Alfredo James Pacino, actor que es va donar a conèixer al món com Al Pacino, ha treballat al cinema, al teatre i a la televisió. Ocasionalment ha exercit de guionista, director i productor.
Va néixer a Nova York el 25 d’abril de 1940. Va ser fill únic del matrimoni format per Salvatore Alfredo Pacino i per Rose Gerardi, tots dos d’origen sicilià: ell de la localitat de San Fratello i ella de Corleone. El matrimoni, però, es va desfer ràpidament. Es van divorciar quan el petit Al només tenia dos anys. Llavors ell i la seva mare es van mudar al South Bronx, en un apartament que tenien els seus avis. Allí és on va viure la seva infantesa.
Fins als sis anys va créixer apartat de les bandes que es movien pel barri. Va ser un temps en que anava tot sovint al cine amb la seva mare i després gaudia imitant als actors que sortien a les pel·lícules. Molt possiblement en aquests jocs infantils podem trobar el primer despertar, totalment inconscient, de la seva vocació d’actor.
Però les males companyies es van començar a deixar notar... als nou anys va començar a fumar i als tretze consumia alcohol i marihuana. De fet, dos dels seus amics d’aquella època amb el pas del temps van acabar morint a causa de les drogues. Va viure immers en baralles i tot aquest conflicte el portava també a l’escola.
Va participar en diverses obres escolars, però quan feia secundària va tenir una forta discussió amb la seva mare i com a conseqüència d’això va marxar de casa, va abandonar els estudis i es va posar a treballar. Va ser un temps de les ocupacions més diverses: carter, venedor de sabates, va treballar en una fruiteria, en un supermercat, en una farmàcia, com acomodador del cine East Side i al Carnegie Hall i a la missatgeria de la revista Commentary... però els treballs no li duraven gaire i alternava amb períodes de desocupació.
Malgrat tot va continuar amb la seva formació com actor, primer al Herbert Berghof Studio i més tard l'Actors Studio on va treballar el mètode Stanislavski sota la direcció de Lee Strasberg on va compartir classe amb altres actors com Robert de Niro.A l’any 1960, amb 20 anys acabats de complir va estrenar-se als escenaris, fins i tot com a comediant en viu, i va arribar a escriure espectacles de revista.
A l’any 1961 va ser arrestat per la policia acusat de portar una arma. Tot just després d’això va arribar una època que Al ha descrit com el punt més baix a la seva vida: a l’any 1962 va morir la seva mare amb tan sols 43 anys i a l’any següent va morir també el seu avi matern, en James Gerardi. Ell ho ha recordat en una entrevista: tenia 22 anys i les dues persones més influents a la meva vida s’havien marxat i això em va llençar a un precipici. Va estar a punt d’ingressar en un psiquiàtric.
Al llarg d’aquest període, sovint es trobava sense feina, sense llar i patint un persistent insomni. En ocasions va arribar a dormir al carrer, a teatres i a cases d’amics. Més tard va compartir apartament al Greenwich Village amb un amic també actor, Martin Sheen. Van compartir també feina de tramoistes al The Living Theatre. A Sheen li va arribar la oportunitat d’actuar a l’obra The Wicked Cooks i va aconseguir que agafessin l'Al com al seu suplent.
Al va rememorar, a l’any 1983, aquesta època: quan estava començant en el teatre, guanyava 125 dòlars per setmana. Quan tenia 26 o 27 anys vaig començar a tenir un salari. Abans d’això mai no sabia com m’anava a guanyar la vida. Quan vaig començar a guanyar diners, no em vaig trobar molt més feliç. Estava bé poder menjar, estava bé no passar gana. Vaig ser afortunat de no caure en el costat materialista de les coses. Vaig trigar temps abans de tenir una casa al camp.
Després de participar en diverses obres de teatre sense aconseguir destacar, va obtenir un cert reconeixement per la seva actuació a The Indian Wants the Bronx i encara va ser més exitosa la seva participació a Does a Tiger Wear a Necktie? a Broadway. Això va fer que la industria cinematogràfica es fixés en ell i, després de tenir un petit paper a la pel·lícula Yo, Natalia (1969), va aconseguir el paper protagonista a Pánico en Needle Park (1971), on interpretava a un jove addicte a l’heroïna.
