L ’escriptor Bruce Joel Rubin, després de veure una representació de Hamlet, va quedar impressionat per una de les seves escenes, aquella en la que el pare de Hamlet -ja mort- se li apareix al seu fill i li demana: “Venja la meva mort”. Aquesta idea va quedar impregnada en el subconscient de Rubin que va començar a elaborar una novel•la sobre un crim sense resoldre, sobre una historia d’amor que persisteix més enllà de la mort d’un dels dos amats, de les inquietats relacions entre el món dels vius i el dels morts i, a la fi, dels efectes de la mort quan es produeix inesperadament... el resultat del seu treball va ser Ghost.
El guió va ser adquirit ràpidament per la Paramount, que va saber veure totes les possibilitats que tenia la història i va sorprendre a tothom amb l’elecció del director: va posar el projecte en mans de Jerry Zucker, no se sap ben bé perquè. Zucker venia de dirigir pel•lícules tan emblemàtiques com Airplane! (Aterriza como puedas) i Top Secret, dues comèdies hilarants i esbojarrades d’una gran qualitat però sense cap de les característiques que requeria el nou projecte. En més d’una ocasió Rubin ha recordat la perplexitat que li va produir la notícia. Ràpidament Zucker i Ruben es van trobar un vespre per sopar per prendre un primer contacte i la sintonia va ser molt bona. A partir d’aquell moment la comunicació entre tots dos va funcionar perfectament.
Naturalment, el pas següent era determinar els actors i actrius que interpretarien els papers principals de la pel•lícula i aquí si que van haver-hi més discrepàncies. Rubin tenia des del començament molt clar de triar a Patrick Swayze per al paper de Sam Wheat, el protagonista masculí, però per a Zucker l’opció era inadmissible, així que va proposar el paper a actors de la talla de Harrison Ford (que acabava d’interpretar el segon Indiana Jones), Tom Hanks (que just aquell any va protagonitzar Joe contra el volcà), Al Pacino (que estava preparant-se per a completar la trilogia de El padrí), Kevin Bacon (que va interpretar aquell mateix any el seu primer gran èxit: Línia mortal), Bruce Willis (que faria en el seu lloc La jungla 2 i que uns anys més tard interpretaria El sisè sentit, una història sobrenatural amb alguns punts en comú amb Ghost) o Tom Cruise (que venia de fer Nascut el 4 de juliol i ja tenia emparaulada Days of Thunder)... Tots van refusar la proposta: no estaven gaire per la feina d’interpretar a un mort! Després de les contínues insistències de Rubin van fer una prova a Swayze. La prova va consistir en interpretar l’escena de l’adéu entre Sam i Molly, la protagonista femenina. Swayze va fer una interpretació tan intensa que va deixar emmudits als assistents al càsting. Va sortir de la sessió amb el paper adjudicat.
Per al personatge de Molly també es van moure diversos noms: Nicole Kidman (que va desestimar el projecte per treballar amb Tom Cruise a Days of Thunder), Meg Ryan (que en el seu lloc intervindria a Joe contra el volcà) o Madonna (costa una mica entendre el perquè d’aquesta tria!)... De fet van adjudicar-li el paper a l’actriu Molly Ringwald però finalment ella va desestimar-lo per consell del seu representant (i és que hi ha consells que enfonsen qualsevol carrera). Va ser en aquell moment que els va venir al cap Demi Moore, l’angelical actriu que acabava d’interpretar La setena profecia. Li van proposar i es va llençar de cap al projecte.
I mancava encara un dels papers protagonistes: Oda Mae Brown, una dona simple, amb poca cultura però amb un gran cor. Estafadora, busca-vides i mèdium (tot i que ella no ho sap a l’inici de la història). Era un personatge clau a la història ja que havia d’aportar dramatisme a certs moments però també una punta de comicitat en d’altres. Entre les actrius seleccionades apareix el nom de Tina Turner amb un cert relleu, però la cantant i actriu no accepta la proposta. Des de la incorporació de Swayze al projecte aquest no parava de recomanar a Whoopi Goldberg pel paper: veia en ella l’actriu idònia per a encarnar a Oda. Després de grans pressions, Zucker va accedir a fer-li una prova i Whoopi la va superar amb èxit.
Un altre component essencial en el còctel de la pel•lícula és la música. Per a un dels moments més emblemàtics de la pel•lícula es va triar la cançó Unchained Melody en la interpretació dels Righteous Brothers, un tema que sembla haver nascut per a mantenir-se perpètuament a la cresta de l’onada: va ser composat l’any 1955 especialment per a la pel•lícula Unchained per Alex North amb lletra de Hy Zaret i va ser nomida al Oscar com a millor cançó. La seva popularitat es va disparar de tal manera que en una sola setmana es van gravar fins a quatre versions... després en van anar arribant moltes més. L’any 1965 els Righteous Brothers van llençar la seva versió i aquesta va tornar a ser un clamorós èxit i la va tornar a posar a l’ull de l’huracà musical mundial. Una altra dècada més tard, quan semblava que la cançó anava perdent actualitat, Elvis Presley la va interpretar al seu darrer concert, l’any 1977. I a l’any 1990 Zucker la tria per a la seva pel•lícula. La seva lletra (que sembla feta expressament per a la història) i el seu so a mig camí entre el romanticisme i la nostàlgia van fer que a partir d’aquell moment el tema sigui recordar com la cançó de Ghost.
Una història que és icona del cinema romàntic, que significa una gran aportació al cinema sobrenatural i que es d’aquelles pel•lícules que sempre entren bé. Només per això, té un seient privilegiat a la meva personal selecció d’obres mestres!