Peter Pan és un personatge que ens ha fascinat a generacions i generacions de persones i que ens ha fet proclamar als quatre vents que creiem amb les fades, no fos pas que si ho neguéssim  causéssim involuntàriament la mort d’alguna d’elles! Com ens hauria agradat sortir volant per les finestres i deixar-nos conduir a la terra de Maimés per viure mil aventures amb els nens perduts, les sirenes, els indis i els pirates... on els cocodrils s’empassen rellotges sorollosos i on els nens mai no es fan grans.

 

La història de Peter Pan s’ha portat moltes vegades al cinema. Una de les versions més fascinants i icòniques és el Peter Pan (1953) de Walt Disney. Mai no s’havia vist una fadeta tan graciosa i seductora com Campaneta, fent arribar la seva pols de fada a tots els racons del nostre món. Aquesta pel•lícula, a l’igual que el seu protagonista, no ha envellit per més que passin les dècades.  

 

Una altra visió memorable és la que ens va aportar Steven Spielberg amb Hook (1991). L’obra rep el nom del peculiar pirata, arxienemic  de Peter Pan. El primer està magistralment interpretat per Dustin Hoffman i el segon pel recentment desaparegut Robin Williams. Volant per allí una memorable Campaneta, sota l’aparença de la Julia Roberts, ens va recordar com de vius estaven tots els personatges.

 

 

 

En aquest rapidíssim repàs no deixaré fora una pel•lícula fascinant on es desenvolupa la història clàssica, amb personatges reals i una màgica fotografia. Es tracta de Peter Pan: la gran aventura (2003), una pel•lícula on Jeremy Sumpter com a Peter i Rachel Hurd-Wood com a Wendy recreaven als protagonistes de la història.

 

I quan creiem que aquesta pel•lícula havia tancat un cicle, l’any següent ens va arribar Finding Neverland ( Descobrint Maimés). La història ens permet acompanyar a un jove James Matthew Barrie (Johnny Deep) quan encara era un autor a la recerca de la seva gran obra. Un món de fantasia i de desbordant imaginació lluitava per sortir a fora del seu cap en un temps en que als teatres feien coses diametralment diferents. Presenciem l’encontre de Barrie amb la família Llewelyn-Davies: la mare, Sylvia, (Kate Winslet) i els seus fills Jack, George, Michael i Peter i de com, fruit d’aquesta relació amb aquests nens, van anar apareixent, un a un, els personatges que acabaran habitant la terra de Maimés. Nosaltres, espectadors privilegiats, podem veure la gènesi d’un dels mons més imaginatius i suggerents asseguts a primera fila...

 

La pel•lícula posseeix la dificilíssima qualitat de donar-nos, a parts iguals i en dosis sempre mesurades,  unes gotes de fantasia, d’emoció, de comèdia, de tragèdia... envoltades totes elles per una gran sensibilitat en la seva realització, qualitats que -sens dubte- es deuen per la sàvia direcció de Marc Forster.

 

Johnny Deep brilla en un personatge que sembla fet a la seva mida i Kate Winslet.... està senzillament grandiosa, com sempre! Però no puc deixar de destacar a un Dustin Hoffman brillant en una interpretació curta però notable (que diferent de la interpretació del malvat Hook a la pel•lícula d’Spielberg!), una Julie Christie encarnant a la intensa àvia dels nens i Radha Mitchell com la desubicada dóna de Barrie.

 

Una pel•lícula que ens repte ja des del seu subtítol: fins on et portarà la imaginació?