apple Cigarettes. Les cigarretes preferides pels protagonistes de les seves pel·lícules són els Red Apple. No es tracta d’una marca que paga per sortir-hi sinó una altra marca ficticia inventada pel mateix Tarantino i que apareix a Reservoir Dogs, Pulp Fiction, Four Rooms, Kill Bill: Vol.1, Kill Bill: Vol 2, Death Proof, Maleits malparits i Django.
Reservoir Dogs (1992). L’opera prima oficial de Quentin Tarantino va ser Reservoir Dogs, una pel·lícula que té “l’honor” de ser considerada per a molts com l’obra més violenta de tots els temps.
Va ser una pel·lícula rodada en molt poc temps i amb molts pocs recursos ja que el seu pressupost era mínim. Malgrat tot va tenir la facultat de sorprendre al món.
A banda de la seva violència, també acompleix amb una altra de les característiques del cinema de Quentin: persones que s’han parat a comptar-ho (jo per descomptat no ho he fet!) duien que només la paraula fuck és pronunciada al llarg de la pel·lícula 272 vegades... igual mereixeria un esment al Guiness.
I encara un altre segell característic seu que ja trobem a Reservoir Dogs en un lloc destacat: aquelles converses “estranyament desconnectades” de l’argument i que retraten la personalitat del director. En aquesta cinta on la violència inunda tot el seu metratge, trobem al començament de la pel·lícula una escena de més de 7 minuts on els seus protagonistes debaten despreocupadament els temes més insòlits en un bar. El director repetirà aquest recurs en tots els seus treballs. El pots veure íntegre a continuació.
Pulp Fiction (1994). Després de l’impacte que Reservoir Dogs va tenir en el públic, les expectatives estaven altes en el seu segon treball. Tindria capacitat de tornar a sorprendre al món? La resposta és, sense cap mena de dubte, que sí.
Pulp Fiction va disposar d’un pressupost molt més ampli que en el seu primer treball i això es va notar des del començament de la cinta. Ens explica 4 històries, de vegades desordenades i estranyament vinculades, on els seus protagonistes –supervivents i marginats- deambulen per elles a cavall sempre entre el desastre i la redempció.
Disposa d’actors i actrius de primer nivell que donen a la pel·lícula una notable qualitat interpretativa: John Travolta en un paper d’un gàngster d’estètica força “macarra”, Uma Thurman com una atractiva noia fins a les celles de droga, Samuel L. Jackson en el paper d’un altre peculiar gàngster, Bruce Willis com un boxador de segona categoria amb la instrucció de perdre intencionadament un combat...
Quentin és, des de sempre, amant de la música surf dels anys ’60 i va decidir aportar a la banda sonora d’aquesta pel·lícula els temes més destacats d’aquesta música, fet que ha deixat per a la història del cinema escenes tan icòniques com la que pots reproduir a continuació.
Kill Bill volum 1 (2003) i volum 2 (2004). El director va aconseguir el seu màxim prestigi amb la saga Kill Bill, una obra personal –desenvolupada en dues parts (ara s’està treballant en una tercera pel·lícula)- on es troba una bona part de les fixacions del seu director i està farcida d’homenatges (còpies com a ell li agrada anomenar-les) de grans clàssics.
Tenim gotes de les pel·lícules de kung fu de Sonny Chiba (ell mateix apareix en aquesta saga) i de Bruce Lee i el seu mono mític de Juego con la muerte, barrejades amb unes porcions de la més pura tradició dels spagetti western de Sergio Leone i molt de Tarantino en estat pur. L’argument, el més antic del món: la venjança. Al començament de la pel·lícula ens ho deixa ben clar en forma de subtítol: Vell proberbi klingon: "La venjança és un plat que se serveix millor fred". Aquesta saga s’ha convertit en un nou clàssic modern i objecte de culte.
Maleïts malparits (2009). En aquesta ocasió Tarantino se centra en la Segona Guerra Mundial i aprofita l’ocasió per a reescriure la història. M’ha vingut al cap la frase tan repetida en entorns periodístics: “no deixis que la veritat t’espatlli una bona història”. Segur que Quentin la deu subscriure al 100%.
Una poderosa i controvertida pel·lícula amb una gran creació per part de Brat Pitt, donant vida al tinent de l’exercit americà Aldo Rainei, el descobriment per al cinema americà de l’actor austríac Christoph Waltz que composa el personatge del coronel alemany Hans Landa , una interpretació memorable.
Django unchained (2012). I en cinquè lloc, un gènere que li faltava al director per a completar el seu repertori: un western. Quan Quentin va escriure el guió d’aquesta pel•lícula va fer-ho pensant en que el paper de Django l’interpretaria Will Smith però en els darrers moments l’actor ho va desestimar, així que el paper va ser ofert a Jamie Foxx i aquest ràpidament va acceptar.
La pel•lícula ens submergeix en una història centrada en l’esclavisme, en les grans plantacions de cotó dels estats del sud, de pistolers i de gent estrafolària. Com sempre, un notable càsting augmenta els atractius de la cinta: repeteix intervenció Christoph Waltz, Leonardo DiCaprio, Kerry Washington, Samuel L. Jackson, Don Johnson, Franco Nero...
Aquestes cinc pel•lícules, com la resta de la seva filmografia són obres extraordinàriament personals: escriu el guió, dirigeix i sovint es reserva una petita aparició... són les seves obres i la seva rúbrica es troba per tot arreu. Així és la obra del gran Tarantino!