Alan Rickman

Emma Thompson, intensa sensibilitat

 

Parlar d’Emma Thomson és parlar d’una actriu britànica que ha sabut fer de la naturalitat la seva eina de treball preferida, composant alguns dels personatges més fascinants i intensos de les darreres dècades. El secret del seu èxit interpretatiu ha estat, molt sovint, la seva contenció interpretativa que l’ha portat a buscar que els seus personatges naixessin en el seu interior i afloressin al món exterior a través d’una intensa mirada, del gest precís o d’aquella expressió pràcticament imperceptible. Això fa que quan el personatge obre les portes i deixa sortir tot el que mantenia dins seu contingut, l’esclat de sensacions sigui embriagador. Aquest és el poder d’aquesta actriu!

Però també hem vist a Emma Thomson en multitud d’ocasions, fora de les pel·lícules, presentar-se com una dona compromesa socialment, lluitant juntament amb Greenpeace per a protegir l’Àrtic i protestant pel canvi climàtic, manifestant que no pagarà impostos fins que els evasors fiscals apareguts recentment a la llum pública no estiguin a la presó, pressionant a David Cameron, juntament amb d’altres actors i actrius de les Illes Britàniques perquè acollin als refugiats de Síria que fugen de la guerra civil o fent campanya juntament amb Rachel Weisz i Kate Winslet contra l’ús del botox i per la naturalitat. “És una obsessió insana” va declarar. “Estem en una cultura obsessionada per la joventut que exigeix aparentar 30 anys als 60”.

A continuació et proposo, com sempre, una subjectiva selecció de les seves pel·lícules...



ENRIC V. 1989

L’òpera prima de Kenneth Branagh com a director va ser ni més ni menys que una obra de William Shakespeare! Venia de protagonitzar la mini sèrie Fortunes of war (1987), ambientada a la II Guerra Mundial, on va conèixer a Emma Thompson, que era la coprotagonista de la sèrie. D’aquest encontre va néixer una relació que ràpidament va acabar, aquell mateix any, en un matrimoni que va durar fins l’any 1995.

A Enric V l’Emma Thompson va interpretar a la princesa Katherine de Valois, un personatge de radiant joventut, que captiva al rei Enric (Branagh) per la seva bellesa, el seu gest noble i seva dignitat. Va significar el salt definitiu de l’actriu a l’estrellat per la solvent interpretació que va oferir al món.



TORNAR A MORIR.  1991

Novament sota la direcció de Kenneth Branagh, Emma Thompson va coprotagonitzar aquesta història, fosca i complexa, en la que podem reflexionar sobre els estranys camins de la reencarnació i de les sorprenents maneres en que pot manifestar-se el karma, a través d’una història de detectius, d’un crim i d’un enigmàtic misteri que resta per resoldre i que només podrà solucionar-se retrocedint a una vida passada... El passat no es pot canviar, però ha d’haver-hi alguna manera de fer les paus!

La pel·lícula va tenir una immerescuda mala acollida per una part dels crítics, a causa, potser, del seu valent i innovador guió d’Scott Frank, que trencava amb les històries d’intriga més tradicionals.

Va disposar d’un extraordinari repartiment, encapçalat per Kenneth Branagh i Emma Thompson però acompanyats de presències tan notables com la del gran Derek Jacobi, capaç de fer notable qualsevol personatge, Robin Williams o Andy Garcia.

Emma Thompson va interpretar a dos personatges diferents, separats pel temps, però units per la tragèdia, i els composà amb intensitat i brillantor, en una obra inquietant que conserva tota la seva màgia malgrat el pas dels anys.



RETORN A HOWARDS END. 1991

El seu triomf en el món de la interpretació li va arribar pel seu paper de Margaret Schlegel a la pel·lícula Retorn a Howards End, treball pel qual va obtenir l’Oscar a la Millor Actriu i el Globus d’Or per a la Millor Actriu Dramàtica.

La història va sortir de la novel·la escrita per Edwuard Morgan Forster, ambientada en la puritana època victoriana, on la societat anglesa viu captiva de les aparences i atrinxerada en la separació de les classes socials i en les tradicions. No és d’estranyar, doncs, que Margaret i Helen Schlegel, dues germanes que viuen emancipades protagonitzin alguna que d’altra tensió social per les seves opinions. Helen està interpretada amb intensitat per Helena Bonham Carter, en presència del sempre gran Anthony Hopkins en el paper del fred i  convencional Henry J. Wilcox.

La pel·lícula va estar dirigida per James Ibory, un especialista en adaptar novel·les de Forster, ja que anteriorment havia realitzat Habitació amb vistes (1985) i Maurice (1987), dues altres obres del mateix escriptor.

La parella Hopkins-Thompson va funcionar tan bé, que Ibory va tornar a comptar amb ells a The Remains of the Day (El que queda del dia, 1993), un altre drama victorià.



ELS AMICS DE PETER.  1992

Aquesta pel·lícula, dirigida per Kenneth Branagh i en la que ell també interpreta un dels papers de la història, és el tercer treball cinematogràfic amb l’Emma Thompson i una obra molt personal.

