la batalla d'anglaterra

La Batalla d'Anglaterra

 

A l’any 1940 Alemanya va girar els ulls cap a l’Europa Occidental i va posar en marxa novament la seva potent maquinària bèl·lica. Al maig començà l’anomenada Batalla de França: va envair els Països Baixos, Bèlgica, Luxemburg i França. En pocs dies els alemanys van envoltar a les forces expedicionàries britàniques, al 1r Exèrcit francès i a l’exèrcit belga. L’indret  on es va produir això va ser la platja de Dunkerque. Des de Londres s’organitzà ràpidament  l’Operació Dinamo, amb l’evacuació massiva per mar de les tropes aliades envoltades per l’enemic. Quan les forces alemanyes arribaren a Dunkerque descobriren que havien estat evacuats per mar més de 300.000 soldats.

Aquesta gesta no ha estat portada al cinema en tot el seu detall, però si que hi contenen referències explícites De Dunkerque a la victòria (From Hell to Victory, 1979) protagonitzada per George Peppard i George Hamilton i Expiació, més enllà de la passió (Atonement, 2007) protagonitzada per Keira Knightley i James McAvoy, en la que Joe Wright –el seu director– li dedica a l’evacuació de Dunkerque un espectacular pla-seqüència de gairebé 5 minuts, perfectament coreografiat. També tindré un record per la francesa Cap de Setmana a Dunkerque (1964) amb Jean-Paul Belmondo.

Després de l’ocupació de França, només Gran Bretanya va quedar d’en peus d’entre les forces aliades a Europa. Churchill va declarar solemnement al poble britànic que només els podia prometre “sang, suor i llàgrimes”.

Ràpidament el III Reich va idear l’Operació Lleó Marí, que no era altra cosa que els plans detallats per a envair les illes britàniques. Només hi havia una cosa imprescindible prèvia a la invasió: aconseguir el domini total del cel. Per això la Luftwaffe, l’aviació alemanya, va rebre l’ordre d’eliminar completament la resistència aèria britànica. Va començar, llavors, el que coneixem com la Batalla d’Anglaterra. Alemanya va concentrar una descomunal força aèria de 2.600 avions, mentre els britànics disposaven de 1.054, repartits per totes les Illes Britàniques. La batalla va iniciar-se el 10 de juliol de 1940 i va durar fins el 17 de setembre, data en la que Hitler va ordenar l’ajornament sense data de la invasió, per concentrar-se en preparar l’obertura del front oriental contra els seus odiats bolxevics. La inesperada resistència i tenacitat del poble britànic va aconseguir desactivar la invasió i va motivar que Churchill pronunciés la famosa frase: “Mai en el camp dels conflictes humans, tants han degut tant a tan pocs”,

La Batalla d’Anglaterra ha estat portada al cinema amb tota mena de detalls a la superproducció del mateix títol, de l’any 1969, dirigida per Guy Hamilton, tot un expert en cinema d’acció amb 4 entregues  de James Bond a les seves espatlles. La pel·lícula està encapçalada per Michael Caine, Curd Jürgens, Laurence Olivier, Trevor Howard, Christopher Plummer, Susannah York i Robert Shaw.

Però a banda de l’intent de control aeri, Alemanya pretenia ofegar la Gran Bretanya des del mar, enfonsant els transports mercants que tinguessin les illes britàniques com a objectiu i destruint la seva poderosa marina militar. Però el III Reich no disposava d’una força marina que pogués oposar-se a la britànica, així que va apostar per una guerra relativament nova: una poderosa flota de submarins U-Boot, molt més ràpids de fabricar que els grans vaixells de guerra i altament mortífers. Van operar, principalment per les aigües Atlàntiques, del 1939 al ’42, i van ser coneguts com els Llops Grisos, perquè sovint atacaven en ramat.

La vida quotidiana dins d’un d’aquests submarins està molt ben il·lustrada a la pel·lícula alemanya Das Boot (1981) amb guió i direcció de Wolfgang Petersen, director que coneixem per obres com La història interminable, Air Force One o Troia, entre moltes d’altres.

Una altra pel·lícula, filmada amb finalitats propagandístiques en plena guerra, va ser Acció a l’Atlàntic Nord (Action in the North Atlantic, 1943), protagonitzada per Humphrey Bogart, en el paper del tinent Joe Rosi, oficial de la marina mercant. El coneixem viatjant en el petroler North Star en la ruta de l’Atlàntic Nord quan és atacat per un grup d’U-Boot. L’objectiu de la pel·lícula és la de mostrar-nos la importància de la marina mercant en el conflicte i de recomanar prudència i a no parlar en excés en llocs públics, perquè l’enemic pot tenir orelles a qualsevol racó.

