John Huston

John Huston, l’home que va viure moltes vides

John Marcellus Huston va néixer a Nevada (Missouri) el 5 d'agost de 1906, fill d’un actor canadenc i d’una periodista d’origen escocès i irlandès per part de pare. A les seves memòries, el propi John Huston va confessar: he viscut moltes vides. Què volia dir amb aquesta enigmàtica afirmació? Ell mateix ens ho aclareix:

La meva vida es compon d'episodis fortuïts, tangencials i dispars. Cinc dones, molts embolics, alguns més memorables que els matrimonis. La caça. Les apostes. Pintar, col·leccionar, boxejar, escriure, dirigir i interpretar pel·lícules. Desisteixo de trobar qualsevol continuïtat a la feina. Tampoc puc trobar una mica de coherència en els meus matrimonis. Cap de les meves esposes ha estat ni remotament semblant a les altres ... i certament cap d'elles s'assemblava a la meva mare. Formen un grup heterogeni: una col·legiala, una dama, una actriu de cinema, una ballarina i un cocodril, va expressar Huston en les seves memòries.

Efectivament, aquest cul inquiet va viure la seva vida amb increïble intensitat fins i tot molt més enllà del que ell mateix descriu: va arribar a ser campió juvenil de boxa, periodista, militar –exercint com a agregat militar nord-americà a l’exèrcit mexicà–, criador de cavalls, novel·lista i periodista, col·leccionista d’art i fins i tot va interessar-se per les tècniques d’hipnosi. Aquest tro d’home passava, en certes èpoques de la seva vida, llargues jornades a Las Vegas fumant cigars, bevent i apostant, sempre envoltat de noies. Clark Gable va dir sobre ell en una ocasió: si continua així, morirà aviat. Paradoxalment, tres setmanes després d’haver fet aquesta afirmació, Gable va morir d’un atac al cor mentre que Huston va viure encara vint-i-sis anys més.

Als anys ’60 va haver d’enfrontar-se a una absurda batalla contra el tristament cèlebre Comitè d’Assumptes Antiamericans fruit de la seva ferotge cacera de bruixes contra cineastes, guionistes i actors per activitats suposadament comunistes i antiamericanes. Al 1952, fart d’aquell enrarit entorn es va exiliar voluntàriament a Irlanda on va viure vint anys. 

En la seva faceta de cineasta, que a la fi és la que més ens interessa en aquest post, va iniciar-se com a extra en algunes pel·lícules gràcies al seu pare. Aquest va ser l’inici de la seva carrera com actor, una carrera que el va portar a intervenir en 54 obres, entre cine, televisió i curts. Va actuar, per exemple, sota les ordres de directors de la talla d’Orson Welles, Alfred Hitchcock, Roman Polanski o Otto Preminger. També va ser aficionat a fer curtes aparicions a les seves pel·lícules o a interpretar papers més destacats. 

Com a guionista, trobem la seva signatura a 40 pel·lícules com ara Jezabel, El último refugio, El sargento York, El falcó maltès, El tresor de Sierra Madre, Cayo Largo, La jungle de l’asfalt, La reina d’Àfrica, Moulin Rouge, Moby Dick o La noche de la iguana, per posar alguns exemples.

I, finalment, com a director ens ha deixat com a herència 47 títols amb un bon grapat d'obres essencials a la història del cinema.

En el seu treball no va oblidar-se de la seva família: va dirigir al seu pare, l’oscaritzat Walter Huston en cinc pel·lícules i a la seva filla Anjelica en dues: L’honor dels Prizzi i Dublinesos la seva darrera pel·lícula que, per cert, tenia guió del seu fill Tony Huston. Va dirigir aquesta pel·lícula des de la seva cadira de rodes i amb mascareta d’oxigen. Va morir poc més tard, el 28 d’agost de 1987, víctima del seu emfisema pulmonar. Tenia 81 anys.

