A l'any 1974, quan el franquisme agonitzava abans fins i tot que el seu propi líder, Lluís Llach treia un dels seus treballs més memorables: el disc I si canto trist.... El tema que dona nom al disc és la crònica amarga d'un temps fosc de lluita i de patiments però a la vegada un clam a la memòria popular, per recordar totes les boques que havien fet callar, totes les veus ofegades, tota la por guardada ben endins... De fet Llach composa aquest tema just després de l'execució de Salvador Puig Antich, inspirat pels fets que acabaven de succeir...
"Jo no estimo el meu cant, perquè sé que han callat
tantes boques, tants clams, dient la veritat;
que jo m'estimo el cant
de la gent del carrer
amb la força dels mots
arrelats en la raó.
I si canto trist
és per recordar
que no és així
des de fa tants anys".
El disc conté, tema a tema, una col·lecció de 9 cançons essencials a la seva discografia, la qual cosa el converteix en un àlbum excepcional.
El jorn dels miserables és una altra poderosa cançó del disc, plena de ràbia i de coratge. "Quanta ràbia que tinc -diu la seva lletra- i no vull pas oblidar-la". Llach ens recordava sovint a les introduccions d'aquesta cançó que els miserables érem tots nosaltres.
"Que poca esperança tinc,
i potser caldrà deixar-la,
que no sigui que esperar
ens allunyi més dels actes."
En aquest disc, Llach també va estrenar-se com a musicador de poemes d'altres. Fins aleshores havia escrit totes les lletres de les seves cançons però en aquesta ocasió va incorporar dos temes, la lletra dels quals no estava escrita per ell: Cançó de Mahalta del poeta Màrius Torres i La casa que vull de Joan Salvat-Papasseit.
I coronant el disc, un poema d'amor inoblidable, Que tinguem sort: