intriga

Avui parlem de... l'amnèsia en el setè art

 

El cinema s’ha fixat sovint en l’amnèsia com a excel·lent recurs dramàtic i per les moltes portes que pot obrir en qualsevol història, però... què és l’amnèsia?

L’amnèsia és un trastorn de la ment  que fa que la persona perdi la memòria de manera total o parcial. Segons el seu origen, la medicina distingeix dos tipus: l’orgànica i la dissociativa.

L’amnèsia orgànica té la seva causa en un dany físic al cervell, ja sigui a causa d’una intoxicació, d’una deficiència o, en la majoria dels casos, d’un traumatisme cranial. Després del traumatisme, l’amnèsia resultant pot ser posttraumàtica (que generalment arriba a curar-se passat un temps) o una síndrome amnèsica (que és de tipus crònic). Aquesta síndrome té dues manifestacions possibles: l’amnèsia retrògrada, que causa que la persona no pugui recordar res anterior al trauma o amnèsia anterògrada, que impedeix que es retinguin nous records després del trauma.

Per contra, l’amnèsia dissociativa no té cap causa física: el cervell no ha patit cap dany, però la ment de la persona afectada “decideix” esborrar un record concret del passat, com a mecanisme de defensa, davant d’uns fets traumàtics i/o dolorosos. Pot comportar la pèrdua de tots els records d’un moment concret, la d’uns records concrets de manera selectiva o la de tots els records del passat, inclosa la pròpia identitat.

No cal dir que totes aquestes variants han estimulat molt la fantasia de guionistes i escriptors, que han utilitzat el recurs de l’amnèsia de manera bastant recurrent... i no sempre amb gaire rigor científic. A continuació faig un tomb per algunes de les més memorables!

 

 

RECUERDA (Spellbound, 1945). L’any 1945, quan va estrenar-se aquesta pel·lícula, el psicoanàlisi començava a fer-se popular i un geni del suspens com Alfred Hitchcock no va poder allunyar-se de la temptació de parlar de l’amnèsia dissociativa, del psicoanàlisi i dels estranys camins que pot seguir la ment humana davant d’un trauma. A la història, un home (Gregory Peck) pateix un trauma que li provoca una estranya amnèsia, i la Dra. Constance Petersen (Ingrid Bergman) intenta fer-li recordar un passat que resta amagat en algun racó de la seva ment. Unes pinzellades de Freud, decorats pintats per Salvador Dalí especialment per aquesta pel·lícula i una interpretació hitchconiana molt lliure dels mecanismes ocults de la ment humana. Amb tot, constitueix una notable pel·lícula d’intriga.

 

 

MEMENTO (2000). Christopher Nolan ens acosta a una inquietant i tensa història en la qual el protagonista, Leonard (Guy Pearce) lluita cada dia per venjar l’assassinat de la seva dóna... però la seva cruel realitat és que, intentant evitar-lo va rebre un fort traumatisme cranioencefàlic, amb una terrible conseqüència: a partir del moment del traumatisme és incapaç de fixar cap record més antic de 30 segons. Per posar una mica d’ordre en aquest caòtic món el qual viu, fa fotos, escriu notes i sobretot tatua missatges sobre el seu cos, els únics missatges que ningú no li podrà prendre. Com a espectadors no triguem gaire a descobrir el fàcil que resulta malinterpretar un missatge. La manera en que està narrada la pel·lícula i l’habilitat en la que el seu director ens fa viure el desconcert del protagonista en la nostra pròpia pell, fan de Memento una obra mestre en el seu gènere, al mateix temps que constitueix una torbadora aproximació a l’amnèsia anterògrada. Pots veure més informació aquí

 

 

TOTS ELS DIES DE LA MEVA VIDA (2012). Pel·lícula melodramàtica que ens acosta a la vida d’un jove matrimoni, la Paige (Rachel McAdams) i en Leo (Channing Tatum), que viuen una feliç vida plegats, fins el dia en que tenen un accident amb el cotxe. Com a resultat d’aquest accident la Paige rep un fort impacte al cap. Fruit d’aquest traumatisme, quan desperta descobreix que ha perdut tot record dels darrers 5 anys de la seva vida, precisament un període en el qual la seva vida havia sofert una autèntica revolució: havia deixat la carrera de dret, havia estudiat art i ara treballava exitosament com a escultora, havia conegut i s’havia casat amb en Leo, havia renyit amb els seus pares...   Ara de sobte havia oblidat tot això i, en la seva ment, era l’estudiant que vivia a casa dels pares i que estava sortint amb un noi, en Jeremy (Scott Speedman). El més impactant d’aquesta història és que està basada en fets reals.


 

A PROPÒSIT DE HENRY (1991). Un prestigiós advocat sense escrúpols,l’Henry Turner (Harrison Ford),viu una exitosa i freda vida al costat de la seva esposa Sarah (Annette Bening) i la seva filla Rachel. Una nit en Henry surt a comprar cigarretes amb tan mala sort que es topa amb un atracador que acaba disparant-li en dues ocasions, una d’elles al cap. Això el deixa en coma durant un llarg període, amb la certesa que la bala li ha causat lesions permanents al seu cervell. Quan finalment desperta, ha perdut tot record de qui era abans de l’incident: un cas d’amnèsia retrògrada que li afecta a la memòria declarativa, aquella que fa referència als records que poden ser evocats de manera conscient. De sobte tota la seva vida anterior ha desaparegut, així que haurà d’anar-la redescobrint... però tot allò que va sabent sobre qui i com era no li agrada gens.

