Männer wie wir

Avui parlem de... futbol i cinema

 

 
A la fosca dècada dels ’50 a l’Estat Espanyol, en uns anys en que el futbol tapava –o si més no pretenia tapar-ho- tot, van estrenar-se un seguit de pel•lícules, la veritat que sense gaire interès, focalitzades sobre aquest esport o sobre les estrelles del moment. Aquest va ser el cas de “Los ases buscant la paz”, del 1955, protagonitzada per Ladislao Kubala, fent d’ell mateix, en una cinta dirigida per Arturo Ruiz Castillo. Una curiositat: podem veure a la pel•lícula a Josep Guardiola… però naturalment no es tracta del nostre estimat i mundialment famós jugador i després entrenador(encara faltaven 16 anys perquè naixés), sinó al cantant que va aconseguir cantar alguna cançó en català quan la nostra llengua estava oculta a les catacumbes.
 
Altres pel•lícules, igual de poc notables cinematogràficament són Once pares de botas (1954), que va comptar amb l’aparició d’estrelles del moment com Samitier, Ramallets, Di Stefano, Zarra... o Saeta rubia (1956), amb Alfredo Di Stefano com a protagonista en un moment en que, jugant amb el Real Madrid, estava fascinant amb el seu joc, pel•lícules totes elles amb molt més valor com a crònica d’una època que per les seves qualitats cinematogràfiques.
 
Las Ibéricas F.C. (1971). En els darrers anys de la dictadura franquista va estrenar-se una pel•lícula sobre un equip de futbol femení, Las Ibéricas F.C. , dirigida per Pedro Masó. Sobre aquesta temàtica i a l’Espanya d’aquells anys, podríem pensar que el resultat seria una mica sexista amb el seus continguts. Res d’això! El resultat és terriblement sexista i amb una imatge de les dones totalment deplorable. Recordant pel•lícules com aquesta  entenem perquè encara actualment ens queda tant de camí per recorre vers la igualtat.
 
Com a mostra una vergonyosa escena...
 
 
Una visió ben diferent de les dones I l’esport la trobem a la pel•lícula iraniana Offside (Fora de joc, 2006) on el seu director, Jafar Panahi, ens mostra –en clau de comèdia- la passió que moltes dones de l’Iran senten pel futbol i de com les lleis del país els impedeixen accedir als estadis. La història ens porta de la mà d’unes noies que vestides de nois intenten accedir al partit de futbol que enfronta l'Iran i Bahrain classificatori per a la Copa del Món del 2006. Són detingudes i lliurades a la brigada antivici. Abans, però, un soldat que no hi entén gens de futbol els anirà explicant el que va succeint al camp. Un vehicle aparentment innocent per a posar sobre la taula l’estat dels drets de les dones en aquest país àrab. 
 
Buscant d’anar ampliant la visió polièdrica que s’està perfilant, parlarem també de la pel•lícula alemanya Männer wie wir (Homes com nosaltres) del 2004. En ella un equip de futbol de la petita localitat alemanya de Boldrup descobreix que un dels seus jugadors, l’Ecki, és homosexual . A partir d’aquest moment es genera una reacció homòfoba per part de la resta de l’equip que desemboca en un repte: Ecki deixa l’equip i anuncia que formarà un altre equip de futbol , fet només de gais, i s’enfrontarà al seu antic equip. En aquesta simpàtica comèdia res no serà gaire fàcil d’aconseguir. Un film honest i divertit sobre l’univers de prejudicis que encara li toca vèncer a la nostra societat.
 
I ara li toca el torn a Evasió o victòria (Victory, 1981). Aquesta pel•lícula, dirigida per John Huston, narra la disjuntiva en la que es troba un grup de presos de diferents nacionalitats en mans dels nazis a la Segona Guerra Mundial: enfrontar-se als alemanys en un partit de futbol en un estadi del París ocupat i vèncer-los  o aprofitar l’avinentesa per a fugar-se, però... i si poguessin aconseguir-se les dues coses?. Inspirada en uns fets reals, va estar protagonitzada per Michael Caine, Sylvester Stallone i Max von Sydow i va permetre veure imatges de futbol espectaculars gràcies a l’aparició de futbolistes de la talla de Bobby Moore, Paul Van Himst, Osvaldo Ardiles, Kazimierz Deyna o Pelé. Gran pel•lícula que enllaça dues coses aparentment impossibles de connectar: l’esport i la guerra.
 
Hooligans (2005). Hi ha una trista realitat que envolta el món del futbol: els grups violents que orbiten al seu voltant. Els hooligans, si bé en un sentit més ampli és molt més que això, s’han vingut assimilant a seguidors ultraviolents dels equips de futbol anglesos, que segueixen als seus equips i s’enfronten violentament als seguidors dels equips contraris. Hooligans (Green Street Hooligans) és una dura pel•lícula que ens acosta a aquests grups, que viuen en barris marginals de Londres i que esperen el cap de setmana per abocar en aquesta activitat tota la seva violència i la seva frustració. Elijah Wood dóna vida a Matt Buckne, un jove nord-americà que cau de ple en aquestes espirals violentes en unir-se fortuïtament a uns seguidors del West Ham United en un grup organitzat anomenat GSE (Green Street Elite). Una crua pel•lícula que ens acosta a aquesta lacra social.
 
Matias, juez de línea (1995) és una comèdia espanyola que posa el focus en un altre aspecte del futbol no menys important: els equips arbitrals. Són el centre de les més grans polèmiques i l’objecte dels insults més viscerals... i és que tenen a les seves mans les victòries o les derrotes de qualsevol equip. La història es centre en un partit del mundial en el que juga la selecció espanyola. Un dels liniers és Matias, un home que mai no menteix. En una confusa jugada creu veure un penal en contra d’Espanya en el darrer minut del partit i –com no pot fer d’una altra manera- el pita. L’equip contrari marca el gol i Espanya és eliminada del mundial. La indignació del públic és tan gran que es veu obligat a fugir i ocultar-se per evitar el linxament... i és que sovint fer d’àrbitre no és gens fàcil!
 
I finalment, a l’apartat de paranoies diverses, trobem la pel•lícula Shaolin Soccer (2001), una estranya i divertida barreja de kung fu i futbol al més pur estil Oliver i Benji, aquella ja mítica sèrie de dibuixos animats que va causar sensació entre els joves telespectadors dels anys ’80. Cinema sobre el futbol fet per gent que no en té ni idea del futbol.  Un entreteniment i sobretot una raresa curiosa de veure.
 
 
 
El futbol mou passions, mou masses i mou molts quilòmetres de cel•luloide amb matisos de tots els colors però al final sempre podem recórrer al tòpic de que el futbol és així!