Quentin Tarantino

Quentin Tarantino: les genialitats d'un autodidacta

Parlar de Quentin Tarantino és parlar d’un autèntic malalt de cinema, en el sentit més pur de la paraula. És un amor apassionat i incondicional.

Per il·lustrar-ho només caldrà recordar una anècdota: a l’any 2010, Quentin va comprar el vell New Beverly Cinema, construït al 1920. Era un d’aquells petits cinemes de repertori en el que s’exhibia cinema independent i que estava a punt de desaparèixer. Va permetre que els antics propietaris el continuessin portant a canvi només d’una cosa: de tant en quan els faria alguna proposta de programació... Va declarar: “Mentre jo estigui viu, i mentre sigui ric, el New Beverly estarà allí, projectant pel·lícules rodades en 35 mm

Quentin s’havia tragat, des de molt petit, quantitats brutals de cinema: des dels grans clàssics, a les pintoresques sessions dobles de cinema B, passant pel cinema europeu que tan ha arribat a admirar. Un cinèfil de cap a peus, que malgrat tot s’atreveix a defensar i imitar aquell cinema que es mira amb una gran dosi de crispetes i que els crítics anomenen de segona categoria.

El podem trobar fent de guionista, d’actor, de productor... però en aquest post em referiré principalment a la seva activitat com a director.

Aquestes són les seves obres...


Quentin tenia una idea al cap per una pel·lícula i va posar-la per escrit. Ràpidament va adonar-se’n que hauria de produir ell mateix la història si volia que veies la llum. Ningú apostava per ella. Ell mateix remarca la singularitat de la seva narració: "Quan començava a escriure “Reservoir Dogs” pensava en una pel·lícula sobre un atracament. I ho és, només que és diferent perquè no es veu l’atracament...” Però no era aquesta la seva singularitat més important. La seva extrema violència i el seu llenguatge vulgar era el que tirava enrere als potencials productors. S’ha comptat, a la pel·lícula definitiva, la presència en més de 250 ocasions de la paraula fuck. Tot un rècord!

Quentin disposava de 30.000 dòlars per a realitzar el seu treball i era evident que amb aquest pressupost era impossible ni plantejar-s’ho. Va ser una sort que li presentessin a l’actor Harvey Keitel. Quan aquest va acabar de llegir el guió va quedar entusiasmat pel projecte i va tirar mà de la seva agenda per a buscar finançament. Gràcies a aquestes gestions va arribar a la xifra d’1,5 milions de dòlars, quantitat molt modesta però suficient per cobrir les despeses mínimes.

El director va activar ràpidament als seus amics actors i va sol·licitar la seva participació. Aixi, van sumar-se al projecte Michael Madsen, Tim Roth, Chris Penn, Eddie Bunker i Lawrence Tierney. I l’implicació de tots ells va ser extrema: el vestuari que llueixen estava tret dels seus vestuaris particulars i fins i tot el Cadillac que surt a la pel·lícula era el del propi Michael Madsen.

El resultat final va impressionar al públic i a la crítica. Flashbacks i salts temporals, violència i diàlegs brillants, interpretacions intenses i molta, molta sang... van fer que el món quedés seduït per aquest director, brillant i insolent a parts iguals.

 


 

Quan Quentin tenia 30 anys va tancar-se en un apartament d’Amsterdam, sense distraccions, per escriure un guió que tenia al cap. De fet volia desenvolupar tres històries que, finalment, van acabar convertint-se en una única pel·lícula: Pulp Fiction.

Parlant sobre la història sorgida, el mateix director explica que en ella es troben aquelles coses que “has vist milions de vegades: el boxejador que ha de deixar-se guanyar i no ho fa, el mafiós que ha d’acompanyar a la dona del seu cap, els matons que han de carregar-se a uns tios...”

