les Filipines

Cinema: La Campanya del Pacífic


Després de l’atac a Pearl Harbor i abans del terrible càstig rebut a Midway, els japonesos estaven eufòrics i se sentien invencibles. Va ser llavors quan van iniciar una ràpida expansió imperialista orientada a controlar tot l’orient, segons els plans de repartició del món elaborat per les auto-anomenades Forces de l’Eix, formades per alemanys, italians i japonesos.

Al 1942 van ocupar Tailàndia, Hong Kong, Malàisia, Borneo i les illes Cèlebres i a començaments de l’any 1943 van expandir-se cap a Indonèsia, Birmània i a les possessions americanes de les illes Guam i Wake (en mig del Pacífic) i les estratègiques illes Filipines.

La pel·lícula MacArthur, el general rebel ens apropa a la personalitat de Douglas MacArthur, anomenat pel president Roosevelt Tinent General amb la funció de comandant de les Forces Armades dels Estats Units a l’Extrem Orient. Des de la seva marxa de West Point, l’any 1922, va establir-se a les Filipines, país que acabaria sentint com la seva segona llar. El film ens presenta la desesperada situació de les forces americanes a les Filipines a l’any 1943: no podien resistir gaire més l’empenta dels duríssims atacs japonesos i MacArthur va rebre l’ordre directe del president d’abandonar les illes i desplaçar-se a Melbourne, Austràlia. Afrontà, llavors, el moment més dur de la seva vida. Va marxar però va deixar una solemne promesa: Tornaré!

 

Nova Guinea

Arribat a aquest punt, les forces nipones van girar la mirada cap a Nova Guinea, que era el darrer obstacle per a saltar sobre Austràlia. Les tropes japoneses van desembarcar al nord de l’illa i es van fer fortes, principalment a Buna i a Saidor. La seva gran resistència era Port Moresby, la base americana una mica més al sud.

Mentre les forces aliades estaven estudiant la possibilitat de donar per perduda Nova Guinea i preparar la resistència en terreny continental australià, MacArthur va mostrar-se inflexible: el primer pas que donarien les forces aliades seria ocupar tota l'illa i aïllar a les tropes japoneses ja establertes en ella. Un cop bloquejats els seus subministraments només caldria esperar-ne la rendició. La victòria aliada a la Batalla del Mar del Corall (maig de 1942) va impedir que els japonesos poguessin desembarcar noves tropes de reforç a Nova Guinea i això va motivar que deixessin a banda els seus plans per a la invasió d’Austràlia.
 

Guadalcanal

La Campanya de Guadalcanal a l’any 1942 va ser una lluita desesperada per aconseguir el control de l’arxipèlag de Salomó, uns trossos de pedra enmig de l’Oceà Pacífic sense més valor que el purament estratègic, ja que aquella posició era primordial per a garantir les línies de subministraments entre EUA, Austràlia i Nova Zelanda. Guadalcanal forma part de l’arxipèlag de les Salomó i estava ocupada pels japonesos des del juliol del ’42 així que, quan els americans van desembarcar en ella el 7 d’agost, ja havien tingut temps de fortificar-se i ocupar els millors llocs estratègics. Les forces nord-americanes -60.000 soldats- van participar a la campanya per enfrontar-se a la dotació japonesa, 36.200 defensors ben parapetats. La campanya va iniciar-se el 7 d’agost de 1942 i no va finalitzar fins el 9 de febrer de 1943. Va deixar més de 38.000 morts. Aquesta derrota sumada a la desfeta japonesa de Midway va fer que Japó perdés, des d’aquell moment, la iniciativa tàctica i es limités de defensar el territoris que tenia ocupats.

La pel·lícula que descriu com cap d’altra la duresa i la brutalitat d’aquesta campanya és La fina línia vermella (+), títol que fa referència a aquell punt gairebé imperceptible de la nostra ment que separa l’heroisme de la bogeria. És una obra coral –basada en la novel•la de James Jones- que ens porta directament a les profunditats de la naturalesa humana i ens mostra, sense rubor, les motivacions que mouen a cadascun dels personatges que per ella hi desfilen. 

Si he de destacar una frase de la pel·lícula que resumeixi a la perfecció el que és la guerra, aquesta seria: “No hi ha res que et faci oblidar-la, encara que tornis a començar de zero. La guerra no ennobleix als homes, els converteix en besties. Corromp el seu esperit.

