Jaume I el Conqueridor

Segle XIII: Jaume I el Conqueridor

Al 1212, la Península Ibèrica va acollir una gran i memorable batalla: la que va tenir lloc a Las Navas de Tolosa, a l’actual província de Jaén. Una coalició de forces cristianes, convocades pel rei de Castella, Alfons VIII, en la que hi van participar homes del regne de Castella, de Navarra, de la corona Catalano-aragonesa i de Portugal s’estima que va reunir un total de 70.000 soldats entre infanteria i cavalleria. L’objectiu era frenar un nou avançament de les forces sarraïnes que havien reunit un exercit de 125.000 soldats. 

En una batalla terriblement cruenta, un català –Dalmau de Creixell- va dirigir victoriosament  la cavalleria cristiana. Després d’unes hores d’intensa lluita, l’exèrcit musulmà va ser pràcticament exterminat amb una humiliant victòria cristiana: sobre les tòrrides terres andaluses van quedar 2.000 morts cristians i 90.000 morts sarraïns. Les forces de la mitja lluna mai no es van tornar a recuperar de la desfeta i aquesta batalla va significar l’inici del declivi musulmà a la península.
 
Quatre anys abans que tot això succeís, naixia a Montpeller un nen que arribava predestinat a ser un figura essencial a la història del seu temps: Jaume, el fill del rei Pere II d’Aragó i comte de Barcelona i de Maria de Montpeller, aquell que arribaria a ser rei d’Aragó, de Mallorca i de València, comte de Barcelona i d’Urgell i senyor de Montpeller i que la història recordarà per sempre més com a Jaume I el Conqueridor
 
El petit Jaume no va tenir per a res una vida tranquil•la. Orfe de pare i de mare quan només tenia 5 anys, va passar a l’edat de 6 anys a la tutela de fra Guillem de Mont-rodon, mestre de l’Ordre del Temple i rebé instrucció dels 6 als 9 anys per part dels Cavallers Templers al castell de Montsó, juntament amb el seu cosí Ramon Berenguer, aquell que la història recordarà com a Ramon Berenguer V de Provença.
 
Als 10 va ser anomenat rei de la Corona Aragonesa i Comte de Barcelona. Aquest seria l’inici d’un llarg regnat de 58 anys en el que destacaria com a conqueridor, però també com a estadista i diplomàtic. Heretava un gran regne però pèssimament cohesionat. Això va ser la causa que als primers anys del seu regnat els principals maldecaps li vinguessin des de dins del seu reialme, sota la forma de revoltes d’una noblesa sempre conspiradora i insubordinada. La primera la va haver d’afrontar als 12 anys i aquesta va ser només una de les 4 que sufocà al llarg del seu regnat. 
 
També va ser precoç en la seva vida sentimental. Als 13 anys va casar-se amb Elionor de Castella. Va ser un casament estratègic seguint l’opinió dels seus consellers. 
 
A l’any 1228, quan el rei en Jaume tenia 20 anys, va anar a Tarragona, a casa de Pere Martell –navegant expert que creia que la conquesta de Mallorca era primordial per a l’expansió naval mediterrània- on va reunir-se també amb un grup de prohoms catalans. El projecte va agafar forma i tot just a l’any següent, el 5 de setembre de 1229, reuniren un estol de 150 naus de tot tipus, ubicades als ports de Salou, Cambrils i Tarragona, navegaren fins a l’illa de Mallorca,  desembarcaren a Santa Ponça i venceren als sarraïns a la batalla de Portopí. Medina Mallurga, la ciutat de Palma, patí un setge de tres mesos i caigué finalment el 31 de desembre de 1229. Tot seguit s’inicià la repoblació de l’illa per part de pagesos de l’Empordà
 
A l’any 1229 es divorcià de Elionor donant fi a un casament purament estratègic.
 
Al 1231, pel Tractat de Capdepera, l’alcaid musulmà de Menorca esdevé vassall del rei i al 1235 conquereix també les Pitiüses (Eivissa i Formentera). En aquest moment es forma el Regne de Mallorca, conegut com a “Regnum Maioricarum et insulae adiacentes”. Amb l’establiment del nou regne, Jaume I adquireix el control del comerç marítim entre Catalunya i el nord d’Àfrica. D’aquesta època és el Consolat de Mar, organisme de dret marítim català i la seva base escrita, el Llibre del Consolat del Mar, constitueix el primer codi per tractar les qüestions marítimes i comercials i aplicar-ne la jurisdicció penal. 
 