La guerra a l’Atlàntic també va desenvolupar-se a la superfície. El punt més àlgid d’aquests enfrontaments va produir-se quan Alemanya va posar en marxa la més gran maquinària de guerra de tota la zona: el cuirassat Bismarck, amb una eslora de 251 m i armat amb 52 canons de diferents calibres. Estava dotat d’una tripulació de més de 100 oficials i d’uns 2.000 homes més, entre sots-oficials i mariners. Desplaçava les seves més de 50.000 tones a uns 31 nusos de velocitat màxima. Va entrar en servei el 24 d’agost de 1940 però no va estar a punt per operar fins a principis de l’any següent.

Quan va començar a actuar, el cuirassat Bismarck va provocar l’enfonsament de multitud de vaixells aliats. Ràpidament l’armada britànica va rebre una ordre del seu primer ministre, Winston Churchill: enfonsar el Bismarck a qualsevol preu. En aquells moments, els britànics estaven encara perfeccionant la seva arma secreta més poderosa, el radar, així que la localització del Bismarck va haver-se de realitzar de manera tradicional.

El 27 de maig del ’41 va produir-se l’enfrontament final del Bismarck amb la flota anglesa, després de diversos encontres previs. En un combat decisiu, el cuirassat va ser enfonsat. Per aconseguir-ho van participar pel costat britànic vuit cuirassats, dos portaavions, quatre creuers pesants, set creuers lleugers, vint-i-un destructors, sis submarins i més d'un centenar d'avions. El seu enfonsament va ser decisiu per al desenvolupament de la guerra a l’Atlàntic a partir d’aquell moment. Els fets succeïts en aquells dies van quedar reflectits a la pel·lícula Enfonseu el Bismarck! (Sink the Bismarck!, 1960), dirigida per Lewis Gilbert i que compta amb moltes escenes de combat real, extretes de reporters de guerra.

En el mateix any 1941 va produir-se, a la zona de l’Atlàntic Nord un fet que contribuiria a canviar de manera profunda l’equilibri de forces al mar: la captura de la màquina Enigma, amb la que es xifraven els missatges nazis. En una pel·lícula, brillantment realitzada però amb molt escàs rigor històric, es descriu aquesta captura per part d’un submarí americà, en una intrèpida operació. La pel·lícula és U-571 (2000), dirigida per Jonathan Mostow i protagonitzada per Matthew McConaughey, Bill Paxton i Harvey Keitel. La pel·lícula dóna tot el protagonisme als americans, quan en realitat el primer Enigma capturat va ser a mans dels destructors de l’Armada Britànica HMS Bulldog i HMS Broadway. Una “petita” llicència!

Però amb la captura de la màquina Enigma no hi havia res resolt. S’havia de desxifrar el complex codi que utilitzava. Va ser per això que va organitzar-se un equip format per les ments més brillants de l’època, treballant en un recinte de màxima seguretat, liderats pel criptògraf britànic Alan Turing, un autèntic geni que va aconseguir trobar la solució al trencaclosques i va fer una aportació de vital importància pel desenvolupament de la guerra. Com a única recompensa, després de la guerra va ser oblidat i perseguit per la justícia a causa de la seva homosexualitat. Al cinema, el seu biopic el podem veure a la pel·lícula The Imitation Game (2014), estrenada a l’Estat Espanyol com “Descifrando el enigma”. El paper de Turing està interpretat brillantment per Benedict Cumberbatch, que va fer una interpretació que li va valdré una nominació a l’Oscar al Millor Actor. El film ens explica amb tota mena de detalls la fosca història d’un projecte ocult a la llum pública, durant molts anys, i que finalment va poder veure la llum gràcies a la pel·lícula dirigida pel noruec Morten Tyldum.

A la tardor d’aquell any, exactament el 27 de setembre de 1941Alemanya, Itàlia i Japó signaren l’Acord Tripartit segons el qual qualsevol país que li declarés la guerra a un d’ells li estaria declarant a tots tres.  Les Forces de l’Eix, com van se anomenades, pretenien repartir-se el món entre elles.

El món s’estava submergint en un conflicte global que encara duraria més de 4 terribles anys i que va escampar per tot el planeta l’horror de la guerra més devastadora de la història.