La seva carrera va donar un tomb definitiu quan al 1972 Francis Ford Coppola va comptar amb ell per a protagonitzar El Padrí, la pel·lícula que el va convertir en una estrella indiscutible. Després d’aquest inapel·lable èxit li van anar plovent ofertes continuades.
Ja des dels seus primers treballs va quedar molt de manifest que era un “actor del mètode”. Lee Strasberg va dir d’ell: alguns actors interpreten personatges. Al Pacino es transforma en ells. Arribava a viure tan intensament els seus personatges quan estava treballant els papers que en ocasions portava certes característiques fora dels platós. Comenten, per exemple, que quan estava rodant Serpico, va detenir a un conductor de camió perquè el seu vehicle contaminava massa.
Als primers anys de la seva fulgurant carrera no concedia entrevistes. El fet de no haver finalitzat la secundària li havia creat profundes inseguretats i li havia conferit un sentiment de baixa autoestima intel·lectual. A aquest sentiment calia afegir-hi una profunda timidesa. Ell mateix s’havia descrit així: sóc tímid i això mai no canviarà. I va afegir: solitari i sensible. Diane Keaton va donar fe d’això a la seva autobiografia titulada Then Again: era tan sensible que era insensible al seu entorn. (...) Hi havia coses normals amb les que no estava familiaritzat, com la idea de gaudir d’un dinar en companyia d’altres. Es trobava més còmode menjant de peu tot sol.
Al llarg de la seva carrera sempre ha evitat dues coses: fer declaracions polítiques i donar suport publicitari a cap producte o servei. És més, a l’any 2007 va signar un document en el que prohibia l’ús del seu nom o la seva imatge amb finalitats comercials sense el seu consentiment previ per escrit.
La seva carrera s’ha desenvolupat al llarg de set dècades i en tots aquests anys ha aconseguit tota mena de premis: Óscar, Emmy, Globus d’Or, Tony... i ha estat catalogat diversos cops com un dels millors actors de la seva generació.
Ha tingut un bon nombre de parelles ocasionals i ha establert curtes relacions estables amb quatre d’elles: la Jan Tarrant amb qui va tenir una filla l’any 1989 anomenada Julie Marie, l’actriu Beverly D’Angelo amb qui a l’any 2001 va tenir els bessons Anton James i Olivia Rose, la Lucila Polak amb la que va mantenir una relació de 10 anys i actualment manté una relació amb Noor Alfallah de 29 anys, que acaba d’anunciar que està embarassada d’ell. Després de la notícia Al va demanar una prova de paternitat i, efectivament, el fill és seu i això el tornarà a convertir en pare als 83 anys! Mai no s’ha casat.
El Padrí. La trilogia (The Godfather, 1972-1974-1990). A començaments de la dècada dels ’70 els estudis Paramount van decidir portar a la pantalla gran l’exitosa novel·la de Mario Puzo titulada El Padrí. La història mostrava les interioritats de la família Corleone, una de les cinc famílies més importants de la Cosa Nostra, la màfia establerta als Estats Units. Li van oferir la direcció de la pel·lícula a Sergio Leone i a Peter Bogdanovich i tots dos van rebutjar l’oferiment. Llavors els estudis van fer una cosa força arriscada: posar aquest ambiciós projecte en mans d’un jove i gairebé desconegut director, anomenat Francis Ford Coppola, de 32 anys.
Coppola va demostrar des del començament tenir uns criteris molt clars i no va dubtar en confrontar-los amb els dels estudis i una d’aquestes demostracions va ser la seva postura sobre qui havia d’encarnar el paper principal: Michael Corleone. El candidat preferit per als estudis era Robert Redford, però també estaven barallant altres candidatures com la de Warren Beatty, Rod Steiger, Dustin Hoffman, Ryan O'Neal, Jack Nicholson, James Caan o Martin Sheen, però el director es va mostrar ferm: volia a un jove actor anomenat Al Pacino, pràcticament desconegut. Es va acabar sortint amb la seva!
La pel·lícula va ser un rotund èxit a taquilla i això va fer que es dugués a terme una segona part el 1974 i encara una tercera el 1990, 18 anys després de la primera, naturalment totes dirigides pel propi Coppola i protagonitzades per Al Pacino. Per fer-se una idea de la projecció de Pacino d’una a altra pel·lícula només cal observar que per a protagonitzar la primera va cobrar 35.000 dòlars, per protagonitzar la segona va rebre 500.000 dòlars i una participació del 10% dels beneficis i pel seu treball a la tercera els seus honoraris van ser de 5.000.000 de dòlars!