L’obra està dirigida per Terrence Malick i compte amb un repartiment de luxe, alguns actors fent cameos molt breus i d’altres assumint a estones el pes de la narració. El fil conductor està focalitzat en el soldat Witt (brillantment interpretat per Jim Caviezel) i la relació que manté amb el sergent primer Edward Welsh (Sean Penn).

I a l’entorn d’aquest eix principal orbiten personatges com el tinent coronel Tall (Nick Nolte) a la recerca de la glòria que li ha estat negada fins aleshores, el soldat Bell (Ben Chaplin) que fa del record de la seva esposa el motiu per a superar el dia a dia, el sergent Keck (Woody Harrelson) l’encarnació de com el destí juga les seves cartes o el capità Staros (Elias Koteas) a cavall entre les ordres rebudes i la seva consciència... impossible destacar-ne a uns per sobre dels altres: excel•lents interpretacions magníficament dirigides.
 

Saipan

Entre el juny i l’agost de 1944 les forces les EUA al Pacífic van dur a terme una acció de vital importància per la marxa estratègica de la guerra amb el Japó: la conquesta de les illes Mariannes i en especial l’illa de Saipan on els japonesos tenien una important base. La possessió d’aquesta illa era molt rellevant ja que posseir-la obria les portes a les forces americanes a establir en ella bases aèries avançades que els permetrien bombardejar des d’elles el cor del Japó. Els nipons van fer servir tot el que tenien a l’abast per a defensar aquesta posició inclosos els portaavions que els quedaven i tota la força aèria que podien disposar a la zona. Un nou infern que es va allargar prop de tres mesos.

La pel·lícula Windtalkers ens porta al bell mig d’aquestes accions, tot recordant uns fets verídics que van col·laborar de manera notable als èxits en les comunicacions ianquis en aquest darrer tram de la guerra. Sovint les ordres que es transmetien per ràdio eren interceptades pels japonesos amb dramàtiques conseqüències, però els estrategs de l’Estat Major van adonar-se’n d’un fet que els podia aportar un gran avantatge: en territori encara disposaven d’una petita població d’indis navajo que encara dominaven la seva antiga llegua. Es tractava doncs d’entrenar i portar al front a un petit nombre d’aquests homes perquè enviessin i revessin les instruccions en la seva pròpia llegua. Però no podien permetre de cap manera que algun d’ells fos capturat per l’enemic, així que cada un d’ells tindria a un marine assignat a la seva custòdia, per a protegir-lo contra l’enemic però també amb instruccions de matar-lo abans que caigués en mans enemigues.

Dirigida per John Woo, tot un especialista en cinema d’acció, va comptar amb Nicolas Cage donant vida al marine Joe Enders, encarregat de la protecció de Ben Yahzee (Adam Beach) juntament amb un altre marine, Ox Henderson (Christian Slater) i el seu protegit Charlie Whitehorse (Roger Willie).

El codi mai no va ser desxifrat pels japonesos.
 

Una altra pel·lícula ambientada a les dures batalles de Saipan és De l’infern a l’eternitat (Hell to Eternity, 1960) una obra protagonitzada per Jeffrey Hunter en la que interpreta a Guy Gabaldon, un jove nord-americà criat i educat per una família japonesa. Després de l’atac japonès a Pearl Harbor es va produir als EUA un brot anti-nipó sense precedents, que va fer que els ciutadans americans d’origen japonès fossin portats indiscriminadament a camps de reubicació, un subterfugi per anomenar als camps de concentració on els tenien controlats. Gabaldon acabarà servint al cos de marines destinat a Saipan, on podrà treure tota la utilitat al seu coneixement de l’idioma japonès. Va ser en aquesta ocasió, el primer cop que es va portar al cinema el problema dels japonesos americans.

No gaire més tard, el 20 d’octubre de 1944, les forces americanes van emprendre la reconquesta de les illes Filipines amb la invasió de l’illa de Leyte. Els japonesos, que ja començaven a estar mancats del gran poder bèl·lic que havien posseït un temps abans, van començar a utilitzar una nova tàctica per primer cop: els atacs kamikazes.
 

Iwo Jima

Quan encara duraven els combats a les Filipines, els americans van concentrar-se en un altre objectiu simbòlic i estratègic: la petita illa d’Iwo Jima. Iwo Jima era (i és) una terra erma de forma triangular amb poc més de 7 quilòmetres de longitud per uns 4 d’amplada... només tenia dues coses que la feien especialment significativa: podia ser una base d’operacions de gran valor per als caces americans, que havien d’escoltar als bombarders B-29 que actuaven sobre les ciutats japoneses i per altra banda era terra japonesa, ja que les illes d’Iwo Jima i d’Okinawa no eren zones ocupades per l’Imperi del Sol Naixent sinó terreny patri.

