Clint Eastwood va néixer a Los Angeles el 31 de maig de 1930 i va passar la seva infantesa movent-se per la costa oest a causa dels canvis de feina del seu pare. Finalment va graduar-se a la Oakland Technical High School. De molt jove va descobrir que un dels seus talents i una de les seves passions era la música, així que va donar-li sortida tocant el clarinet en locals nocturns a canvi d’entrepans i cerveses malgrat haver de falsejar l’edat per poder-ho fer. De dia guanyava uns diners treballant en les feines més variades: bomber forestal, depenent de benzinera, caddie de golf, llenyataire, conserge, monitor de natació, salvavides...
La fortuna va fer que als 22 anys s’apuntés a un curs d’interpretació i, de sobte, se li va obrir un nou camí ple de possibilitats: la feina d’actor. El seu atractiu i els seus 1,93 metres jugaven al seu favor. Va aconseguir un contracte amb la Universal, d’aquells que per 100 dòlars a la setmana el feien estar a disposició dels estudis per a qualsevol intervenció, sovint com a figurant o en papers molt secundaris que en prou feines tenien una frase.
La seva primera oportunitat com a actor va ser a la sèrie televisiva Rawhide, on va interpretar un dels papers protagonistes al llarg de 217 episodis, del 1959 al 1965. Quan ja acabava de complir 33 anys va rebre per part del director italià Sergio Leone un guió per una pel·lícula en la que estava treballant i de la que buscava actor protagonista. El llibret es titulava El magnífic estranger. Eastwood ha reconegut passats els anys que “la proposta era una merda”: un guió gens especial per una producció de baix pressupost -24 milions de pessetes entre capital italià, alemany i espanyol- que havia de filmar-se principalment en territori espanyol. Malgrat aquesta primera impressió va decidir acceptar el paper. En aquells moments vitals li venia bé canviar d’aires i passar un temps per Europa. Naturalment, ell no havia estat la primera opció de Leone. Havia contactat amb Henry Fonda, Charles Bronson i James Coburn, però aquests havien declinat l’oferta. D’aquesta manera Eastwood va trobar-se en poc temps rodant al desert de Tabernas a Almeria, un indret ideal per a simular els paisatges desèrtics del sud de Texas. L’anecdotari que envolta aquesta pel·lícula diu que mentre l’actor vagava per Almeria es va topar amb una botiga en la que tenien a la venda uns ponxos que li van cridar l’atenció, ja que li van semblar que encaixarien perfectament en el seu personatge, així que se’n va comprar un i el va pagar de la seva butxaca. Quan Leone el va veure de seguida va donar el seu vist i plau. Aquesta pesa de roba va encaixar tan bé amb el seu personatge que va decidir tornar-lo a utilitzar en els dos altres westerns que va protagonitzar per a Leone. Aquesta pel·lícula va estrenar-se definitivament amb el nom de Per un grapat de dòlars (Per un pugno di dollari, 1964) i va ser la primera d’una trilogia coneguda com La trilogia del dòlar. Després va venir La muerte tenía un precio (Per qualche dollaro in più, 1965) i El bo, el lleig i el dolent (Il buono, il brutto, il cattivo, 1966). La primera va ser un clamorós èxit a Europa, però a l’estrena de la tercera, la seva fama ja havia arribat als Estats Units.
Amb els diners guanyats amb aquestes tres obres, Eastwood va fundar, al 1967, Malpaso Productions i la primera pel·lícula que va produir va ser el western Pengem-los ben amunt (Hang 'Em High, estrenada a l’Estat Espanyol amb el nom de Cometieron dos errores).