Pots llegir més anècdotes a El Padrí, la trilogia.
Serpico (1973). Està basada en la vida i les experiències reals de l'agent de policia Frank Serpico, que va treballar a la ciutat de Nova York durant els anys ‘60 i ‘70 i va denunciar la corrupció existent dins del Departament de Policia de Nova York. La pel·lícula està dirigida per Sidney Lumet i protagonitzada per Al Pacino en el paper de Serpico. La seva actuació és àmpliament reconeguda i es considera un dels papers més importants de la seva carrera.
La pel·lícula explora les tensions internes de Serpico mentre lluita per mantenir la seva integritat davant d'una cultura de corrupció i abús de poder. La seva determinació per denunciar la corrupció el porta a convertir-se en un delator i a testificar davant de la Comissió Knapp, una investigació oficial sobre la corrupció policial.
Pacino, per submergir-se en el paper, va passar temps amb Frank Serpico per observar la seva manera de fer. Temporalment va traslladar-se a un apartament a Brooklyn similar al del policia i va fer-se uns retocs dentals per acostar més el seu aspecte al del seu personatge.
Serpico va ser aclamada per la crítica i va obtenir diverses nominacions als Premis de l'Acadèmia, incloent-hi la categoria de Millor Actor per a Al Pacino. La pel·lícula va ajudar a posar en relleu els problemes de corrupció dins dels departaments de policia i va esdevenir un símbol de la lluita per la justícia i la integritat enfront de la adversitat.
El precio del poder (Scarface, 1983). Scarface va estar dirigida per Brian De Palma. Es tracta d’un remake d'una pel·lícula del mateix nom de l'any 1932. La versió de 1983 es converteix en una història moderna ambientada a Miami i se centra en el món del crim organitzat i el tràfic de drogues.
La pel·lícula està protagonitzada per Al Pacino en el paper d'Antonio "Tony" Montana, un immigrant cubà que arriba als Estats Units cercant el somni americà. Però ràpidament es veu involucrat en el món del crim, especialment el tràfic de cocaïna, i ascendeix per convertir-se en un poderós i despietat cap del narcotràfic a Miami. La història narra la seva ràpida ascensió, així com la seva caiguda igualment precipitada a mesura que la seva vida esdevé un caos de violència i traïció.
La pel·lícula compte també amb altres actors notables com Michelle Pfeiffer, que interpreta a Elvira Hancock, i Steven Bauer, en el paper de Manny Ribera i amb una atmosfèrica banda sonora composada per Giorgio Moroder.
Tot i que cinta va ser àmpliament criticada en el moment de la seva estrena pel seu tractament de la violència i del món de les drogues, amb el temps es va convertir en un referent de la cultura pop i moltes de les seves escenes han esdevingut autèntics referents.
Frankie y Johnny (1991). Frankie and Johnny in the Clair de Lune va ser una obra de teatre, escrita per Terrence McNally, que es va estrenar l’any 1987 a Broadway i que va constituir un gran èxit. Per a dirigir la versió cinematogràfica d’aquesta obra es va comptar amb Garry Marshall, que justament acabava d’estrenar Pretty Woman.
La pel·lícula està protagonitzada per Al Pacino interpretant a Johnny i Michelle Pfeiffer com a Frankie i la història se centra en la relació entre aquests dos personatges, que són dos treballadors d'un restaurant en un casino a Las Vegas. Johnny és un cuiner romàntic i optimista que es mostra profundament enamorat de Frankie, una cambrera escèptica i reticent a l'amor, després d'haver tingut males experiències en el passat. La història segueix els seus intents de connectar i construir una relació, malgrat les seves diferències i pors.
Inicialment, la cinta havia de reunir als actors Al Pacino i a Michelle Pfeiffer amb Brian de Palma com a director, tal com havia passat anteriorment amb El precio del poder, però de Palma va abandonar el projecte i Garry Marshall va prendre llavors el timó.
