The Big Sleep

The Big Sleep: La gran dormida

L’any 1939 el detectiu Philip Marlowe recorria per primer cop els carrers de Los Angeles. La ploma de l’escriptor Raymond Chandler acabava de completar The Big Sleep (La gran dormida), el primer cas del famós detectiu i per a molts la seva història més brillant. Marlowe havia nascut quatre anys abans com un dels personatges del relat curt Finger Man (El confident) que succeïa a la imaginària ciutat de Sant Angelo.

 
A un dels relats posteriors, Farewell, my Lovely (Adéu, nena) el propi Marlowe és descriu acreditant el més pur estil de la novel•la negra: “Sóc un investigador privat amb llicència i ho sóc des de fa força temps. Sóc un llop solitari, no sóc casat, m’acosto a la mitjana edat i no sóc ric. He estat més d’una vegada a la presó i no m’encarrego de casos de divorci. M’agrada l’alcohol i les dones i els escacs i algunes coses més. A la policia no li agrado gaire, però m’avinc força amb un parell que conec. Sóc fill d’aquí, vaig néixer a Santa Rosa, els meus pares són morts, no tinc germans ni germanes, i quan algun dia em liquidin en un carreró fosc, si és que passa, com podria passar a qualsevol que es dediqui a la meva feina, i molta altra gent que es dedica a altres feines o a cap mena de feina avui dia, ningú no pensarà que li han arrencat alguna cosa important de la seva vida”.
 

Chandler no descriu físicament a Marlowe de manera detallada en cap moment encara que una de les seves revelacions, en una entrevista, ens pot ser molt aclaridora: mentre escrivia sobre ell estava pensant que el seu intèrpret ideal seria Cary Grant. Però a l’any 1946 el director Howard Hawks decideix portar la novel·la al cine i pensa per al paper protagonista en Humphrey Bogart, més baix, més gran i més lleig que el Marlowe/Grant... i Humphrey es fa seu el personatge de tal manera que després de la seva interpretació costa molt d’acceptar altres interpretacions. La seva interpretació, feta de diàlegs divertits i punyents, sarcàstics i tallants, cassa perfectament amb la protagonista femenina Vivian Rutledge, interpretada elegantment i de manera molt suggerent per una molt jove Lauren Bacall. El magnetisme, que ja s’havia detectat a Tenir-ne o no, entre Lauren i Humphrey va anar més enllà de les pantalles i sis mesos després d’acabada la pel·lícula es van casar.

A destacar també l’aparició d’una deliciosa Dorothy Malone en una de les seves primeres interpretacions, en aquest cas com a venedora d’una llibreria.

Però Philip Marlowe és el protagonista absolut de la pel·lícula: cada escena s’obra amb la seva aparició i es tanca quan marxa. No sabem res que no sàpiga Marlowe ja que el nostre paper és el de silenciosos acompanyants de les seves punyents converses, dels seus coqueteixos, de les seves baralles i del xiular de les bales.

I de fons, una història complicada. Molt complicada. És molt coneguda l’anècdota sobre la consulta que Howard Hawks i els seus guionistes li van fer a Chandler sobre l’autoria de l’assassinat del xofer dels Stemwood i que no va saber respondre: “Vam començar a discutir sobre qui havia matat al fulano (el xofer) i com no arribàvem a cap conclusió li vam enviar un telegrama a Raymond Chandler. Ell va contestar donant-nos un nom i li vam enviar un altre telegrama que deia: Ell no pot haver estat. En aquest moment estava a la platja”. Mentre feia aquesta pel·lícula em vaig adonar que no fa falta tenir una explicació de tot. Si les escenes són bones, la pel·lícula serà bona, encara que el guió no sigui res de l’altre món”. I les escenes són molt bones i els diàlegs dels personatges, la seva forma de vestir, de moure’s, de comportar-se... fan de vegades l’efecte hipnòtic que aconsegueix minimitzar el que està passant cobrint-lo pel com està passant. 

Un excel·lent treball de Howard Hawks sobre una gran novel·la de Raymond Chandler i un magnífic treball dels actors... tot plegat un gran clàssic del cinema negre americà.