El seu personatge d’home dur, inexpressiu i expeditiu creat en els seus westerns li va servir perquè, no gaire més tard, li encarreguessin encarnar a un policia que no dubtava a creuar els límits de la llei per atrapar als delinqüents: es tractava de Harry Callahan . Warner Bros li va oferir el paper a Frank Sinatra que va acabar descartant-lo. Després van tantejar a Paul Newman i aquest va suggerir el nom d’Eastwood. Finalment Eastwood va acceptar el treball que va acabar convertint-se en una saga de 5 pel·lícules: Harry el brut (1971), Harry el fort (1973), Harry l’executor (1976), Impacto súbito (1983) i La lista negra (1988).
La seva carrera com a actor estava en el màxim de popularitat i la seva productora estava funcionant força bé. A més, com a compositor ja havia musicat diverses pel·lícules. Ara només li quedava una tasca per a controlar tota l’obra: la direcció.
Ja s’havia posat al davant de la direcció a Escalofrío en la noche (1971), una obra que va tenir una bona acceptació, però per continuar dirigint i poder incloure els treballs que a ell li interessaven va haver d'arribar a un acord amb la Warner Bros: els estudis finançarien els seus treballs més personals sempre i quan ho alternés amb treballs més comercials. Aquí va iniciar-se el seu llegat com a director que ha inclòs fins l’actualitat 38 títols, alguns d’ells autèntiques joies del cinema.
A continuació, destaco els 10 títols imprescindibles...
SENSE PERDÓ (Unforgiven, 1992)
A l’any 1992 Eastwood ja havia dirigit 3 westerns: Infierno de cobardes (High Plains Drifter, 1973), El bandoler Josey Wales (The Outlaw Josey Wales,1976 que en espanyol va titular-se El fuera de la ley) i El genet pàl·lid (Pale Rider, 1985). Sense perdó, però, va significar el seu comiat del gènere i va fer-ho per la porta gran amb un western crepuscular, el primer que actuant ell com a actor va compartir escena amb actors de la talla de Gene Hackman, Morgan Freeman o Richard Harris. Encarna a William Munny, un expistoler que, juntament amb els seus dos fills, intenta tirar endavant una petita granja amb força problemes econòmics fins que un bon dia li fan un encàrrec molt especial: matar als vaquers que van maltractar i desfigurar a una prostituta, a canvi d’una bona recompensa. La pel·lícula li va valer l’Oscar a millor director, millor pel·lícula, muntatge i actor secundari per a Hackman. Va dedicar aquest Oscar als seus descubridors: Sergio Leone, director de la Trilogia del Dòlar i Don Siegel, director de Harry el brut i amic personal seu. La pel·lícula va deixar-nos una frase memorable: “Quan mates a un home no solament li prens allò que és, sinó tot el que podria haver estat”.
ELS PONTS DE MADISON (The Bridges of Madison County, 1995)
En aquesta personal obra, Eastwood va decidir dirigir, produir, interpretar i a més composar la seva banda sonora. Basada en una novel·la de Robert James Waller, que narra l’encontre fortuït de Robert Kincaid, fotògraf de National Geographic que s’ha traslladat a Madison (Iowa) per a realitzar un reportatge sobre els seus famosos ponts, amb Francesca (Meryl Streep), una grangera que té en aquells moments el marit i els seus dos fills de viatge. En el poc temps que comparteixen plegats neix una sentiment profund capaç de capgirar les seves vides. Aquí el director va ser capaç de sorprendre al món amb un personatge sensible i vulnerable i una història romàntica . Els ponts de Madison és una bella pel·lícula, amb una acurada fotografia i amb uns silencis que pesen tan o més que els seus diàlegs en cadascuna de les escenes.
