Harper Lee

Matar a un rossinyol (1962)

Matar a un rossinyol (To Kill a Mockingbird) es una novel•la escrita per l’escriptora estatunidenca Harper Lee a l’any 1960. Harper tenia des de joveneta en ment narrar en forma de novel•la els seus records d’infantesa que feien referència a la seva família, al seu entorn, als veïns que van poblar els seus records més antics i en especial a un incident que va tenir lloc a la seva petita ciutat natal, quan ella només tenia 10 anys.
 
El personatge central d’aquesta història és sense cap mena de dubta la figura del seu pare, que en aquesta ficció pren el nom d’Atticus Finch, fins al punt que inicialment l’obra anava a titular-se Atticus, malgrat que va acabar prenent el seu nom final per posar més de manifest que la història era molt més complexa que la història d’un personatge. 
 
Naturalment no s’esperava un gran èxit de vendes. Era una primera novel•la d’una autora del sud totalment desconeguda, així que unes vendes d’uns pocs milers d’exemplars podria ser considerat un gran resultat. Com la pròpia autora recorda, “mai no vaig esperar cap classe d’èxit amb el “Rossinyol” (...) Estava esperant una mort ràpida i misericordiosa a mans dels crítics però, al mateix temps, esperava que a algú li agradés el suficient com per a donar-me ànims. Ànims públics. N'esperava uns quants, com he dit, però en vaig rebre un grapat i d’alguna manera això va ser tan aterrador com la mort ràpida i misericordiosa que jo esperava”. No solament no va arribar el fracàs sinó que la acollida del llibre va ser espectacular i des del mateix moment de la seva publicació fins a l’actualitat el llibre no ha deixat mai de reeditar-se.
 
La història composa un collage fet de personatges, de successos, de records tendres, divertits, durs i estremidors a parts iguals: és el mapa del món d’una nena de 10 anys que un grapat d’anys més tard els diposita sobre les pàgines d’una novel•la, aportant una doble visió: de vegades la nena que els va viure narra els fets i de vegades es la dona adulta que els recorda i reflexiona sobre aquell temps i aquella gent que avui ja queda força llunyana: tensions racials, prejudicis, marginació  i una acusació de violació que va commoure les estructures d’aquella petita comunitat.
 
I omnipresent al llarg de tota la història el pare, Atticus, un home recte i honest, advocat de professió. Harper diu sobre ell: “Atticus Finch no feia res que pogués despertar l’admiració de ningú : no caçava, no jugava a pòquer, no pescava, no bevia, no fumava... s’asseia i llegia”. Amb quina subtilesa descriu un home que està per sobre dels banals estímuls mundants i  absort en les seves lectures gaudeix del plaer dels estímuls intel•lectuals!
 
Atticus és sense cap mena de dubte una icona d’advocat honrat i ètic, un personatge força insòlit a la literatura universal, molt més focalitzada en el perfil més mundà, manipulador i trepador de la professió. Atticus té molt clara la seva màxima que “la única cosa que no es regeix per la regla de la majoria és la pròpia consciència”. 
 
Curiosament, malgrat l’èxit atemporal d’aquesta novel•la, Harper Lee no en va tornar a publicar cap altra.
 
La història es va portar al cine ràpidament, el 1962, de la mà del director Robert Mulligan. L’elecció clau era la tria de l’actor que havia d’interpretar a Atticus... i van trobar a l’encarnació perfecte d’Atticus: Gregory Peck, en el millor moment interpretatiu de la seva carrera. Va fer del seu personatge una recreació inoblidable. Peck va declarar en una ocasió: “No passa ni un sol dia en que no pensi en l’afortunat que vaig ser de participar en aquella pel•lícula”. Jo afegiria que nosaltres també som molt afortunats de que ell hi participés!
 
Gregory Peck va preparar el personatge amb l’ajut de la pròpia Harper Lee i del seu pare, que havia estat el model per a la creació d’Atticus. El senyor Lee va morir abans de l’estrena de la pel•lícula i la seva filla, Harper, va quedar tan satisfeta de la interpretació feta per Peck que li va regalar el rellotge de butxaca del seu pare, rellotge que l’actor va portar a la cerimònia d’entrega de l’Oscar que va guanyar en la categoria de millor actor per Matar a un rossinyol.
 

La nena que interpreta a Scout, l’alter ego de Harper està encarnada per Mary Badham, que va ser l’actriu més jove en ser nominada a un Oscar. Va estar acompanyada per dos altres nens: Phillip Alford, que va interpretar a Jem, el germà d'Scout i John Megna va interpretar a Dill Harris, l’amic de tots dos i company d’aventures. De fet, Harper va tenir com a veí inspirador del personatge a Truman Persons, que de gran va ser mundialment conegut com a Truman Capote. Harper i Truman, tots dos amants de la lectura i d’una imaginació desbordant van començar a escriure les seves històries en una vella màquina d’escriure Underwood que els havia aconseguit el senyor Lee. La seva amistat es va anar allargant en el temps i expliquen que al 1960, el mateix any en que es va publicar la novel•la de Harper, van viatjar plegats fins a Kansas per a documentar-se sobre uns assassinats múltiples que van tenir lloc i que van inspirar la famosa novel•la de Truman Capote A sang freda.
 
Hem de destacar també el paper que interpreta un jove Robert Duvall  en el seu debut a la pantalla gran en un breu però intens paper.
 
La pel•lícula va recollir tota la màgia de la novel•la i amb un elegant blanc i negre ens transporta a la perfecció a un temps ja llunyà ple d’uns prejudicis i d’unes mesquineses que, malauradament, no ens resulten tan llunyanes.
 
Finalment, deixarem que sigui el propi Atticus qui acomiadi aquest post amb una notable frase: “Ningú no compren de veritat a una altra persona fins que considera les coses des del seu punt de vista”.