Un altre personatge de la pel·lícula és la composició Clair de Lune de Claude Debussy, tema tan present a l’obra teatral que fins i tot constava al títol. A la versió cinematogràfica, aquesta peça romàntica i emotiva també apareix de forma recurrent al llarg del seu metratge.
Per a controlar el pressupost, malgrat que la història està ambientada a Las Vegas, una bona part del rodatge es va dur a terme a Nova York. Les raons van ser financeres però també logístiques.
La pel·lícula, malgrat no haver aconseguit l’impacte a taquilla que d’altres produccions romàntiques contemporànies seves, va ser ben acollida per la crítica i el seu reconeixement ha crescut amb els anys.
Esencia de mujer (Scent of a Woman, 1992). Aquest melodrama dirigit per Martin Brest constitueix una adaptació de la pel·lícula italiana Profumo di donna (1974), dirigida per Dino Risi i protagonitzada per Vittorio Gassman. Les històries són similars malgrat que hi ha profunds canvis a la trama.
La pel·lícula gira entorn del personatge del coronel retirat Frank Slade (Al Pacino), que és un home invident i amargat. Frank decideix passar un cap de setmana a la ciutat de Nova York amb un jove estudiant anomenat Charlie Simms (Chris O'Donnell). Charlie accepta el treball de tenir cura del coronel a canvi de diners, per ajudar a pagar la seva educació.
Durant el cap de setmana, es desencadenen una sèrie d'esdeveniments que canvien la vida de tots dos. L’obra explora la relació entre aquests dos personatges ben diferents i com aprenen i creixen a mesura que passen hores junts.
Al Pacino es va preparar a consciència el paper, tal com acostuma a fer, de tal manera que va passar temps amb persones invidents, cobrint-se els ulls i practicant la seva manera de moure’s per a familiaritzar-se amb el seu personatge. La seva interpretació com a Frank Slade va ser aclamada per la crítica i el va fer guanyar l'Oscar al Millor Actor, sent aquesta la seva primera victòria en aquesta categoria.
Pactar amb el diable (The Devil’s Advocate, 1997). Aquesta pel·lícula, dirigida por Taylor Hackford, es troba a cavall entre el thriller sobrenatural i el drama. En els papers principals va estar interpretada per Keanu Reeves, Al Pacino i Charlize Theron.
La trama de la pel·lícula gira a l’entorn de Kevin Lomax (Keanu Reeves), un jove i prometedor advocat de Florida que rep una increïble oferta de treball per a treballar per una agència d’advocats de Nova York, dirigida per John Milton (Al Pacino). Conforme es va involucrant en casos cada cop més foscos i moralment qüestionables va descobrint on s’havia ficat: estava treballant pel propi diable.
Al Pacino encarnant a John Milton, la personificació del diable, composa un dels seus papers més magnètics, dotant al seu personatge d’una personalitat carismàtica al temps que manipuladora. Resulta memorable una de les seves escenes finals, on mostra els seus recursos interpretatius més histriònics.
Aquesta pel·lícula és una versió lliure de la novel·la del mateix títol escrita per Andrew Neiderman el 1990.
El mercader de Venècia (The Merchant of Venice, 2004). Michael Radford va dirigir aquesta pel·lícula, basada en l'obra de teatre homònima de William Shakespeare, una tragicomèdia on s’exploren temes com l’amor, la justícia, la venjança i l'antisemitisme.
La història se centra en la història de Bassanio (Joseph Fiennes), un jove noble venecià que demana un préstec al mercader Antonio (Jeremy Irons) per poder festejar a la bella Portia (Lynn Collins) i guanyar la seva mà mitjançant un joc amb tres caixes. No obstant això, Antonio es veu obligat a acudir a Shylock (Al Pacino), un prestamista jueu, per obtenir els diners necessaris. Shylock accedeix a prestar-li els diners, però si no es compleix el contracte, tindrà dret a prendre una lliura de carn del cos de l’Antonio.
La pel·lícula posa de manifest l'antisemitisme de l'època i qüestiona les actituds discriminatòries i injustes envers Shylock al temps que mostra l’afany malaltís de venjança del prestamista i explora temes intemporals plantejant diverses qüestions ètiques i morals.