Va tornar del seu retir amb un manyoc de papers, escrits a mà i pràcticament inintel·ligibles. Va ser llavors quan li va demanar a la seva amiga Linda Chen, que treballava de mecanògrafa, que li passes en net els seus apunts. Allò va ser una bogeria! Com ella mateixa ha declarat, “hi havia unes 9.000 errades ortogràfiques o gramaticals per pàgina. Quan jo les corregia ell intentava tornar-les a posar, perquè li agradaven”

Com li havia passat abans amb Reservoir Dogs, aquest segon guió també va patir un llarg pelegrinatge per tot Hollywood a la recerca de productora. El projecte anava acumulant negatives fins que va arribar a Miramax, gairebé com a darrera opció. Miramax ja havia adquirit Reservoir Dogs per a la seva distribució i des de feia un temps s’estava convertint en un far per al cinema independent. Harvey Weinstein, un dels caps de Miramax va començar a llegir el guió i, quan encara no l’havia acabat, va donar-li l’ordre als seus advocats perquè en compressin els drets.

Quentin va fer la seva llista d’actors i actrius que volia per a la pel·lícula. Weinstein va revisar la llista i va respondre amb un OK a tot excepte Travolta. “Puc aconseguir-te  –va dir-li a Daniel Day-Lewis, a Sean Penn, a William Hurt, a qui sigui”. Travolta es trobava en hores baixes i després dels èxits incontestables de Saturday Night Fever i Grease no havia fet res més que valgués mitjanament la pena. Però Tarantino és una persona extremadament tossuda i va posar-lo com a condició indispensable per a tirar endavant la pel·lícula. Miramax, a contracor, va cedir.

En poc temps van començar a enviar còpies del guió a actors i actrius als quals li proposaven algun paper. Els guions anaven acompanyats amb una sinistra nota: “Si ensenyes aquest guió a algú, vindran dos tipus de Jersey i et trencaran les cames”.

Una de les actrius que Quentin volia desesperadament per a la pel·lícula, era la Uma Thurman. No havia estat la primera opció, però finalment se li havia posat al director entre cella i cella i no volia pensar en cap altra. Però la Uma no estava gaire per la labor: això d’haver-se de marcar una peça de ball amb Travolta no la feia gaire feliç. Quentin va perseguir de tal manera a l’actriu que expliquen que li va llegir tot el guió per telèfon per convèncer-la. Finalment, sortosament, va accedir..

Va aconseguir reunir al voltant de la pel·lícula a un elenc formidable: John TravoltaBruce Willis, Samuel L. Jackson, Uma Thurman, Tim Roth, Amanda Plummer, Maria de Medeiros, Harvey Keitel, Christopher Walken Del pressupost de 8 milions de dòlars que tenia per a realitzar la pel·lícula, 5 van marxar per a pagar a actors i actrius.

La resta ja és història: una pel·lícula que va passar ràpidament a convertir-se en una icona del cinema contemporani, un garbuix d’homenatges encoberts, una llarguíssima llista d’anècdotes sucoses i divertides i un llegat d’escenes inoblidables.
 

En arribar el tercer treball de Quentin, va sorprendre a tothom: va decebre una mica als seus fans més amants de la hemoglobina i va despertar els elogis més desfermats del sector de crítics que s’havien mostrat una mica escèptics davant dels seus dos primers treballs... perquè Jackie Brown era un treball molt diferent als dos anteriors.

En primer lloc, en aquesta ocasió el director va utilitzar per al guió, material extret de la novel·la Rum Punch (1992), escrita pel seu admirat Elmore Leonard. Era la primera vegada que ho feia, ja que sempre havia escrit ell els seus guions, si bé és veritat que només el va fer servir d’inspiració i per extreure’n fragments per als diàlegs de la pel·lícula.

La pel·lícula és un homenatge al gènere anomenat blaxploitation, molt estès a la dècada dels ’70, composat per obres de sèrie B realitzades exclusivament per gent afroamericana. I va valdre’s per aquesta missió d’una actriu, la Pam Grier, que era un autèntic mite dins d’aquest gènere, però que era una perfecta desconeguda per al gran públic. Havia protagonitzat gran quantitat de pel·lícules blaxploitation, barates i violentes, però que havien entrat molt profundament dins el complex imaginari cinematogràfic de Quentin. L’actriu es trobava en hores baixes, però això –com ja havia demostrat en les seves pel·lícules anteriors– no li importava el més mínim al director. I ara Tarantino tenia un crèdit absolut per a demanar el que cregués convenient.