James Agee, crític, escriptor i guionista cinematogràfic i home que el va arribar a conèixer bé va dir d’ell en una ocasió: John posseeix en abundància la major part de les qualitats humanes que falten als homes de talent. És magnànim, desinteressat, noble i generós. I abans de res ... no té por. No té res a perdre excepte la seva pròpia pell, però això a Huston no el preocupa.

Al final de les seves memòries, John Huston va reflexionar sobre allò que refaria si pogués tornar a viure de nou:

Passaria més temps amb els meus fills; guanyaria els diners abans de gastar-me’ls; aprendria els plaers del vi enlloc del de les begudes fortes, no fumaria quan tingués una pulmonia i no em casaria per cinquena vegada!.

Innegablement, són uns bons desitjos!

 El falcó maltès (The Maltese Falcon,1941) 

Aquesta pel·lícula, basada en una novel·la homònima de Dashiell Hammett, acumula diversos mèrits: va ser la primera pel·lícula de Huston, també va ser la primera de les 6 intervencions de Humphrey Bogart a les seves obres i per sobre de tot passa per ser la primera pel·lícula de l’anomenat cinema negre: amb ella va néixer tot un gènere. Des d’un punt de vista purament estètic, Huston va apostar pels clarobscurs fotogràfics, clarament inspirats en l’expressionisme alemany. En aquesta història, Sam Spade (Humphrey Bogart), un dur detectiu privat de San Francisco  rep un encàrrec darrera del qual s’amaga la recerca d’una estatueta en forma de falcó, amb incrustacions de pedres precioses, d’un gran valor i per la qual hi ha massa gent disposada fins i tot a matar per posseir-la.

 El tresor de Sierra Madre (The Treasure of the Sierra Madre,1948) 

Una esplèndida pel·lícula sobre la cobdícia, l’enveja i l’egoisme on podem veure com l’or que s’amaga a la muntanya de Sierra Madre pot enfosquir l’enteniment del protagonista, en Fred (un fantàstic Bogart en una de les seves interpretacions més poderoses) que amb Howard (Walter Huston) i Curtin (Tim Holt) marxen a la recerca dels tresors que s’amaguen en aquelles terres. John Huston va dir sobre ella: Una de les raons per les quals tenia tant d’interès a fer aquesta pel·lícula era que el paper de vell rondinaire, Howard, em semblava perfecte per al meu pare. Quant em van donar el vistiplau per fer la pel·lícula, li vaig trucar. Hi havia escenes en les que el meu pare havia de parlar en espanyol. Ell no sabia l'idioma, així que vaig fer que un mexicà gravés el seu diàleg i el meu pare el va memoritzar. En la pel·lícula parlava l'espanyol com un nadiu. Era certament la millor interpretació realitzada en cap pel·lícula que jo hagi dirigit. El tresor és una de les poques pel·lícules meves que quan me la trobo a la televisió no canvio de canal. Quan el meu pare balla aquesta dansa triomfal davant de la muntanya, llançant insults als seus compares, se’m posa la pell de gallina i els pèls de punta.

 Cayo Largo (Key Largo, 1948) 

En aquesta nova mostra d’hàbil cinema negre, Huston teixeix un thriller basat en la novel·la de Maxwell Anderson en el que un veterà de la guerra, Frank McCloud (Humphrey Bogart) viatja fins al Cayo Largo a Florida per visitar al pare (Lionel Barrymore) i a la vídua (Lauren Bacall) d’un company seu d’armes caigut en combat. S’acosta un huracà que els aïllarà en aquell racó de món amb tan mala fortuna que, a l’hotel, també es troba un buscat gàngster, Johnny Rocco (Edward G. Robinson) amb els seus homes. Història claustrofòbica, tensió a dojo, fotografia excel·lent i unes escenes entre Bogart i Bacall plenes de magnetisme.