Ens parla de Peter (Stephen Fry), un jove que, a la nit de Cap d’Any, decideix convidar, a la mansió on viu, a un grupet d’amics i amigues de tota la vida, amb els que anava al col·legi, feien funcions teatrals tots plegats, compartien somnis i il·lusions, planejaven la seva vida futura... Ara, anys més tard i després d’haver perdut el contacte al llarg d’aquest temps, es tornaran a divertir plegats, recordaran vells temps, però també sortiran a la llum les seves frustracions, els seus fracassos, els seus somnis trencats... Finalment, com a cloenda d’una vetllada molt particular, Peter els té reservada una sorpresa inesperada a tots plegats.

Emma Thompson interpreta a Maggie Chester, una noia que viu amb Michael, un gatet al que mai no vol deixar sol. Un personatge tendre, somniador i encantador.

Una història amanida amb música de Queen, Nina Simone, Bruce Springsteen, Tina Turner, Paul Young, Elton John, The Pretenders... que serveix només per accentuar el to agredolç de la narració, cruel i despietada, amb striptease integral de les ànimes de totes i de cadascuna de les persones que assisteixen a la festa.

I pel record, una memorable frase d’Andrew, el personatge interpretat per Branagh: “Els adults som nens amb deutes!



MOLT SOROLL PER A NO RES.  1993

Kenneth Branagh, admirador incondicional de l’obra de Shakespeare, va prendre en aquesta ocasió una de les seves obres més àcides i divertides i la va portar al cinema, protagonitzant-la, produint-la, adaptant-la i dirigint-la. Va comptar com a protagonista femenina amb Emma Thompson en el paper de Beatrice, una dona intel·ligent, de ment àgil i de llengua esmolada, per a protagonitzar plegats una història que posa l’accent en els mals entesos i les traïcions com una de les fonts de les grans disputes humanes.

Aquesta va significar la quarta pel·lícula conjunta de la parella Brannagh-Thompson i la darrera. La seva extraordinària química a la ficció va desaparèixer poc abans de que acabés la seva relació amorosa amb el divorci, dos anys més tard.

En aquesta obra, el duet protagonista va estar increïblement flanquejat per un repartiment impressionant: Robert Sean Leonard, Michael Keaton, Keanu Reeves, Denzel Washington, Kate Beckinsale... una gran base artística per a representar, en els idíl·lics paratges de la Toscana italiana, aquesta comèdia shakespeariana que ens ha deixat un bon grapat de moments inoblidables.



SENTIT I SENSIBILITAT.  1995

Amb Sentit i sensibilitat, Thompson torna a l’època vitoriana, donant vida a Elinor Dashwood, pur seny i sentit comú. Elinor compensa tot sovint amb el seu caràcter els excessos de passió i sensibilitat de la seva germana Marianne (Kate Winslet).

Novament, ens transportem a l’Anglaterra de finals del segle XIX, per patir l’opressió de les normes socials i dels convencionalismes d’una societat marcadament classista i patriarcal.

La pròpia Emma Thomson va construir el guió de la pel·lícula a partir de la famosa novel·la de Jane Austen del mateix títol. Diuen que va escriure’l a la Toscana, mentre es filmava Molt soroll per a no res. Gràcies a aquest treball Thomson va rebre el segon Oscar, aquest cop com a Millor Guionista.

Una curiositat que fa referència al cast de la pel·lícula: 6 dels actors i actrius que hi apareixen també van coincidir a la saga de Harry Potter: Emma Thompson feia el paper de Sybil Trelawney, Alan Rickman –que aquí dóna vida al Coronel Brandon– era Severus Snape, Gemma Jonesla Sra. Dashwood- era Madam Pomfrey, Robert HardySir John Milddleton- era Cornelius Fudge, Elizabeth Spriggsla Sra. Jennings– era The Fat Lady i Imelda StauntonCharlotte Palmer– era Dolores Umbridge. Curiositats del destí!

La direcció va estar en mans d'Ang Lee, el director taiwanès en el seu primer treball occidental.



LOVE ACTUALLY. 2003

Richard Curtis, va dirigir una entranyable i deliciosa comèdia romàntica titulada Love Actually, una història que transpira amor per totes bandes, a totes les edats, sota qualsevol circumstància, de les formes més inesperades... La pel·lícula comença amb unes paraules que no deixen espai a l’ambigüitat: “Sempre que em sento pessimista per com està el món, penso en la porta d'arribada de l'aeroport de Heathrow. L'opinió general dóna a entendre que vivim en un món d'odi i egoisme... però jo no ho entenc així. A mi em sembla que l'amor està a totes bandes. Sovint no és especialment decorós però sempre està allí. Pares i fills, mares i filles, marits i mullers, nuvis, núvies, vells amics...”

Un personatge adorable d’aquesta història és la Karen (Emma Thompson), una mare de família que conserva, encara, l’amor per les petites coses, per aquells detalls inesperats que poden fer-la immensament feliç . Una persona que es debat entre la resignació d’una realitat exempta de romanticisme i l’esperança d’allò que pot succeir en qualsevol moment.