Un cop alliberades les rutes marítimes, mirà cap al sud de la península. El poder sarraí s’havia afeblit molt i no es podia deixar que es revitalitzés, així que el 1233 a Alcanyís, al Baix Aragó, el rei en Jaume planifica la conquesta del litoral mediterrani fins a Vila Joiosa, segons va pactar coordinadament amb el rei de Castella. L’acció es dividí en tres etapes. 
 
La primera etapa va comprendre la conquesta de les terres de Castelló, amb l’ocupació de Borriana, Peníscola i d’altres enclavaments de la zona. Com descriu el propi rei a les seves memòries en el setge de Borriana i posteriorment a la pròpia plaça de València cenyeix una espasa mítica: Tisó. Aquesta espasa és la famosa espasa Tizona de Don Rodrigo Díaz de Vivar, conegut amb el sobrenom de El Cid Campeador. L’agafà de l’armeria del castell templer de Montsó: " (,,,) haviem nos auyta una espasa de Montsó que havia nom Tisó, que era molt bona e aventurosa a aquells qui la portaven, e volguem-la més levar que la llança (...)"
 
En paral•lel, a l’any 1235 es va casar amb Violant d'Hongria, a la ciutat de Barcelona. Aquesta unió va causar gran sensació a l’Europa d’aquells anys. Fruit d’aquest matrimoni van néixer 9 o 10 fills i Violant, a banda de ser la seva muller fins a l’any 1251 en que va morir de febres, va constituir la seva companya, la seva millor consellera i, probablement, l’amor de la seva vida. 
 
La segona etapa de conquesta va ser molt més notable: la conquesta de València. Al 1238, l’exèrcit català posà setge a la ciutat. Abans de llençar un atac massiu a la plaça, Jaume I portà a la seva muller i consellera Violant a les mateixes portes de la ciutat i s’entrevistà secretament amb el reietó de València. No volia una altra orgia de sang com la que es va produir a Mallorca. El rei havia madurat i havia aprés que hi ha una altra via per a la victòria: la negociació. L’acord arribà i a l’endemà onejava la senyera catalana dalt de la torre valenciana. El rei en Jaume ho veié, baixà del cavall emocionat i plorà per una dolça victòria. València no seria saquejada per les tropes catalano-aragoneses segons havia pactat el rei, fet que va causar un profund disgust entre els nobles que l’acompanyaven, que veien en el saqueig la seva compensació material. Les terres valencianes van ser repoblades per catalans i aragonesos. El primers es van establir principalment a la costa on es va generalitzar la parla catalana i a l’interior els segons, de parla aragonesa, actualment castellana. A les terres del sud i de les muntanyes es va respectar a la població musulmana, que van habitar-hi en aquests indrets al llarg de tota l’Edat Mitjana. Quan va concloure aquesta etapa va crear el regne de València.
 
Entre la història i la llegenda, s’explica que una nit, quan encara el rei i les seves tropes estaven posant setge a la ciutat, va despertar a en Jaume un fort soroll i va sortir ràpidament a l’exterior de la seva tenda. Llavors va poder observar a un grup de sarraïns que s’acostaven sigil•losament al campament per a sorprendre a les forces cristianes. Això va permetre donar l’alarma i sufocar ràpidament l’atac. Diuen que més tard, interessat pel soroll que els havia alertat, el rei va descobrir que es tractava d’un rat penat que havia fet niu a la seva tenda. Expliquen que aquest fet el va portar a incorporar a l’escut de la ciutat de València una ratapinyada juntament a les quatre barres catalanes
 
La tercera i darrera fase la va du a terme entre els anys 1243 i 1245 i el portaren fins als límits establers amb la corona de Castella, a les terres alacantines, que incorporà al seu nou regne de València.
Ens pot servir com a mostra de la saviesa de Jaume I com a estadista un fet que podria haver passat desapercebut a molts d’altres conqueridors: va observar que a València existia sota el govern dels musulmans l’anomenat Tribunal de les Aigües que era l’òrgan encarregat de dirimir disputes sobre l’aigua de reg entre els llauradors de la sèquia. Entenent la gran importància d’aquest tribunal va ordenar que fos mantingut tal com es practicava en temps dels sarraïns.
 
Una obra jurídica de gran importància va ser la creació de l’anomenat Vidal Major, la recopilació en un sol document de la legalitat vigent, encarregada al bisbe Vidal de Canyelles, conseller reial i expert jurista. Amb aquest document s’unificaven les lleis a tot el territori unit en aquells moments sota el seu regnat.
  