Pots accedir al post de la pel·lícula

 La jungla d’asfalt (The Asphalt Jungle, 1950) 

La jungla d’asfalt és una altra bona mostra de cinema negre en estat pur on Doc Erwin Riedenschneider (Sam Jaffe) després de passar-se els darrers 7 anys a la presó, planifica el que hauria de ser l’atracament perfecte a una joieria, per descobrir més endavant que els plans contenien unes errades que, finalment, van malmetre els seus plans. L’encert de Huston en la resolució d’aquesta trama és que va més enllà de narrar una successió de fets i es capbussa en les motivacions dels protagonistes dotant-los d’una major profunditat. Es per això que aquesta pel·lícula se l’emmarca dins del subgènere crook story, on s’inclouen obres sobre delinqüents narrades des de la seva perspectiva, una cosa innovadora en aquell moment. El títol d’aquesta pel·lícula posa més en relleu una cosa molt present a la història narrada: la ciutat és vista com una autèntica jungla, inhòspita i despietada. Cal destacar l’aparició d'una molt jove Marilyn Monroe –tenia llavors 24 anys– en el seu primer paper una mica rellevant.

 

 La reina d’Àfrica (The African Queen, 1951) 

Huston va decidir rodar La reina d’Àfrica a Uganda i Congo assumint totes les contrarietats de fer-ho així: calor, mosquits, tota mena de malalties... en un temps en que no s’acostumaven a desplaçar els equips de filmació a llocs tan distants i inhòspits. La història ens situa a l’esclat de la Primera Guerra Mundial i seguim a Charlie Hallnutt (Humphrey Bogart), un capità de vaixell molt afeccionat a la beguda que, junt a la missionera Rose Sayer (Katharine Hepburn), fugen dels alemanys remuntant un riu en una atrotinada barca. El destí uneix a dues persones amb caràcters totalment antagònics, però que la convivència i les penúries que hauran d’afrontar els acabarà acostant. Amb el pas dels anys s’ha comentat molt que al llarg d’aquest rodatge, Huston estava tan capficat en la pel·lícula com en el fet d’aconseguir caçar un elefant.

 Moby Dick (1956) 

Pel·lícula basada en la novel·la de Herman Melville, centrada en l’obsessió del capità Ahab, patró del balener Pequod, per donar caça a una gran balena blanca, aquella que un dia se li va endur una cama en el seu enfrontament. Des d’aleshores el cor del capità està ple d’odi i de sed de venjança. Malgrat que a la novel·la el capità era un ancià, Huston va confiar el paper en l’actor Gregory Peck que en aquells moments tenia solament 38 anys. Va ser per això que l’obra va rebre moltes crítiques en el moment de la seva estrena, malgrat que el temps va posar les coses al seu lloc i amb els anys crítics i públic van valorar la pel·lícula positivament. Huston va escriure a les seves memòries: Ara la pel·lícula està sent justament valorada i Gregory Peck rep l'aplaudiment que sempre va merèixer.

 Vides rebels (The Misfits, 1961) 