MYSTIC RIVER (2003)
Mystic River és un inquietant melodrama nascut de la ploma de Dennis Lehane i que Eastwood va saber transportar excel·lentment al llenguatge cinematogràfic convertint la història en una fosca i dura pel·lícula. La història ens presenta a Jimmy, Dave i Sean, tres nens que passen el temps jugant pels carrers de Boston fins al dia que Dave és segrestat per dos pederastes i dels quals consegueix escapar uns dies més tard. 25 anys més tard, tornen a enfrontar-se junts a una nova tragèdia: la filla de Jimmy ha mort assassinada. Tragèdia i thriller s’uneixen en aquesta història a parts iguals per a crear un sòrdid resultat. Grans interpretacions en els papers d’adults de Jimmy (Sean Penn), Dave (Tim Robbins) i Sean (Kevin Bacon). La pel·lícula li va valdre l’Oscar a millor actor per a Sean Penn i l’Oscar a millor actor secundari per a Tim Robbins. Novament podem gaudir en aquesta pel·lícula d’una banda sonora composada per Eastwood.
MILLION DOLLAR BABY (2004)
Amb Million Dollar Baby Clint Eastwood va tornar a tenir un èxit aclaparador en una història sobre el món de la boxa, però també sobre la superació, la incomunicació i la soledat. Frankie Dunn (Eastwood) ha preparat als més grans boxadors al llarg de la seva carrera professional però un bon dia apareix pel gimnàs la Maggie Fitzgerald (Hilary Swank) una jove que té la determinació de triomfar en el món de la boxa, però per aconseguir-ho necessita l’ajut d’un bon entrenador. A la pel·lícula apareix també Morgan Freeman en un gran paper secundari. Swank va preparar-se a consciència per aquest paper, augmentant 10 quilos de massa muscular per estar a la talla del seu personatge. Novament Eastwood va actuar com a director, productor, actor i compositor. Els esforços de tot l’equip van tenir un reconeixement de l’Acadèmia amb quatre importants premis: millor director, millor pel·lícula, millor actriu (Hilary Swank) i millor actor secundari (Morgan Freeman).
BANDERAS DE NUESTROS PADRES (Flags of Our Fathers,2006) i
CARTAS DESDE IWO JIMA (Letters from Iwo Jima, 2006)
En plena II Guerra Mundial, a l’any 1945, es va produir al Pacífic la cruenta batalla d’Iwo Jima, un episodi bèl·lic que va tenir lloc en la petita illa d’Iwo Jima, un tros de terra de 7,2 quilòmetres de longitud per 4 quilòmetres d’ample. El seu valor era únicament estratègic: era l’únic fragment de terra que podia fer-se servir com aeròdrom en molts quilòmetres a la rodona. La batalla va desenvolupar-se al llarg de poc més d’un mes i els morts es van comptar per desenes de milers repartits entre els dos bàndols. Clint Eastwood va voler reproduir aquesta terrible batalla, però es va plantejar un repte insòlit: es va proposar la realització de dues pel·lícules ben diferenciades: una vista des del costat americà (Banderas de nuestros padres) i una altra des del costat dels japonesos (Cartas desde Iwo Jima). En els dos casos va actuar com a director i productor i en el primer cas també com a compositor de la BSO.
EL GRAN TORINO (2008)
Eastwood torna a dirigir, produir, protagonitzar i encarregar-se de composar la banda sonora d’una pel·lícula que toca un tema ja tractat anteriorment a la seva filmografia: parla sobre els prejudicis i la tolerància, sobre les relacions familiars i sobre la possibilitat d’adonar-nos dels nostres defectes i canviar-los... i ho fa amb un drama no mancat, però, d’alguns tocs d’humor. És la història de Walt Kowalski (Clint Eastwood), un veterà de la guerra de Corea que ara es troba ja jubilat. La seva principal ocupació és la de tenir cura d’un cotxe Gran Torino del ’72. La seva relació amb uns veïns immigrants passarà per una profunda evolució al llarg de la pel·lícula.
