La resistència

La resistència

 

Immediatament després de l’ocupació alemanya va sorgir un fenomen en tots els països ocupats: la resistència. Va prendre formes molt diverses però sempre tenia un mateix objectiu: lluitar contra l'ocupació nazi i contra la població col·laboracionista que acceptava dòcilment el nou estatus. Ocultaven fugitius i pilots caiguts en territori ocupat, atemptaven contra llocs estratègics, executaven enemics, distribuïen propaganda informativa, passaven informació a les forces aliades...

Les seves gestes han inspirat gran quantitat de pel·lícules. A continuació, uns exemples classificats per països.

 

FRANÇA

La resistència més cèlebre ha estat sense cap mena de dubte la francesa, és la que ha fet córrer més mars de tinta, en unes ocasions per a destacar el seu important paper  en la lluita contra l’invasor nazi i en d’altres per posar de manifest que el col·laboracionisme amb els ocupants va estar molt més generalitzat del que se’ns ha volgut explicar.

Mentre una bona part de la població va viure passivament els anys d’ocupació, fins i tot amb una certa simpatia a l'expulsió dels jueus de França, una minoria a l’ombra, treballaven aïlladament o en col·laboració amb les forces aliades a la desestabilització de les activitats alemanyes al seu país. Naturalment, aquestes gestes han quedat reflectides en multitud de pel·lícules dels registres més variats.

És el cas de la pel·lícula francesa Les Femmes de l’Ombre (Espías en la sombra, 2008), en la que un petit grup de dones han de dur a terme una operació en territori francès durant el maig del 1944, previ al desembarcament a Normandia. Dirigida per Jean-Paul Salomé, va estar al capdavant del repartiment l’actriu Sophie Marceau , una interessant obra d’intriga i acció, de ficció, que posa de manifest l’heroisme d’un grup de dones que posen en joc les seves vides per acomplir la seva missió.

Una gran pel·lícula, basada principalment en les hores prèvies a l’alliberament de París, va ser l’obra Paris brûle-t-il? (Crema París?, 1966), una sòbria i ben documentada història, basada en la prestigiosa novel·la de Larry Collins i Dominique Lapierre del mateix títol. Un completíssim elenc d’actors i actrius van donar consistència a la història: Jean-Paul Belmondo, Charles Boyer, Leslie Caron, Alain Delon, Kirk Douglas, Glenn Ford, Yves Montand, Anthony Perkins, Simone Signoret, Robert Stack, Jean-Lois Trintignant, Orson Welles... un repartiment d’autèntica superproducció. Entre les qüestions més interessants que posa de relleu, és la dificultat que tenia la resistència francesa de coordinar-se i actuar en una mateixa línia d’objectius, a causa de les grans diferències entre les faccions que la composaven.

S’ha parlat tant i de tantes maneres diferents que l’humor també ha tingut el seu espai. Com a mostra recordo la pel·lícula francesa La grande vadrouille (La gran juerga, 1966), la inoblidable història d’un pilot anglès, caigut en terreny francès que precisa del suport de la resistència per a retornar al seu país. Només cal recordar els dos actors principals, Louis de Funes i Bouvril, per tenir molt clar el caràcter hilarant d’aquesta pel·lícula.

Tampoc es queda enrere la mítica sèrie britànica Allo, allo de la BBC que és va emetre del 1982 al 1992 i que a Catalunya la vàrem poder veure en la nostra llengua. Comicitat a dojo i bon humor britànic!

 

HOLANDA

La pel·lícula holandesa Oorlogsgeheimen (Secrets de guerra, 2014) ens situa a l’any 1943 a un poblet d’Holanda on dos nens, en Tuur (Maas Bronkhuyzen)i en Lambert (Joes Brauers), juguen a la guerra mentre al seu voltant tot es fa miques. No saben que està passant... Poc s’imagina en Tuur que els seus pares col·laboren amb la resistència per a salvar la vida de fugitius perseguits pels nazis, Igual li passa a en Lambert, que no entén que el recent nomenament del seu pare com a batlle de la població està directament relacionat amb el seu paper col·laboracionista amb els ocupants, denunciant la localització de fugitius. L’arribada d’una nena, la Maartje (Pippa Allen) els obrirà els ulls i transformarà el seu món per sempre.

 

DINAMARCA

Cada país té els seus herois i Dinamarca no és una excepció. A la II Guerra Mundial, Flame i Citron van personificar la resistència contra l'ocupació nazi. Al darrera hi havia molts danesos que van lluitar per l’alliberament del país però Flame i Citron, per les seves actuacions intrèpides, van transformar els seus noms en llegendes. Però qui hi havia darrera d’aquests noms? 