En aquesta pel·lícula Marilyn Monroe va interpretar un paper que el seu marit, Arthur Miller, havia escrit especialment pensat per a ella i molt inspirat en el propi caràcter de l’actriu. Narra la història de Roslyn Tabor (Marilyn Monroe), una noia jove que arriba a Reno (Nevada) per divorciar-se i allí mateix coneix a un cowboy, Gay Langland (Clark Gable), i decideix compartir amb ell uns dies. Van a la muntanya i allí es creuen amb una manada de cavalls salvatges que Gay decideix capturar per vendre la seva carn. Per fer-ho compte amb l’ajut del vaquer Perce Howland (Montgomery Clift). En el fons, la pel·lícula ens parla de la soledat i l’abandonament, dues constants en l’obra de Huston. El rodatge va ser tempestuós en gran mesura pels constants retards de Marilyn. Estava totalment enganxada als somnífers i durant el rodatge fins i tot va haver d’estar ingressada a Los Angeles durant dues setmanes. Aquesta només és una anècdota d’una pel·lícula que porta a sobre una peculiar llegenda negra. El rodatge de Vides Rebels va acabar el 4 de novembre de 1960 i Clark Gable va morir uns dies després, el 16 de novembre, quan tenia 56 anys. Per a Marilyn Monroe va ser també la seva darrera pel·lícula completa ja que Something’s Got to Give de George Cukor mai no es va estrenar, doncs va morir abans, quan només tenia 36 anys. Montgomery Clift estava totalment enganxat a les drogues, però en el seu cas encara va tenir temps d’aparèixer en tres pel·lícules més, malgrat que també va morir prematurament als 46 anys. Aquestes coincidències no van fer més que augmentar, amb els anys, el to crepuscular de la pròpia pel·lícula. Huston, a les seves memòries va dir de Marilyn: No actuava; vull dir que no fingia les emocions. Era una cosa autèntica. Es ficava fins al fons de si mateixa, trobava aquella emoció i la feia aflorar a la consciència. És possible que en això consisteixi tota interpretació realment bona.

 La nit de la iguana (The Night of the Iguana, 1964) 

Després d’una crisi emocional, el sacerdot anglicà Lawrence Shannon (Richard Burton), amb problemes d’alcoholisme i depressió, decideix abandonar l’església, retirar-se a Puerto Vallarta i convertir-se en guia turístic de la zona. Al llarg de la pel·lícula el veurem relacionar-se amb la jove Charlotte Goodall (Sue Lyon) que intenta per tots els mitjans seduir-lo; amb Maxine Faulk (Ava Gardner), una vella amiga de Shannon, regenta de l’hotel  i amb Hannah Jelkes (Deborah Kerr), una pintora que viatja sempre amb el seu pare, un poeta ancià de gairebé cent anys. Aquests són els pilars sobre els quals l’escriptor Tennessee Williams va construir la novel·la que Huston va recrear. Aquesta pel·lícula conté el considerat com un dels millors treballs interpretatius d’Ava Gardner.

 L'home de MacKintosh (The MacKintosh Man, 1973) 

L'home de Mackintosh és una pel·lícula d’espionatge en uns moments en que havien popularitzat el gènere personatges com el famós James Bond i d’altres succedanis, però Huston no volia explicar una història a l’ús. Ell volia desvestir la seva obra de tot el glamour d’aquestes pel·lícules, per explicar una història fosca i el màxim de realista possible sobre el sòrdid món dels espies. En temps de la guerra freda, la intel·ligència britànica detecta que té un traïdor a les seves pròpies files així que elabora un pla: l’agent secret Joseph Rearden (Paul Newman) s’infiltrarà a les files enemigues per intentar esbrinar qui és el talp a la seva organització. L’acompanya en el repartiment James Mason interpretant a Sir George Wheeler.

 Evasió o victòria (Victory, 1981) 

Evasió o victòria és una singular pel·lícula centrada en el futbol en plena Segona Guerra Mundial. En el camp de presoners de  Gensdorf, els presos maten el temps jugant a futbol, entrenats pel capità de l’exèrcit britànic John Colby (Michael Caine). El comandant del camp, l’alemany Major Karl von Steiner (Max von Sydow), que havia estat jugador de futbol professional li proposa a Colby organitzar un partit de futbol entre presos i alemanys. Aquest se celebraria en el camp de futbol de Colombes (França) amb tots els honors. El britànic accepta el repte, però el capità americà Robert Hatch (Sylvester Stallone), que també es troba pres en el camp, veu una gran oportunitat per a organitzar una gran fugida. Huston va aconseguir reunir una selecció de grans jugadors per intervenir en les escenes de futbol: Pelé, Bobby Moore, Osvaldo Ardiles, Kazimierz Deyna, Paul Van Himst, Mike Summerbee, Halivar Thoresen...