No es fàcil de trobar artistes del món de la interpretació que portin sobre les seves espatlles prop de 200 interpretacions entre cinema i televisió, sense comptar els seus treballs teatrals. Un d’aquests casos és James Earl Jones, una veu tronadora i una poderosa presència en escena que fa pujar sempre el nivell de qualsevol treball en el que participa.
Va néixer a Arkabutla, a l’estat de Mississippi, el 17 de gener de 1931 sota el signe de capricorn. Per les seves venes corre sang afroamericana, amerindia i irlandesa fruit de la unió –poc duradora– de Robert Earl Jones i Ruth Connolly. Quan només tenia 5 anys va anar a viure amb als seus avis, a Dublin (Michigan).
Des de molt petit James Earl patia un quequeig greu que finalment va decidir combatre’l a través de l’actuació. Així, fortuïtament, va iniciar-se en allò que marcaria decisivament la seva vida. Ja als 13 anys, un dels seus professors va observar el do que mostrava per a la recitació de poesia. A l’escola secundària va superar el problema i encara més, va obtenir una beca per estudiar art dramàtic a la Universitat de Michigan.
A l’any 1955, amb 24 anys, va traslladar-se a Nova York, una ciutat plena de teatres i d’oportunitats per a un actor i on, a més, va retrobar-se amb el seu pare. Van arribar-li ràpidament els primers papers, que cada cop van anar creixent en importància i reconeixement: el 1961 va interpretar l’obra teatral Els negres de Jean Genet i el 1964 va encarar per primer cop l’Otelo de William Shakespeare, paper que reinterpretaria diversos cops al llarg de la seva vida.
Va donar el salt a la televisió on va fer alguna aparició a sèries fins que li va arribar una bona oportunitat al cinema de la ma d’Stanley Kubrick a la seva pel·lícula Dr. Strangelove or: How I Learned to Stop Worrying and Love the Bomb.
Dr. Strangelove, que va estrenar-se a l’Estat Espanyol amb el títol de Teléfono rojo?, volamos hacia Moscú és una pel·lícula, de l’any 1964, que constitueix una de les diverses obres mestres a la filmografia de Kubrick i ens presenta una sàtira cruel i despietada sobre la guerra freda, on se succeeixen escenes de la més hilarant comicitat al drama més rotund. Inoblidables les interpretacions de Peter Sellers (en els diversos papers que interpreta a la cinta) i notable la intervenció de George C. Scott. En aquesta ocasió James Earl té uns breus moments en pantalla amb molt poc text, interpretant al Tinent Lothar Zogg, però el pas ja estava donat.
Sense deixar en cap moment d’intervenir en sèries de televisió va anar tenint oportunitats al món del cinema com va ser The Great White Hope (La gran oportunitat blanca, 1970), un dels seus escassos papers protagonistes, que li va donar la oportunitat de fer-se ben visible i mostrar el seu talent, cosa que li va valdre una nominació a l’oscar al millor actor, premi que finalment va obtenir George C. Scott per a Patton. És un drama pugilístic dirigit per Martin Ritt que va basar-se en una obra teatral de Broadway.
Després de diverses intervencions televisives posteriors, com la seva participació a la memorable Roots (Raíces) o el seu paper de Balthazar a Jesús de Nazaret, va arribar un paper que marcaria novament la seva carrera i li donaria un gran prestigi com a doblador: va posar la seva profunda veu a Darth Vader, el jedi traspassat al costat fosc, a La guerra de les galàxies (1977), paper que va repetir a L’imperi contraataca (1980) i a El retorn del Jedi (1983). La presència de la seva veu va contribuir, sense cap mena de dubte, a enfortir la percepció d’un personatge ja de per si majestuós.
Entre d’altres treballs, el 1982 va treballar en una producció dirigida per John Milius i que portava a la pantalla gran al personatge de còmic Conan, a Conan, el bàrbar. Va estar protagonitzada pel musculós Arnold Schwarzeneggeri James Earl Jones interpretava al pervers mag Thulsa Doom.
No parava de treballar, al cine i a la televisió, i a l’any 1989 va participar a Camp de somnis amb Kevin Costner i Ray Liotta, en una història fantàstica plena d’emoció i de sensibilitat. Aquell mateix any va tenir un notable paper a Campió de campions, una pel·lícula d’acció, on les arts marcials n’eren les protagonistes.
L’any 1990 va posar-se a la pell d’un personatge, l’Almirall Greer a La caça de l’Octubre Roig (The Hunt for Red October) compartint protagonisme amb l’agent Jack Ryan (encarnat per Alec Baldwin) i Marko Ramius (Sean Connery) en una història basada en una novel·la de Tom Clancy i que vqa tenir una gran acollida del públic. A l’any 1992 va repetir paper a Joc de patriotes (Patriot Games). La pel·lícula estava protagonitzada en aquesta ocasió per Harrison Ford en el paper de Jack Ryan. I encara va encarnar a Greer un tercer cop, a Perill imminent (Clear and Present Danger) a l’any 1994.
Un altre gran encert a la seva carrera va ser, a l’any 1994, posar-li veu al majestuós Mufasa, l’orgullós pare de Simba, El rei Lleó. La seva veu s’imposava amb gravetat a la dels seus súbdits, amb un personatge gairebé shakespearià. Ha retornat al personatge en més d’una ocasió.
La seva veu la podem trobar present en multitud de suports i formats, ja sigui en pel·lícules, en sèries, com a narrador de documentals, en videojocs, en sèries i pel·lícules de dibuixos animats... en una obra que s’estén per més de 6 dècades de treball i en la que la seva professionalitat ha deixat una notable empremta. Un treballador de la interpretació, modest i incansable, que espero que continuï donant-nos encara molts treballs més que facin encara més gran la seva dilatada trajectòria.