Fruit de les accions de conquesta descrites anteriorment, les fronteres de la cristiandat van quedar fixades a Algarve (1249) per part del regne de Portugal, a Sevilla per part de Ferran III de Castella (1248) i del castell i la vila de Biar per part de Jaume I (1245). Amb aquestes darreres adquisicions es consolidava una expansió dels territoris catalano-aragonesos sense precedents.
 
Al llarg del seu regnat, Jaume I va establir corts individuals per a cada un dels regnes, deixant molt palesa la seva consciència diferenciadora de cada territori. De fet, a l’any 1244, va delimitar la frontera entre Aragó i Catalunya amb el curs del riu Cinca. Al 1265, després de diverses fórmules que varen anar sent modificades al llarg dels anys, es va arribar a la implantació d’un governs locals formats per un Conseller en Cap i 4 consellers, de renovació anual, que eren escollits per cent personalitats: el Consell de Cent que constitueix un dels primers governs predemocràtics coneguts. 
 
Teresa Gil de Vidaure va ser la dama navarresa que l’any 1255 va iniciar una relació amb Jaume I que culminà en el seu matrimoni que mai no va ser fet públic i que mai no va ser considerada reina. Aquest enllaç constituí el seu tercer i darrer matrimoni. Durà 10 anys, fins l’any 1265, any en que la dama va contraure la lepra.
 
A l’any 1258 el rei signà amb Lluís IX el tractat de Corbeil segons el qual renuncià a tots els dominis que tenia a Occitània (exceptuant la senyoria de Montpeller, el vescomtat de Carladès i la baronia d’Omelàs) i, per contrapartida, aconseguí que els reis francesos renunciessin explícitament a qualsevol aspiració sobre Catalunya, derivada dels drets que els atorgava l’antiga Marca Hispànica. Aquest tractat posava fi a antigues reivindicacions mal tancades fins aquell moment.
 
Seguint el pla traçat entre la corona castellana i la catalano-aragonesa Castella havia conquerit el 1243 l’Emirat de Múrsiya (Múrcia) però el 1264 els sarraïns es revoltaren. Alfons X el Savi, rei de Castella, es veié incapaç de sufocar-la i la seva muller, Violant –filla de Jaume I- demanà ajut al seu pare. Aquest convocà les forces dels nobles catalans i aragonesos. Els primers donaren el seu suport a la campanya, els segons es negaren. Finalment la pacificació del Regne de Múrcia es va dur a terme exclusivament per noblesa militar catalana i la tropa reclutada a terres catalanes, conduïts per l’infant Pere d’Aragó, fill de Jaume I i futur rei Pere el Gran. En dos anys de campanya es van expulsar les tropes granadines i es va pacificar el regne. Tropes catalanes s’assentaren en el territori conquerit per a garantir la pau. Un cop les coses es van tranquil•litzar el regne de Múrcia fou retornat a la Corona de Castella. Entre les qualitats que hom destaca del rei Jaume I son la generositat i la fidelitat a la paraula donada i en aquest cas, la història dóna fe de totes dues.
 
El 9 de juliol del 1276 Jaume I cau malalt. Tenia en aquells moments 68 anys d’edat –una longevitat molt poc comuna en aquell temps- i porta sobre les espatlles 58 anys de regnat. Es troba a una de les seves residències més al sud del seu reialme, a la Casa de l’Olivera a Alzira a la Ribera Alta. Uns dies després, el 21 de juliol, veient que la malaltia era greu va fer cridar al seu fill Pere, li va donar diversos consells i abdicà en ell la corona d’Aragó, de València i el Comtat de Barcelona i al seu fill Jaume el Regne de Mallorca, el Rosselló, la Cerdanya i el Conflent. Es convertí en monjo de l’Ordre del Cister i va iniciar un viatge sense retorn al Monestir de Santa Maria de Poblet, on sempre havia desitjat ser enterrat. Ja no hi va arribar en vida. Va morir el 27 de juliol de 1276.
 
Darrera seu va deixar el record d’aquell home alt i de cabells rossos, de presència cavalleresca, amb belles dents i llargues mans, tal com es descrit per Bernat Desclot, historiador del segle XIII. Un rei que –segons es diu- fou un gran amant que deixà enrere 3 matrimonis, 8 amants reconegudes i uns 14 fills i que portà la Corona Catalano-aragonesa a un esplendor mai no vist. Les ganes de fer perdurable el seu llegat i tot allò que havia viscut, el portà a ser el primer rei en dictar la seva autobiografia, que ens ha arribat fins els nostres dies amb el títol del Llibre dels fets, que constitueix la primera gran crònica medieval catalana.