"I les companyies i els bancs, van anar forjant la seva pròpia perdició sense saber-ho. Els camps eren fèrtils i els homes morts de gana avançaven pels camins. Els graners estaven ben plens i els nens dels pobres creixien raquítics, mentre en els seus costats s'inflaven les pústules de la pelagra. Les companyies poderoses no sabien que la línia entre la gana i l'ira és molt prima. I els diners que podien haver-se emprat en jornals es va destinar a gasos verinosos, armes, agents i espies, a llistes negres i instrucció militar. A les carreteres la gent es movia com formigues a la recerca de treball, de menjar. I l'ira va començar a fermentar."
No és una crònica d'actualitat. És un petit fragment del llibre The Grapes of Wrath (El raïm de la ira) escrit per John Steinberck obra que li va valdre el premi Pulitzer l'any 1940. La narració està inspirada en les seves vivències al llarg de la Gran Depressió patida als Estats Units d'Amèrica, produïda després del crack de les borses del '29. Se n'ha parlat abastament de l'efecte d'aquesta crisi a les borses, al món dels negocis... però aquesta novel·la ens acosta a la manera de viure la crisi el poble que no en sap d'economia, que només pateix els seus efectes a la seva pell, privat de les seves propietats pels bancs, castigat per un govern que no els aporta soluciones... una realitat que els porta a acceptar llargues jornades de treball amb salaris miserables i sense les més mínimes condicions de treball.
Per aquest enunciat podria semblar que ens trobem davant d'un llibre pamfletari amb un discurs molt polititzat. No és aquest el cas. Steinbeck parla d'aquelles coses que ha vist i que no li agraden... encara que ben mirat potser si que fer això és fer política.
La història és dura i és mostrada amb tota la seva cruesa. Això li va valdrà no poques crítiques i fins i tot es parla d'alguna que d'altre crema de llibres, però més tard va arribar el reconeixement de la seva obra.
I en mig de tot aquest enrenou, John Ford va dirigir una gran pel·lícula l'any 1949, interpretada en el seu paper principal per un jove Henry Fonda, que va donar vida a Tom Joad, fil conductor de tota la història. La pel·lícula es mostra respectuosa amb l'obra escrita i composa un relat visual amb aquella sobrietat i compromís social que va caracteritzar una part de l'obra de Ford. No podem oblidar la sincera aproximació a la lluita sindicalista irlandesa que fa a How Green Was My Valley (estrenada a Espanya com ¡Qué verde era mi valle!) o el magnífic western Sergeant Rutledge (El sergent Rutledge) on trobem un vigorós al·legat contra el racisme.
En una ocasió, un periodista li va preguntar a Orson Welles quins eren els seus tres directors preferits. Orson va respondre: "John Ford, John Ford i John Ford". Aquesta és la rellevància que Ford tenia per a Welles, un altre gran geni del cinema.
La pel·lícula està emmarcada per una inspirada banda sonora original d'Alfred Newman que li dona un aire de digna grandiositat a les gestes humanes que descriu, dures i descarnades. Posteriorment la història del jove Tim Joad ha aparegut en diverses ocasions en temes musicals.
L'any 1940, Woody Guthrie va gravar la balada titulada Tom Joad, on es resumeix la història de la pel·lícula. A l'any 1987, Pink Floyd a la cançó Sorrow també va fer-li també un homenatge. i igual va passar el 1991 amb el disc de Camel titulat Dust and Dreams.
Finalment, al 1995, Bruce Springsteen a la cançó The Ghost of Tom Joad, dedicada al protagonista d'aquesta història, canta...
En Tom diu “Mama, on sigui que hi hagi un poli colpejant un tio
On sigui que un nadó famolenc plori
On hi hagi una lluita contra la sang i l’odi que es respira
Busca’m mama allà estaré
On sigui que hi hagi algú lluitant per un lloc on estar
O per una feina decent o per una mà amiga
On sigui que algú estigui esforçant-se per ser lliure