Audrey Hepburn

Esmorzar a Tiffany's (1961)

“Hi havia una vegada una escanyolida noia.
Vivia sola exceptuant un gat sense nom…”

Naturalment, estem parlant de Holly Golightly, una encantadora noia novaiorquesa -alegre i somniadora- que té com a principal mètode antidepressiu agafar un brioix i una llarga tassa de cafè i esmorzar tranquil·lament davant dels aparadors de la famosa joieria Tiffanys, amb un vestit de nit de la no menys famosa casa Givenchy, tot just quan Manhattan comença a despertar-se.

Holly –l’animal salvatge, lluitant sempre per evitar els lligams- és una creació sortida de la ploma de Truman Capote a la novel·la Breakfast at Tiffany's (Esmorzar a Tiffany’s). Ho defineix molt bé Paul Varjak –el veí de Holly i escriptor – en una brillant escena: “Tu et consideres un esperit lliure, un ésser salvatge, i t’espanta la idea que algú pugui tancar-te en una gàbia. Bé nena, ja estàs en una gàbia, tu mateixa te l’has construïda. I continuaràs en ella, vagis on vagis, perquè no importa on fugis: sempre acabaràs topant amb tu mateixa”.

Truman li dóna al personatge de la noia una personalitat sorprenent i imprevisible. Al poc temps de conèixer a Paul, Holly es cola a la seva habitació, fugint d’una visita desagradable, i mentre entra al llit de Paul on feia un moment estava dormint tranquil·lament li diu: “L’importa si m’estiro amb vostè una estoneta? No es preocupi. Som amics, això és tot. Som amics, oi?”. Holly és un personatge de moral laxa que presentava –a la novel·la- un matís bisexual que perd a la pel·lícula. De fet el propi Truman Capote va insistir en que el personatge de Holly l’havia d’interpretar Marilyn Monroe. De ben segur Marilyn hauria interpretat un personatge deliciós, però amb la mateixa certesa podem afirmar que hauria estat una altra pel·lícula.

Però el seu director, Blake Edwards, tenia una idea ben diferent del personatge. Edwards –que va consagrar-se com un dels talents més grans a l’àmbit de la comèdia, amb obres tan delicioses com “El guateque”, Darling Lili, Víctor o Victòria? o 10, la dona perfecta- va pensar ràpidament en una actriu molt oposada a la que seria d’esperar: la càndida i angelical Audrey Hepburn que ja havia estat la cara amb àngel de Stanley Donen, s’havia posat en la pell d’una monja amb Fred Zinnemann i havia gaudit d’unes fantàstiques i romàntiques vacances a Roma amb William Wyler. La Holly d’Edwards no s’ajustava al model de dona sortida de la ploma de Truman Capote però va crear un personatge encisador, imprevisible i somniador que ha fet immortal la història: la noia que cantava a l’escala d’incendis.

Perquè si la pel·lícula té escenes que s’han convertit en icones animades de la història del cinema, cap d’elles no arriba a l’esplendor de Holly, guitarra en mà, cantant-li a la lluna l’esplèndida Moon River, una cançó composada especialment per a Audrey per Henry Mancini i Johnny Mercer que va merèixer l’Oscar a la millor cançó i que ens serveix esplèndidament per a il·lustrar com es poden crear moments absolutament màgics amb el setè art.

 

La pel·lícula ha rebut el qualificatiu de la comèdia perfecte en repetides ocasions i ho ha fet merescudament en una cinta on Audrey, donant-li vida a la Holly, ho inunda tot amb la seva llum i on en prou feines ens deixa veure la correcta interpretació de George Peppard (en els millors anys de la seva carrera) com Paul Varjak o d’un Mickey Rooney com l’irascible veí japonés Yunioshi, personatge que en els pocs minuts que apareix li permet a Rooney abocar tot el seu catàleg d’expressions facials.

Una història que va veure la llum als inicis dels ’60, quan el rigor i el despropòsit del maccarthisme ja no hi podia arribar, significa una glopada d’aire pur a les pantalles de cine i avui, un grapat de dècades més tard, constitueix una d’aquelles pel·lícules esplèndides que ens recorden que una bona obra no envelleix mai!