comte de Girona

Guifré el Pilós, l'anomenat Pare de la Pàtria

 

La història es reconstrueix sovint gràcies a casualitats. Aquest és el cas d’un fet que va succeir al segle XVIII quan uns monjos benedictins estaven documentant-se per a redactar la Histoire générale de Languedoc: van trobar un document de l’any 888 en el que uns germans feien una donació de béns a l’Abadia de la Grassa a Carcassona, en memòria dels seus pares, Sunifred i Ermessenda. Els tres germans eren el comte Guifré, el comte Radulf i el comte Miró. Sense gaires dificultats es va poder establir que s’estaven referint a Guifré el Pilós, comte de Barcelona; Miró el Vell, comte de Conflent i Radulf, comte de Besalú. Així vam poder descobrir que tots tres comtes eren germans però també ens va aportar una cosa molt important: va enllaçar a tots tres amb la figura de Sunifred, però... què en sabem, d’ell?

El cavaller visigot Sunifred I va ser nomenat comte d’Urgell i de Cerdanya pel rei franc Lluís el Pietós a l’any 834. Uns anys més tard –a l’any 842- les forces sarraïnes van envair el comtat de Barcelona amb la intenció de dirigir-se a Narbona. Sunifred va plantar cara a les tropes invasores, molt possiblement a la Vall de Ribes, on va deturar el seu avançament. Després d'aquest esdeveniment, a l’any 844, el rei franc Carles II el Calb va nomenar a Sunifred comte de Barcelona, Girona, Osona, Besalú, Narbona, Agde, Besiers, Lodeva, Melguelh i Nimes. Finalment, al 847, l’emir va signar un tractat de pau amb el comte i aquest va assumir a l’any següent també el títol de comte de Conflent. Va morir al 848 i a la seva mort el seu fill Guifré va assumir progressivament els títols de comte de Barcelona, Osona, Girona, Urgell, Cerdanya i Conflent, nomenat també pel rei Carles II.

Eren temps convulsos fets de conspiracions, assassinats, invasions i guerres i els comtes de Barcelona  -malgrat les obscures trames que es filaven al voltant seu- es van mantenir sempre fidels a la corona carolíngia.

Per altra banda la població, que sempre acabava sent la part més afectada pels politiquejos i les aventures bel·licistes dels governants, havia anat abandonant les terres centrals al llarg dels anys: es trobava més segura a les parts més muntanyoses, al resguard de les incursions i els saquejos dels sarraïns. Amb la pau i l’equilibri que aportava el comte Guifré als seus territoris va aconseguir un dels èxits més importants del seu govern: repoblar el Ripollès, Osona, la Vall de Lord, el Bages i el Berguedà, unint i cohesionant les terres catalanes de muntanya –Urgell i Cerdanya- amb les de la costa –Barcelona i Girona-, tradicionalment deslligades per una franja de territori buit i governades per comtes diferents. La seva estratègia era construir esglésies i monestirs als territoris avançats, al voltant dels quals s’anava aplegant la població.

Les terres de Guifré van anar-se expandint i va arribar a establir les fronteres en els rius Llobregat i Segre. Aquesta expansió va motivar que els musulmans se sentissin amenaçats i decidissin –com a resposta- fortificar les ciutats de Làrida (Lleida), Balagui (Balaguer) i Muntsu (Montsó). El comte, que tenia aspiracions sobre Lleida, va iniciar unes hostilitats contra els sarraïns que van durar un llarg període de temps fins que al 897 una ràtzia islàmica va envair les terres dels comtes catalans. Guifré va demanar ajut al rei de França, que en aquells moments era Odó I, però aquest estava molt enfeinat amb problemes interns del seu regne i amb incursions normandes pel nord. Li va dir que no podia donar-li suport en la defensa de les seves terres però que si aconseguia defensar-les de l’invasor, aquelles terres i les que ell conquerís passarien a ser, a perpetuïtat, seves i dels seus descendents. A partir d’aquell moment els comtes de Barcelona anomenarien ells mateixos als seus successors. El comte Guifré el Pilós va haver-se d’enfrontar tot sol a l’amenaça. Va caure ferit de mort a l’agost d’aquell any, defensant el castell d’Aura, la localització del qual resulta incerta, ja que va ser cremant pels sarraïns després de la seva caiguda. Les seves despulles descansen al Monestir de Santa Maria de Ripoll, monestir que havia estat fundat pel propi Guifré l’any 888. Així el 12è i darrer comte de Barcelona anomenat pel rei franc va esdevenir el fundador de la Dinastia comtal de Barcelona, una dinastia que va allargar-se fins l’any 1410 en que Martí l’Humà morí sense deixar descendència.

En uns temps de guerres però també de pactes i negociacions, no podem deixar de recordar la figura de Guinedilda, esposa de Guifré i comtessa de Barcelona. Va ser la mare dels seus 9 fills però també la trobem al costat del comte en els seus tractats -subscrivint tots els documents emesos pel seu marit- i lligant també importants acords: les dones com Guinedilda feien sentir el seu poder dins i fora de la família.

La figura de Guifré el Pilós ha esdevingut llegendària ja des de l’any 1380, en que és considerat el Pare de la Pàtria a la genealogia encarregada per Joan I d’Aragó. Llegendes posteriors li atribueixen la creació de l’escut de les quatre barres pintades amb la seva pròpia sang, encara que se sap que aquest escut apareix força més tard.

Malgrat tot, Guifré és un personatge cabdal de la nostra història ja que –sense saber-ho- es troba a les portes de la creació d’una nova nació: la nació catalana