Bent Faurschou-Hviid és l’home que recordem com a Flame (Flames, pels seus cabells pèl-rojos) i Jørgen Haagen Schmith com a Citron (fent referència al seu treball a la fàbrica Citroën), dos homes molt diferents però que formaven un eficient equip per a executar militars alemanys o col·laboracionistes danesos .

Hi ha una interessant pel·lícula germana danesa, dirigida per Ole Christian Madsen, titulada Flame i Citron (2008) que narra els últims temps d’aquesta parella de resistents.

 

 

BIELORUSSIA

La zona de Polònia i de Bielorússia van ser les primeres en ser ocupades pels nazis i les que van patir des de l’inici l’opressió alemanya, les deportacions massives i les neteges  ètniques. Ràpidament van mobilitzar-se milícies partisanes soviètiques que actuaven des de l’ombra, duent accions armades contra els interessos dels ocupants, però es mostraven indiferents al “problema” jueu.

Els germans Bielski, membres d’una família de jueus que vivia a la zona, varen veure’s obligats a fugir a les profunditats del  bosc de Naliboki, un indret que coneixien perfectament. Pel camí van deixar que s’hi afegissin altres jueus que estaven fugint del seu dramàtic destí. Des del començament Tuvia va prendre el lideratge del grup i va ser  el primer dels germans Bielski que va entendre que la seva missió, abans que formar una guerrilla per atacar als alemanys, era la de crear un campament bosc endins i salvar a tots els jueus que li fos possible. En van localitzar pels camins, pels boscos, fins i tot van entrar als ghettos de la zona a animar a la gent a fugir amb ells. En acabar la guerra es compta que la comunitat dels germans Bielski va arribar a salvar d’una mort segura a més  de 1.200 jueus.

Recentment, s’ha dut a terme la pel·lícula Defiance (Resistència, 2008) excel·lent obra on es narra la història d’aquest singular grup. El paper de Tuvia Bielski està interpretat per  Daniel Craig i ha estat dirigida per  Edward Zwick, responsable d’obres tan brillants com Temps de Glòria, Llegendes de passió, Estat de setge, El darrer samurai o Diamant de sang.

Sobre els excessos comesos per les tropes nazis a Bielorússia va estrenar-se també Idi i Smotri (Massacre (vine i mira), 1985), una pel·lícula soviètica de tall propagandístic, realitzada per encàrrec per a la commemoració del 40è aniversari de la victòria aliada. Ens fa seguir al nen de 13 anys Flyora Gaishun, en el fosc camí que segueix des de la més completa innocència fins a l’extrem dolor provocat per la visió de les més grans calamitats. El títol de l’obra, Vine i mira, està tret precisament del llibre de l’Apocalipsi quan és mostrat el terrible destí de la humanitat.

 

LA RESISTÈNCIA A ALEMANYA

De totes les històries sobre la resistència, la més interessant en tant que la més desconeguda, és la que es va produir en el propi territori alemany. Va estar protagonitzada per petits grups que mostraven la seva dissidència amb tot el que estava succeint al món, en especial a tot allò que estava protagonitzant el seu propi país. Aquest va ser el cas de “La rosa blanca”, un grup d’alemanys, molts d’ells joves universitaris, que lluitaven pacíficament per difondre la veritat d’uns fets que s’estaven amagant a una gran part de l’opinió pública: el que estava passant en el ghettos, la realitat de la “solució final”, la constant mort de joves alemanys al front oriental...  Molts d’ells eren ex-combatents i havien vist tota la veritat que s’estava silenciant en terreny alemany.

La pel·lícula alemanya Sophie Scholl, els últims dies (2005), dirigida per Marc Rothemund, és la verídica història que se centra en els darrers dies de la vida de Sophie Scholl i del seu germà Hans. Els Scholl son dos joves universitaris, que vivien a Munic i que, malgrat la seva joventut portaven ja anys treballant a la foscor  per denunciar la crueltat del seu govern i parlar sobre l’incert futur cap on estaven conduint al seu país. Tots dos eren membres de “La rosa blanca”. Van ser detinguts a la Universitat de Munic, quan estaven distribuint pamflets. Després d’una farsa de judici van ser condemnats a mort, juntament amb un altre company, en Christoph Probst. La mort va ser per guillotina i les darreres paraules que la Sophie va adreçar als seus botxins van ser: “Els seus caps també cauran”

Sophie va morir als 21 anys i es va convertir en símbol d’una Alemanya que no va voler acceptar el camí que seguia el nazisme!

Aquest post és un recopilatori de pel·lícules sobre la resistència, al mateix temps que vol ser un homenatge a totes aquelles persones que van donar les seves vides lluitant contra la barbarie nazi.