INVICTUS (2009)
En aquesta ocasió Eastwood va decidir acostar-se a uns fets reals succeïts el 1995 a Sud-àfrica: Mandela (Morgan Freeman) era ja president del país, després de dècades d’aparheid, i davant de la Copa del Món de Rugbi que s’anava a celebrar al seu país, va veure l’increïble oportunitat d’unir blancs i negres a través de l’esport. Havia d’aconseguir un equip de rugbi potent, que engresqués a tot el país i que fos capaç d’emportar-se la copa. La situació en aquell moment era ben diferent: l’equip de rugbi estava composat per homes blancs i la població negre anava als seus partits per animar als equips contraris. Mandela havia d’aconseguir un equip guanyador, però també, i més important, un equip estimat per la comunitat negra en la que ella també se sentís identificada. Mandela va exposar l’important missió al capità de l’equip, François Pienaar (Matt Damon) i aquest va assumir el repte... Una emocionant aproximació històrica d’Eastwood a un moment no especialment conegut, tractat amb especial sensibilitat.
SULLY (2016)
A la pel·lícula titulada Sully, actuant com a director, productor, actor i compositor, Eastwood ens presenta la recreació d’uns fets reals que el van impressionar i el van motivar a explicar la seva història. A l’any 2009 un veterà pilot de vols comercials, Chesley “Sully” Sullenberger (Tom Hanks) va tenir un problema amb els motors al poc d’haver-se enlairat de l’aeroport i va realitzar una temerària maniobra que va salvar a les 155 persones que portava a bord: va fer amarar l’avió sobre el riu Hudson. De sobte va convertir-se en tot un heroi, però al poc temps, la companyia asseguradora va qüestionar si la seva decisió havia estat la correcta o si va ser una opció precipitada. Sully va haver de defensar-se davant la Comissió d’Accidents d’Aeronaus de la Junta Nacional de Seguretat en el transport sabent que podia estar en joc el seu prestigi com a pilot i fins i tot la seva jubilació. La imatge d’un heroi involuntari que ha d’acabar defensant els seus actes és un tema que atrau a Eastwood i que torna a reaparèixer encara més intensament a la seva obra Richard Jewell.
15:17 TREN A PARÍS (2018)
L’agost de l’any 2015, tres turistes nord-americans que viatjaven a París en tren, van enfrontar-se a un terrorista altament armat i el van reduir, evitant així una autèntica massacre. Es tractava d’Spencer Stone, Alek Skarlatos i Anthony Sadler, tres amics que es coneixien des de petits i que la vida havia separat i tornat a reunir més tard. Després d’aquests fets van rebre els màxims honors de la República Francesa. Eastwood commogut per aquesta història tan humana va decidir portar-la a la pantalla gran, fent us de la tècnica dels flashbacks per entrelligar les seves històries des de la seva infantesa fins aquell estiu del 2015. Tenint en compte que els fets narrats havien passat solament tres anys abans de la realització de la pel·lícula, el director va voler comptar amb els tres joves que van protagonitzar els fets perquè s’interpretessin a sí mateixos... i així ho va fer.
RICHARD JEWELL (2019)
El darrer treball d'Eastwood com a director fins al moment ha estat la pel·lícula titulada Richard Jewell, novament la història d’un heroi incomprensiblement qüestionat. Richard Jewell va treballar com a guarda de seguretat durant les olimpíades d’Atlanta 1996. Al llarg d’un concert va detectar una motxilla abandonada sota un banc i, seguint el protocol, va activar l’alerta per una possible bomba. Els artificiers van confirmar ràpidament que es tractava d’un explosiu i van tenir el temps just per a crear un petit cinturó de seguretat. L’explosió va matar a dues persones i en va ferir a 111, però sense la decidida intervenció de Jewell la matança hauria estat tremenda. A l’endemà mateix, era considerat un heroi en tots els mitjans de comunicació, però sobtadament l’FBI va començar a treballar amb l’hipòtesi que, cercant la fama i la rellevància, havia estat el mateix Jewell qui havia preparat l’atemptat. Per al paper principal Eastwood va triar a l’actor Paul Walter Hauser i secundant-lo podem trobar a Sam Rockwell com el seu advocat, la Kathy Bates com a la mare del protagonista i l’Olivia Wilde en el paper de la periodista que segueix la notícia.