Curtis recorda la intervenció de l’actriu: “Recordo el dia de l’extraordinària escena d’Emma plorant a la seva habitació. Això era tot el que havia de rodar aquell dia. Vàrem decidir que ho faríem com Mike Newell a “Cuatro bodas y un funeral”: un pla mig ampli, sense moure la càmera. Vàrem deixar que simplement passés. Emma va entrar 12 vegades seguides a l’habitació i va plorar. Quina capacitat d’actuació més increïble! “



NANNY MCPHEE. 2005

Fins a l’actualitat Emma Thompson només ha repetit dos papers en tota la seva carrera: el de la professora Sybil Trelawney a l’univers de Harry Potter -paper que va representar en tres ocasions- i la molt peculiar mainadera Nanny PcPhee, personatge que va interpretar a l’any 2005 a la pel·lícula titulada Nanny McPhee (La niñera mágica) i que després va repetir al 2010 a Nanny McPhee and the Big Bang (La niñera mágica y el Big Bang).

En ocasions hi ha nens i nenes que estan passant per una situació en la que necessiten d’una mainadera molt especial, que aporti una mica de màgia a les seves vides i que tingui la capacitat de canviar-les per sempre. És llavors que, en ocasions, un fort vent porta d’entre els núvols a una preciosa noia, que canta com els àngels i que sempre sap convertir un dia qualsevol en una inoblidable festa, com és el cas de Mary Poppins, i en d’altres... arriba Nanny McPhee.

McPhee és una creació de la pròpia Emma Thompson inspirada en les novel·les de Christianna Brand i encarna una mainadera a cavall entre l’elegant Mary Poppins (1964) i la entranyable Miss Price (La bruja novata, 1971), personificada en una dona francament més lletja i amb uns mètodes... molt especials!



BEAUTIFUL CREATURES. 2013

Estrenada a l’estat espanyol amb el títol de “Hermosas Criaturas”, la pel·lícula de tall màgic i fantàstic, està basada en la primera de les novel·les d’una saga titulada The Caster Chronicles o La saga de les 16 llunes, escrita per Kami García i Margaret Stohl.

Bruixeria, màgia i poders ocults sobrenaturals al petit poble de Gatlin, perdut al mig de Carolina del Sud i enmig de tot això un amor que sorgeix disposat a vèncer tots els obstacles amb els que es trobi... aquest és el punt de partida d’aquesta història, més propera a les tradicionals narracions dels germans Grimm que a la saga Crepuscle, amb la que moltes vegades l’han comparada.

Emma Thompson interpreta a la conservadora Sra. Lincoln, un complex personatge que deixa aparèixer en ocasions a Sarafine, la criatura malvada que porta dins. Un nou registre interpretatiu per aquesta gran actriu. En declaracions de la pròpia actriu, “és fantàstic que t’ofereixin un sol paper que et permeti destruir el món, així que disposar de dos personatges tan extrems per a interpretar-los a la vegada em va fer dir “si, si us plau, que fantàstic!””

En paraules del director i guionista Rihard LaGravenese, “va ser sobtant veure a Emma crear dos personatges totalment oposats, de vegades en una mateixa escena, simplement canviant el posat i el to. És sorprenent veure com aconsegueix modular passant de l’humor a un to sinistre. És genial i divertida!"



A L’ENCONTRE DE MR. BANKS. 2013

En aquesta pel·lícula Emma Thompson interpreta a l’escriptora australiana P. L. Travers, creadora d’un personatge que avui és mundialment famós: Mary Poppins.

A l'encontre de Mr Banks descriu com aquesta novel·la va arribar a mans de Walt Disney (Tom Hanks) i com de seguida va interessar-se per portar la història al cinema. Les negociacions van demostrar que seria una missió molt difícil ja que van topar immediatament amb les repetides negatives de la Sra.Travers. La situació va posar sobradament a prova el caràcter perseverant i negociador de Disney: va trigar 14 anys en aconseguir que l’autora en cedís els drets cinematogràfics.

La gestació posterior de la producció no va ser més fàcil. La composició de la música va estar al càrrec dels germans Sherman, en Robert i en Richard, i el seu treball va ser un autèntic suplici. En declaracions posteriors, Robert Sherman ha estat taxatiu sobre Travers: “Era una bruixa”. L’escriptora tenia les atribucions de supervisar tota la producció –va ser una exigència seva per signar la cessió dels drets– i va utilitzar-les fins a la desesperació de tot l’equip. Finalment, la pel·lícula Mary Poppins va veure la llum i va ser una de les millors obres de la clàssica factoria Disney.

El treball d’Emma Thompson és d’una gran força interpretativa, que aporta al seu personatge tota la humanitat necessària perquè finalment l’entenguem i ens transmeti una bona dosi de tendresa.


Aquestes pel·lícules són una petita mostra de tot un sòlid treball, iniciat a l'any 1982 i que encara té un llarg camí per endavant. Cal seguir amb interés aquesta trajectoria, perquè ens esperen encara moltes i molt grans sensacions!