Al Pacino va capbussar-se en el seu personatge i es va preparar a consciència per a interpretar-lo, investigant la història de l’època i el seu antisemitisme, així com la cultura jueva. El seu treball va ser molt elogiat, en especial el seu discurs, recordat com Hath not a Jew eyes? (No té ulls un jueu?), on clama per la igualtat entre jueus i cristians, referint-se a la naturalesa humana de tots dos, en una escena d’un especial dramatisme.
Paios legals (Stand Up Guys, 2012) Comèdia melodramàtica dirigida per Fisher Stevens en la que va ser la seva segona pel·lícula com a director. Va estar protagonitzada per Al Pacino, Christopher Walken i Alan Arkin en els papers principals.
La trama gira a l’entorn de tres vells amics, Val (Al Pacino), Doc (Christopher Walken) i Hirsch (Alan Arkin), que es retroben després de molts anys quan Val surt de la presó. Fruit d’aquest retrobament viuen situacions còmiques i també emotives i es plantegen dilemes morals al voltant de l’amistat, el perdó, els secrets del passat i la reconciliació.
La major part de la pel·lícula transcorre durant la nit, amb els personatges enmig de l'ambient de la ciutat i de la vida nocturna. Això contribueix a crear una atmosfera única i a donar profunditat als personatges i la trama.
També cal destacar que en diverses escenes de la pel·lícula, es mostren dos vehicles emblemàtics: un Plymouth Hemi Cuda de 1971 i un Cadillac DeVille convertible de 1969. Aquests vehicles es converteixen gairebé en personatges secundaris i aporten un toc retro a la història.
Pel que fa a la seva banda sonora, la pel·lícula presenta la cançó Not Running Anymore, escrita i interpretada per Jon Bon Jovi. La cançó va ser nominada a un Globus d'Or a la millor cançó original.
Nunca es tarde (Danny Collins, 2015). Es tracte d’una comèdia melodramàtica dirigida per Dan Fogelman, inspirada en la història real d'un músic anomenat Steve Tilston, que va rebre una carta del cantant John Lennon molt temps després d'haver estat enviada. Tot i que la trama està basada en fets reals, la pel·lícula només pren aquesta anècdota com a punt de partida per explicar una història totalment fictícia.
Està protagonitzada per Al Pacino en el paper principal de Danny Collins, un veterà músic de rock que va tenir èxit en els anys setanta i encara fa gires per interpretar sempre les mateixes cançons. Ha acabat caient en una vida d'excessos i rutina fins que un dia, descobreix una carta que John Lennon li havia escrit dècades enrere, instigant-lo a seguir el seu cor i la seva veritable passió musical. Aquesta carta provoca una reflexió profunda en Danny i el porta a fer canvis significatius en la seva vida. Intenta reconnectar amb la seva família i trobar un nou sentit a la seva carrera i a la seva vida personal.
A part d'Al Pacino, el repartiment de la pel·lícula inclou noms com Annette Bening, Jennifer Garner, Bobby Cannavale, Christopher Plummer i Melissa Bonoist, que amb les seves solvents interpretacions contribueixen a augmentar la qualitat de l'obra.
El irlandés (The Irishman, 2019). Pel·lícula basada en el llibre I Heard You Paint Houses de Charles Brandt i dirigida per Martin Scorsese explora la vida de Frank Sheeran, implicat amb la màfia i vinculat amb Jimmy Hoffa.
La pel·lícula es distingeix per reunir un repartiment d’actors impressionant, incloent Robert De Niro com a Frank Sheeran, Al Pacino com a Jimmy Hoffa, Joe Pesci com a Russell Bufalino i Harvey Keitel com a Angelo Bruno, entre d'altres.
La trama segueix la vida de Frank Sheeran des dels seus inicis com a camioner fins a les seves connexions amb la màfia i la seva implicació en diversos crims importants, a través d’un metratge especialment llarg: tres hores i mitja de durada.
The Irishman es va distingir pel seu ús de la tecnologia a fi de donar vida als seus personatges en diferents etapes de les seves vides. A través de l'ús d'efectes visuals, els actors van ser rejovenits digitalment per representar-los en escenes que ocorren en diferents moments del temps.
La pel·lícula va rebre elogis per les actuacions del seu repartiment, la direcció de Scorsese i la seva exploració profunda de la vida de la màfia i les conseqüències dels seus actes. Va ser nominada a diversos premis importants, incloent deu nominacions als Premis de l'Acadèmia.
