Així ens dóna la benvinguda al Kit Kat Club un peculiar mestre de cerimònies (Joel Grey) i ens obre les portes a un refugi, mentre fugíem d’un món que s’estava desfent a trossos. Eren als anys ’30 i una Europa decadent estava deixant-se emportar per l’antisemitisme i el totalitarisme nazi... els moments més foscos d’Europa dels darrers temps estaven a punt d’arribar... però dins del cabaret totes les penúries podien quedar enrere: cançons, màgia, divertiment, provocació, sàtira...
Només entrar al Kit Kat Club per primer cop, la càmera es para en una estranya dona, asseguda en solitari, mentre mira l’espectacle amb atenció, fumant una cigarreta. Aquesta dona és el viu retrat (mai millor dit) de Sylvia von Harden, immortalitzada en un famós quadre expressionista per Otto Dix. Tot un tribut a l’Alemanya d’aquells anys.
Quan va plantejar-se la producció de la pel·lícula per a l’ABC Pictures Corporation, de la mà de Cy Feuer, Cabaret ja era un èxit a Brodway, però el cine musical estava passant per una mala època i semblava un gènere acabat. Malgrat tot, Feuer va creure en la història que tenia entre les mans.
Feuer va declarar: “Quan ens vam plantejar Cabaret per al cinema vàrem decidir fondre el millor de la versió teatral amb el millor de l’original literari, intentant tornar als orígens d’una història sempre ben adaptada, però que havia anat degenerant de versió en versió.”
La decisió més important era trobar l’equip perfecte per a dur a terme aquesta obra començant, naturalment, pel director. La tasca es va oferir a fins a deu dels més notables professionals, entre els quals es trobaven noms tan rellevants com Billy Wilder o Gene Kelly. Finalment, l’escollit va ser Bob Fosse, un col·laborador i amic de Feuer.
Fosse, que havia estat abans cantant, ballarí i actor, només tenia al seu currículum com a director la pel·lícula Nits a la ciutat amb Shirley MacLaine. Cabaret era el treball que el podia confirmar com a director de grans musicals, així que va agafar el projecte amb un grandíssim interès: “Amb Cabaret he intentat donar-li al musical un caràcter molt més profund. El clima pre-nazi on està embolcallat Cabaret, carregat de funestos presagis, amb una alegria premonitòria dels esdeveniments sinistres que estaven per arribar, m’ha semblat el més idoni per a un nou musical, un musical renovat” va dir el director.
Com resulta obvi, un pas que determinaria tot l’èxit del projecte era escollir molt bé al personatge principal de la pel·lícula: l’actriu que havia d’encarnar a Sally Bowles, protagonista indiscutible de l’obra. A començaments dels anys ’70, moment en que es va realitzar Cabaret, un nom que venia ràpidament al cap quan s’estava buscant un paper femení protagonista per a un film musical era el de Julie Andrews i aquesta va ser la seva primera opció, però Julie ho va desestimar: era en aquells moments una estrella del cinema familiar i el paper resultava massa arriscat.
Després va posar-se sobre la taula un altre nom: la jove Liza Minnelli. Era filla del director Vincente Minnelli i la famosa cantant i actriu Judy Garland i havia debutat a la gran pantalla quan tenia només 3 anys, encara que després la seva carrera interpretativa s’havia quedat en gairebé no res. Als seus 26 anys li arribava la gran oportunitat i no pensava deixar-la escapar així que, en el càsting va impressionar a Fosse amb la seva creació de Sally Bowles. Ella mateixa, amb l’ajut del seu pare, va encarregar-se de dissenyar el seu famós pentinat i el seu peculiar maquillatge. El paper va ser per a ella en una interpretació que va ser antològica i que li va valdre un Oscar a Millor Actriu (un dels 8 que va guanyar la pel·lícula).
L’obra conté diversos números musicals tots ells interpretats a l’interior del Kit Kat Club, excepte un, la cançó Tomorrow Belongs To Me, un tema composat per Kander i Ebb en el més pur estil de la cançó tradicional alemanya. A la pel·lícula, està interpretat per un jove en el paper d’un membre de les joventuts hitlerianes. Va resultar tan convincent que la cançó ha estat adoptada posteriorment com a himne de diversos moviments neonazis.
A l’edició dels Oscar de 1972 la gran favorita era la gran obra El Padrí de Francis Ford Coppola que va haver de conformar-se amb 3 estatuetes, dues d’elles de les importants (Millor pel·lícula i Millor Actor perMarlon Brando). Cabaret va endur-se 8 de les 10 per les que va estar nominada:
Millor Director per Bob Fosse
Millor Actriu per Liza Minnelli
Millor Actor de Repartiment per Joel Grey
Millor Fotografia
Millor Banda Sonora Adaptada
Millor Muntatge Millor
Direcció Artística i
Millor so
La pel·lícula va passar ràpidament a l’imaginari col·lectiu com un dels més grans musicals de la història del cinema i algunes de les seves escenes han esdevingut autèntiques icones del gènere: tenim a Gene Kelly cantant sota la pluja, a Julie Andrews corrent per prats verds enmig de les muntanyes, a Judy Garland embadalida amb l’Arc de Sant Martí, a Fred Astaire ballant -galta amb galta- amb Ginger Rogers, a John Travolta posant-se brillantina al cabell... i tenim naturalment a Liza Minnelli interpretant Cabaret!
Willkommen, Bienvenue, Welcome... passeu a la festa!