espectacles

La fina línia vermella (1998)

Hi ha una fina línia vermella que separa l’heroisme de la bogeria però... on està situada aquesta línia?. La història que ens presenta la pel•lícula La fina línia vermella (The Thin Red Line,1998) ens submergeix de cap en una situació límit: la Segona Guerra Mundial. L’entorn és bèl•lic però no podem considerar-la una pel•lícula bèl•lica, si més no en el sentit convencional. És una obra coral –basada en la novel•la de James Jones- que ens porta directament a les profunditats de la naturalesa humana i ens mostra, sense rubor, les motivacions que mouen a cadascun dels personatges que per ella hi desfilen. 

L’entorn: la Campanya de Guadalcanal a l’any 1942, una lluita desesperada per aconseguir el control de l’arxipèlag de Salomó, uns trossos de pedra enmig de l’Oceà Pacífic sense més valor que el purament estratègic, ja que aquella posició era primordial per a garantir les línies de subministraments entre EUA, Austràlia i Nova Zelanda. Les forces nord-americanes -60.000 soldats- van participar a la campanya per enfrontar-se a la dotació japonesa, 36.200 defensors ben fortificats. La campanya va iniciar-se el 7 d’agost de 1942 i no va finalitzar fins el 9 de febrer de 1943. Va deixar més de 38.000 morts.
 
La història ha estat portada en moltes ocasions al cinema, però la novel•la de James Jones és una altra cosa que una gesta bèl•lica: el seu autor, com a soldat de la 25a Divisió d’Infanteria de l’exercit nord-americà, es trobava a les Illes Hawaii quan es va produir l’atac a Pearl Harbor i va participar activament a l’operació de Guadalcanal. L’horror viscut i el poder transformador d’aquesta experiència sobre les persones que la van viure va constituir el combustible principal que va fer moure cada pàgina del llibre. El resultat és una narració honesta sobre l’essència de la humanitat, tan capaç de moments heroics i altruistes com de la major crueltat i mesquinesa. La novel•la, publicada el 1962, va cridar l'atenció de Terrence Malick
 

Malick era un director que havia realitzar dues pel•lícules –Males terres (1973) i Dies del cel (1978)- amb les quals s’havia guanyat un gran respecte en el món com a director personal i profund. Però des d’aquell any fins el moment en que va agafar el projecte de The Thin Red Line al 1998 no havia tornar a dirigir cap altre pel•lícula. Vint anys d’espera! Per això, quan es va saber que iniciava el projecte, gairebé tots els actors estaven disposats a participar-hi.

 
El relat coral de La fina línia vermella és esmicolat i conduit amb ma ferma pel director que va presentant-nos els personatges un a un, sense ordre aparent, amb històries que se superposen i s’entrecreuen i on la guerra és el macabre decorat on succeeixen i, en ocasions, esdevé el personatge principal. 
 

“No hi ha res que et faci oblidar-la, encara que tornis a començar de zero. La guerra no ennobleix als homes, els converteix en besties. Corromp el seu esperit.”

 
Malick no es dona presa en desenvolupar les seves històries. Segueix exactament el ritme que li marca el seu cor: a moments batega intens, feréstec, per baixar moments després i tornar-se suau i calmat. A les seves mans la pel•lícula, en la seva versió comercial, dura 170 minuts (prop de 3 hores) però el muntatge original del director rondava les 6 hores. Així, no és d’estranyar que desapareguessin totalment de la pel•lícula les interpretacions de Mickey Rourke, Bill Pullman, Gary Oldman, Viggo Mortensen i Lukas Haas) així com la veu en off de Billy Bob Thornton que havia de ser el narrador de la historia i que només la seva locució ja arribava a les 3 hores. També van quedar en simples cameos les intervencions de John Travolta i de George Clooney
 
Jim Caviezel interpreta –de manera magistral- al soldat Witt, que esdevé l’autèntic fil conductor de la història. Aquest personatge va anar creixent a les mans de Malick i va robar-li el protagonisme al personatge que interpreta Adrien Brody, que anava a ser l’autèntic centre de la narració i que es queda finalment en un personatge secundari. 
El contrapunt del soldat Witt és el sergent Welsh, encarnat per Sean Penn en una gran actuació, mesurada i intensa. 
 
I a l’entorn d’aquest eix principal orbiten personatges com el tinent coronel Tall (Nick Nolte) a la recerca de la glòria que li ha estat negada fins aleshores, el soldat Bell (Ben Chaplin) que fa del record de la seva esposa el motiu per a superar el dia a dia, el sergent Keck (Woody Harrelson) l’encarnació de com el destí juga les seves cartes o el capità Staros (Elias Koteas) a cavall entre les ordres rebudes i la seva consciència... impossible destacar-ne a uns per sobre dels altres: excel•lents interpretacions magníficament dirigides.
 
La pel•lícula conté escenes on veiem cocodrils en llibertat, nens nedant en aigües blaves on el cel es reflecteix nítidament en elles o la magnifica seqüència d’un aborigen que es creua amb les tropes americanes i ell mira, distretament, cap una altra banda absort en les seves coses. Hi ha una altra vida, més senzilla i pura, però de difícil equilibri i conservació. Al llarg de tres hores se’ns dona l’oportunitat d’anar saltant d’una a l’altra de vegades suaument, de vegades amb brusquetat. Magnífica obra per paladejar-la calmadament.
 

Selecció de videoclips catalans penjats a la xarxa.
A versions en català podreu veure aquelles mítiques cançons que els grups catalans han versionat.
Recull musical d'aquells moments que han deixat emprempta a la secció Troços d'història.