 

 

LA IDENTIDAD DE BOURNE (1988). Mini-sèrie televisiva coneguda també amb el nom de Conspiració terrorista: El cas Bourne, ens narra la història d’un home (Richard Chamberlain) que és trobat a una platja, moribund, i traslladat a casa del Doctor Geoffrey Washburn  rep atenció mèdica fins a la seva recuperació. Només recobrar el coneixement, descobreix que pateix una amnèsia traumàtica i no recorda res del seu passat, però posseeix unes habilitats poc comunes: parla diversos idiomes, sap muntar i desmuntar una arma amb seguretat i domina la lluita cos a cos... A partir d’aquell moment es llença a la recerca de la seva identitat , en el camí de la qual es creuarà amb Marie St. Jacques (Jaclyn Smith), una doctora en economia que compartirà amb ell aquesta recerca. La història està basada en la novel·la de Robert Ludlum i ha donat peu a una moderna adaptació cinematogràfica en forma de saga, protagonitzada per Matt Damon.

 

 

BUSCANT LA DORY (2016). Dory és un simpàtic peixet de color blau, alegre i molt sociable... només té un problema: pateix pèrdues de memòria a curt termini. És un problema que arrossega des del seu naixement. Els seus pares van fer tot el possible per a preparar-lo a fi que aconseguís portar una vida el màxim de tranquil·la possible i era així fins que unes corrents marines se’l van endur lluny de la seva casa. Perdut, el peixet viu una intensa aventura sempre ajudat per inesperats amics. Un èxit de Pixar que constitueix una molt bona segona part de Buscant en Nemo (2003).

 

 

NO CONFIIS EN NINGÚ (2014). Una altra colpidora mostra d’amnèsia anterògrada la trobem en aquesta pel·lícula britànica, dirigida per Rowan Joffé, en la qual una dóna de 40 anys, la Christine (Nicole Kidman), cada dia desperta amb la ment en blanc: no recorda res del seu passat per la qual cosa, cada dia ha de descobrir qui és, que ha fet al llarg de la seva vida, quines són les persones que formen el seu reduït entorn... La causa del seu estat és una brutal agressió que va rebre 20 anys enrere, de la qual només ella en coneix el culpable en algun racó perdut de la seva ment. Una de les primeres coses que descobreix és que no pot confiar en ningú! Inquietant pel·lícula d’intriga que va servir de vehícle perquè la Kidman demostrés una altra vegada que és una gran actriu.

 

 

MENTES EN BLANCO (Unknown, 2006). Cinc homes desperten en un solitari magatzem, després d’haver estat inconscients. La situació és dantesca: un es troba emmanillat a uns ferros i amb una ferida de bala, un altre està lligat en una cadira i la resta tenen signes de violència. Tots ells tenen una cosa en comú: presenten una completa amnèsia. Ràpidament dedueixen que és un efecte temporal per haver respirat accidentalment un gas que té aquests efectes sobre l’organisme. La segona cosa que descobreixen és que s’havia produït un segrest i que dos d’ells eren les víctimes, però qui és qui? En qui poden confiar? Jim Caviezel, Greg Kinnear, Joe Pantoliano, Barry Pepper i Jeremy Sisto encapçalen el repartiment.

 

 

50 PRIMERES CITES (2004).Aquesta és una pel·lícula molt més amable que les anteriors i, sense deixar de banda el seu aire de comèdia romàntica, ens acosta a la història de Lucy Whitmore (Drew Barrymore), un jove professora d’art que fa un any va patir un accident de circulació i com a conseqüència d’aquest traumatisme el seu cervell va quedar danyat: no es capaç de fixar res posterior al seu accident ni tan sols el seu desgraciat incident, així és que cada vegada desperta el mateix dia i torna a reviure aquell 13 d’octubre del 2002. La seva família lluita perquè passi cada dia sense adonar-se de la terrible realitat, simulant tots plegats que es troben en aquell llunya dia d’octubre. Però un bon dia, a la cafeteria, coneix a Henry Roth (Adam Sandler), un biòleg marí que queda captivat per la Lucy sense saber la realitat que s’amaga darrera d’aquella encantadora jove. Encara que a la pel·lícula s’inventen la síndrome de Goldfield per descriure la patologia de la Lucy, el fet està remotament inspirat en l’amnèsia anterògrada.

 

 

LA NIT DELS VIDRES TRENCATS (1991). Dan Merrick (Tom Berenger) pateix un terrible accident de cotxe i la seva cara queda destrossada per l’impacte. Després de sotmetre’s a diverses reconstruccions facials, la seva recuperació sembla molt satisfactòria, però li ha quedat una amnèsia total, que li impedeix recordar res del seu passat. Quan rep l’alta clínica, s’incorpora a la seva antiga vida, però l’adaptació no resulta fàcil ja que se sent un estrany a la seva antiga vida. Darrera s’hi amaga un misteri que anirà poc a poc aflorant a la superfície.