Un jove s’acomiada d’una noia al portal d’un edifici i marxa manifestament feliç mentre comença a ploure, primer moderadament però tot seguit cau una forta pluja a bots i barrals. El jove s’oblida de l’aigua que està caient i canta i balla despreocupadament... Naturalment, estic descrivint la imatge més iconogràfica del cinema musical de tots els temps: Tot cantant sota la pluja.

La mítica escena que he descrit no constava en el guió original. Va afegir-se més tard per fer que el títol de la pel•lícula tingués més sentit. I darrera de la màgia cinematogràfica sempre s’amaguen secrets ocults per a l’espectador... Qui diria, per exemple que l’aigua que cau del cel és una subtil barreja d’aigua i llet, amb l’objectiu que les càmeres de la època la captessin bé? El dia en que es va filmar l’escena, Gene Kelly –el gran protagonista de la pel•lícula- tenia prop de 40º de temperatura i, com és d’esperar, no estava en el seu millor moment, així que van decidir filmar l’escena d’una sola tacada. I com podem observar per l’acabat tot plegat no podria haver estat millor d’una altra manera.

 

Tot cantant sota la pluja és una sàtira de la transició del cinema mut al sonor i les paradoxes que això va provocar. Quants actors i actrius que s’havien fet un nom com a intèrprets del cinema mut, al posar les seves veus als personatges que interpretaven, van tenir uns clamorosos fracassos!  I la ironia de la pel•lícula es troba dins i fora del cel•luloide: a la cinta, la noia protagonista, interpretada per Debbie Reynolds, ha de doblar a una afamada actriu del cinema mut encarnada per l’actriu Jean Hagen, però fora de la pel•lícula va ser just al revés. Hagen va posar veu a les cançons que va interpretar la Reynolds.

 

Debbie Reynolds era una molt jove actriu que s’estava iniciant en el món de la interpretació quan va tenir aquesta gran oportunitat i la va agafar al vol. I entre els seus problemes més rellevants era que no era una gran ballarina. Gene Kelly va practicar amb ella i la va portar a treballar fins a l’extenuació. Expliquen que quan van acabar el número de Good Morning els peus de la noia estaven sagnant.

 

Reynolds sempre va agrair els ensenyaments de Kelly, que li van servir en gran mesura per a la seva posterior carrera i malgrat tot sempre va dir que fer Tot cantant sota la pluja i parir van ser les dues experiències més difícils de la seva vida.

 

 

El context. Darrera la pel•lícula s’amaga la llarga ombra del mccarthysme. Quan parlem del cine produït als Estats Units als anys ’50 sempre apareix el referent a la persecució que va fer en aquest anys el senador Joseph McCarthy, a través del Comitè d’Activitats Anti-Nordamericanes, a tot allò que li feia olor de comunisme o fins i tot amb només un cert esquerranisme crític que el feia ràpidament sospitós. I com no podia ser d’una altra manera van circular llistes negres d’artistes i creatius de totes les disciplines. En elles van constar-hi Humphrey Bogart, Laureen Bacall, Gregory Peck, Rita Hayworth, Kirk Douglas, Henry Fonda, Burt Lancaster, John Huston, John Ford, Elia Kazan i Billy Wilder, entre molts d’altres, representant al sector del món del cinema que estava sota sospita. Betty Comden i Adolph Green que eren els guionistes de Tot cantant sota la pluja estaven investigats com a potencials comunistes. I per arrodonir-ho, Gene Kelly havia estat un activista polític que s’havia posicionat contra el comitè, deixant a banda a més que la seva dona - Betsy Blair- era una coneguda marxista. Per tot això la pel•lícula va ser mirada amb lupa per la censura, que va arribar a retallar alguna escena de ball per massa provocativa. Després d’aquesta pel•lícula Gene Kelly va passar una llarga temporada a Europa possiblement per allunyar-se de tot aquell ambient irrespirable. 

 

Una època daurada per als grans musicals. Als anys ’50 Gene Kelly va col•laborat a la direcció d’Un dia a Nova York amb Stanley Donen i van repetir tots dos a Tot cantant sota la pluja, va estrenar-se la memorable Un americà a París, Set núvies per a set germans, Melodies de Broadway o Papa cames llargues... el musical estava en un gran moment en que s’estava redescobrint i el món, després de la devastadora II Guerra Mundial, necessitava una bona dosi de diversió i de nous somnis que arribaven sovint al ritme del claqué. Aquells temps van passar però les seves melodies resten presents, impertorbables, per a recordar-nos el poder d’un bon musical. I Tot cantant sota la pluja és un dels millors: una banda sonora impecable, unes coreografies esplèndides, una fotografia cuidada fins al més petit detall i una història simple, ensucrada però plena d’ironia, condemnada irremissiblement a assolir un final feliç. Tot un clàssic immortal!