melodrama

Más bonita que ninguna (1965)

 

A l’Espanya dels anys ’60 una bona part de les produccions cinematogràfiques pròpies es basaven en dos gèneres: comèdies i musicals (generalment també amb altes dosis de comèdia). En aquests anys, els musicals espanyols van deixar per al record intèrprets com les joveníssimes estrelles Joselito, les bessones Pili i Mili o Marisol, veus més veteranes com Manolo Escobar, Conchita Velasco o Sara Montiel i l’aparició en escena de grups del moment com Los Bravos... però entre totes les estrelles de la música posades a actrius, vull destacar-ne una que va il·luminar la grisor d’aquells anys amb la seva llum: Rocío Dúrcal.

Rocío va néixer a Madrid a l’any 1944 i des de molt petita va passar-s’ho bé cantant, era la seva passió i, pel que es veu, ho feia força bé. El destí va fer que quan ella acabava de complir els 15 anys, Televisió Española (l’únic canal en aquella època i per tant de màxima audiència) va idear un programa-concurs, Primer aplauso, per a descobrir nous talents. Un important representant musical, en Luis Sanz va quedar impressionat per la seva actuació i ràpidament va posar-se en contacte amb els pares de la María de los Ángeles de las Heras Ortiz (que era com veritablement es deia la que després es convertiria en Rocío Dúrcal). Van acordar que el representant li proveiria de professors de cant, de dansa i d’interpretació i que la llançaria a la fama i la primera tasca va ser trobar-li un nom artístic. L’avi de la María de los Ángeles sempre havia cregut en el seu talent i tot sovint li deia “rocío matutino”, així que Rocío va ser el primer nom que li va venir al cap. Pel cognom diuen les llegendes que va posar el seu dit a l’atzar sobre un lloc qualsevol del mapa d’España i va senyalar una petita població de Granada, Dúrcal. Ja havia nascut Rocío Dúrcal! És una simpàtica història i ja se sap: se no è vero, è ben trobato.

Dos anys després, al 1961, Rocío Dúrcal ja estava preparada per a la seva primera pel·lícula, Canción de juventud. Va ser el començament d’una intensa carrera cinematogràfica de vint anys de durada on va protagonitzar 14 pel·lícules més: Rocío de la Mancha (1962), Tengo 17 años (1964), La chica del trébol (1964), Más bonita que ninguna (1965), Acompáñame (1966), Buenos días, condesita (1967), Amor en el aire (1967), Cristina Gúzman (1968), Las leandras (1969), La novicia rebelda (1971), Marianela (1972), Díselo con flores (1974), Me siento extraña (1977) i La playa del amor (1980).

En aquest post, em centraré en una d’elles, Más bonita que ninguna, una coproducció hispano-argentina, dirigida per l'italo-argentí Luis César Amadori, que va ser el responsable de 5 de les 15 pel·lícules de Rocío Dúrcal. En aquesta ocasió va tenir una banda sonora notable, formada per 11 cançons que simultàniament es van llançar al mercat en format disc. Com era molt habitual en aquell temps, en 5 dels temes va intervenir el prestigiós compositor Augusto Algueró, responsable de més de 90 bandes sonores de pel·lícules i de sèries televisives, però una innovació important que trobem en aquesta  obra és que dos dels altres temes eren de Los Brincos: Los dos i El borracho. Un component del grup Los Brincos, l’Antonio Morales “Junior” és el que va ser, cinc anys més tard, el marit de Rocío Dúrcal fins el moment de la seva mort.

En aquesta deliciosa, encara que un pèl rància, comèdia musical ens veiem envoltats pels embolics generats entre Luisa (Rocío Dúrcal), una humil treballadora de El Molino Verde, on ven cigarretes i Roberto (Luigi Giuliani), fill d’una família membre de la burgesia. Mantenen una relació de parella plena de mentides: ella li fa creure que treballa a Telefónica i ell li amaga que està compromès en matrimoni amb una rica hereva. Amb aquest punt de partida, al llarg de tota la pel·lícula ens debatrem entre el triomf dels prejudicis i de les classes socials que els separen  o l’amor que existeix entre tots dos.

La pel·lícula conté una brillant escena musical amb el tema El borracho de Los Brincos, interpretada per Rocío Dúrcal i la carismàtica Gracita Morales, que podem recuperar gràcies a YouTube.