És per tot això que el destacament japonès que es trobava en aquesta illa estava disposat a lluitar a mort per cada centímetre d’illa. La batalla d’Iwo Jima, que havia de durar 4 dies, segons els plans aliats, va iniciar-se el 19 de febrer de 1945 i va allargar-se fins el 26 de març.

Un dels primers objectius va ser ocupar el mont Suribachi, des d’on es dominava tota l'illa. En el seu cim va hissar-se la bandera americana en un moment que va ser immortalitzat per Joe Rosenthal en la seva recordada fotografia.

Iwo Jima, després de més d’un mes de combats, li va costar a l’exèrcit americà 26.000 baixes, entre ferits i morts.

Ningú al cinema ha fet una aportació sobre aquesta batalla més gran que Clint Eastwood a les seves dues pel·lícules sobre la Batalla d’Iwo Jima, que composen un díptic essencial en el cinema sobre la II Guerra Mundial: Banderes dels nostres pares (2006) i Cartes des d’Iwo Jima.(2006).

Banderes dels nostres pares narra els fets des del costat americà i detalla tots els esdeveniments que van tenir lloc a l’entorn de la famosa fotografia de Rosenthal i de com aquesta va ser utilitzada de símbol propagandístic per a recaptar fons, a fi de mantenir una costosa guerra que s’estava quedant sense recursos, després d’anys de combats. Està protagonitzada per Ryan Phillippe, Jesse Bradford i Adam Beach, interpretant a tres dels marines que van sortir a la fotografia: John “Doc” Bradley, Rene Gagnon i Ira Hayes.

Una gran reflexió sobre la política que s’amaga darrera de les guerres, sobre els cruels moments que viuen els soldats i de com els records d’aquests fets els acompanyen, en molts casos, al llarg de tota la vida, turmentant-los i fent-los reviure un cop i un altre aquells terribles moments.
 

Cartes des d’Iwo Jima ens canvia radicalment la perspectiva de la batalla. Els fets són els mateixos, però Eastwood ens els mostra, aquest cop, des del costat japonès. Ens presenta a diversos personatges japonesos que es troben entre les forces defensores de l’illa i els anem seguint al llarg d’aquell terrible mes, amb tota la seva humanitat: els seus somnis, les seves aspiracions, els seus dubtes i les seves certeses... narrat amb una fotografia molt propera al blanc i negre només tintada amb esclats d’un intens vermell, fet d’explosions, del foc dels canons i de les banderes.

La pel·lícula és una reflexió honesta i brillant, que ens allunya de les històries de bons i de dolents i ens mostra l’absurditat de la guerra.

 

Okinawa

Caiguda l’illa d’Iwo Jima, l’únic obstacle que li quedava a les forces aliades per a poder desembarcar a les grans illes del Japó, era l’illa d’Okinawa. El Japó sabia perfectament que Okinawa acabaria caient, però necessitaven desesperadament que aguantés el màxim de temps possible, mentre armaven les defenses finals al cor de la pàtria. Els soldats japonesos fortificats a Okinawa van rebre una ordre taxativa: lluitar fins a la mort.

La batalla va ser una de les més cruentes de tota la II Guerra Mundial. Va iniciar-se l’1 d’abril de 1945 i va allargar-se fins el 21 de juny. Després de 82 dies de duríssims combats, per cada pam del territori, el balanç final de morts va ser d’un quart de milió de persones, entre civils i militars.

Només una pel·lícula recull pas a pas tota la batalla: L’obra japonesa La batalla d’Okinawa (Gekido no showashi: Okinawa kessen, 1971). Dirigida per Kihachi Okamoto d’una manera molt propera al documental, mostra una dramatització dels fets succeïts en aquest episodi bèl·lic, narrat totalment des de la perspectiva japonesa: la defensa desesperada del terreny sense perspectives d’èxit, els suïcidis d’oficials i soldats japonesos abans de caure presoners, els “suïcidis” forçats de civils induïts pel propi exèrcit nipó, les carregues cos a cos en els darrers instants dels combats...

Després d’aquesta sanguinària batalla, ja estava prevista la invasió de les grans illes del Japó, que s’havia de produir el mes de novembre. Es tenia la certesa que seria una campanya llarga i dura, amb moltíssimes baixes... però una nova arma americana estava a punt de canviar tots els plans i accelerar el final de la guerra: ERA LA BOMBA ATÒMICA.