Jaume I va instaurar les Corts Reials Catalanes que, convocades pel mateix rei, es reunien com a representació dels estaments socials de l’època i es van institucionalitzar sota el regnat del seu fill, Pere II el Gran (1276-1285), obligant-se aquest a celebrar anualment la “General Cort” per a “tractar del bon estat i la reforma de la terra”, amb funcions de consell però també legislatives: “si nós i els successors nostres volem fer alguna constitució o estatut a Catalunya, els sotmetrem a l’aprovació i consentiment dels Prelats, dels Barons, dels Cavallers i dels ciutadans (…)”.  Aquestes corts estaven formades pels anomenats “tres braços”: l’eclesiàstic, el militar i el popular. Eren conegudes també com “la Deputació del General de Cathalunya” o “lo General de Cathalunya” 

 

A l’any 1356 va esclatar l’anomenada Guerra dels dos Peres que va enfrontar a Pere III el Cerimoniós, Comte de Barcelona i Rei d’Aragó, de València, de Sardenya i de Mallorca, Duc d’Atenes i de Neopàtria i Comte d’Empúries amb Pere I de Castellà, conegut com el Cruel. La guerra va ser llarga i dura i es va produir principalment pel control de la Mediterrània. La corona catalano-aragonesa tenia el control sobre bona part de la costa mediterrània de la península Ibèrica, les illes Balears i Sardenya i això li obria les portes al continent africà i al comerç a tota la zona, fins a Atenes i encara més enllà.

 

Per altra banda estava patint invasions castellanes a les Terres d’Aragó i València i amenaces procedents de França  per part de companyies mercenàries. Tot això va generar la necessitat de construir cada cop ciutats més i més fortificades, que estesin preparades per a resistir setges importants. Això sumat a la modernització constant de la maquinària bèl•lica dels exèrcits de la segona meitat del segle XIV, sobretot pel que fa a l’artilleria, tenia com a resultat que les necessitats econòmiques per a sufragar totes aquestes despeses fossin enormes, molt superiors a les que podien sortir de les arques reials. Els diners necessaris havien de sortir dels habitants del reialme i per tant es feia absolutament necessari d’idear un sistema fiscal de tingués com a finalitat recaptar aquests tributs.

 

Les Corts Generals de Catalunya es varen reunir entre els anys 1358 i 1359 a tres poblacions diferents: a Barcelona en primer lloc, a Vilafranca del Penedès i, finalment, es va concloure a Cervera.  En aquestes Corts es va acordar un important donatiu per a finançar la guerra contra Castella i es van designar 12 diputats, 4 per cadascun dels tres braços , amb atribucions executives en matèria fiscal. També s’anomenaren 3 oïdors de comptes, encarregats de portar el control econòmic i fiscal dels diputats. S’anomenaven oïdors perquè en aquella època, en que tan poques persones sabien llegir i escriure, la seva tasca era escoltar de viva veu els comptes dels grans propietaris. Naixien a Cervera els primers auditors de comptes de Catalunya.

 

En aquestes Corts el rei Pere III s’adreçava als assistents tal com manaven les lleis, però les seves intervencions estaven preparades per ell personalment i no com havien fet altres reis fent-ho per mitjà d’escrits dels seus secretaris. Feia ús de l’oratòria i de l’habilitat per a parlar en públic la qual era ben coneguda i apreciada. 

 

Aquesta comissió va esdevenir ràpidament permanent per a recaptar els donatius a Catalunya i gestionar el deute públic sense que hagués d’intervenir el rei ni els seus oficials reials. Al capdavant d’aquesta comissió van posar a un dels diputats eclesiàstics, Berenguer de Cruïlles, bisbe de Girona, que és considerat com el primer president de la Generalitat de Catalunya. Ho va ser des de l’any 1359 al 1362 i sabem d’ell que va ser un ferm defensor de la inquisició més de 100 anys abans que Ferran el Catòlic creés la Inquisició espanyola per a combatre als jueus de la península, una de les grans brutalitats perpetrades en nom de la fe catòlica.

 

S’establí la seu permanent de la Generalitat en un edifici gòtic situat al carrer de Sant Honorat, edifici que constitueix l’entrada oriental de l’actual Palau de la Generalitat. Aquest edifici havia estat, anteriorment, l’habitatge de diversos metges jueus del call de Barcelona.

 

En aquells moments s’havien establert les bases perquè anys més tard, el 1413, el rei Ferran d’Antequera, de la casa de Trastamara, li donés a la Generalitat la forma legal definitiva, convertint-la en un organisme autònom desvinculat de les Corts Reials i amb poder per a fer respectar les Constitucions de Catalunya fins i tot al mateix rei.