Van acompanyar a Pam Grier en el repartiment noms tals com Samuel L. Jackson, Robert Forster (un altre actor recuperat de l’oblit), Robert de Niro, Michael Keaton o Bridget Fonda.

La pel·lícula ens presenta una història molt menys violenta i sanguinària que els seus anteriors treballs, molt més introspectiva amb els seus personatges, més relaxada i convencional. Malgrat això, reconeixem ràpidament el segell Tarantino en els diàlegs dels seus personatges i en l’ús de la música al llarg de tota l’obra.

El món de Quentin, el seu univers personal, es troba naturalment present en aquest treball, com en tota la resta de la seva obra, de manera que els més aguts observadors poden identificar el centre comercial on es produeix una important escena de la pel·lícula com Del Amo Mall, el lloc on es trobava ubicat el videoclub on havia treballat feia anys. Tanmateix, un dels vestits que Jackie Brown es compra és el mateix que portava el personatge de Mia Wallace a Pulp Fiction. Estalvi o friquisme?

 

Quentin ja havia declarat a Uma Thurman com la seva musa oficial quan, amb motiu del 30è aniversari de l’actriu, li va regalar un personatge, la Núvia, en una complexa història de venjança i mort. El personatge estava encara per desenvolupar i li van donar forma plegats. En els crèdits de la pel·lícula apareix: “La núvia, personatge creat per Q i U”, Quentin i Uma.

No cal dir que la implicació d’Uma va ser total des del primer moment, desenvolupant el seu personatge enmig del collage d’una sanguinària història que refon sense complexos el gènere de les arts marcials amb l’spaghetti western, tot incloent-hi alguna pinzellada de manga i de cinema negre, en un treball que pot considerar-se la Bíblia de Tarantino.

Explicaven les cròniques de l’època que una bona part del pressupost del cinema d’arts marcials que es feia a l’orient es gastava en litres i litres de sang sintètica. Seguint aquesta antiga tradició, expliquen que a Kill Bill van gastar-se 500 litres d’aquesta sang de pega, repartits a dojo al llarg de tota la pel·lícula.

Tota l’obra està plena d’homenatges –o de còpies com a ell li agrada anomenar-ho– a aquell cine que tant i tant l’havia marcat... i per sobre de totes les referències en destaca una amb llum pròpia: el record directe al més gran artista marcial de tots els temps, Bruce Lee. El mono groc que lluïa a la seva incompleta Game of Death (Joc amb la mort), les increïbles coreografies marcials de Jing wu men (Fúria oriental) o les clares referències a la sèrie de televisió The Green Hornet, on Bruce feia el paper de Kato, el lluitador emmascarat, referències materialitzades amb la inclusió del tema “El vol del borinot” (tema central de la sèrie) quan la Núvia viatge en avió cap a Tòquio i en els vestits i màscares que portaven els 88 maníacs que lluiten contra la protagonista al restaurant, calcats al que portava Kato... per cert, el que no sap tothom és que un d’aquests maníacs era el propi Quentin disfressat de lluitador emmascarat, encara que resulta impossible identificar-lo.

Entre la multitud de referències que es podrien destacar a d’altres obres, hi ha una que em va fer especial gràcia: l’enfrontament entre la Núvia i Vernita Green a la cuina, està clarament inspirat en la lluita a mort que tenen Sydney Bristow i el clon de la seva amiga a la sèrie Alias, també a la cuina de casa seva.

Per a les persones més despistades, recordaré que al casament frustrat de la Núvia, la fugaç intervenció de l’organista està interpretada per Samuel L. Jackson, en un cameo gairebé imperceptible... coses seves!

 

Sovint en Quentin es trobava els caps de setmana amb el seu bon amic, director i cinèfil com ell, Robert Rodríguez i es muntaven a casa seva una sessió doble de pelis d’aquelles que els agradaven i recordaven amb nostàlgia les sessions dobles dels cinemes, les anomenades Grindhouse, tan populars als ’70 i ara desaparegudes. I van plantejar-se: perquè no fem nosaltres una sessió doble pròpia?

Van anar donant-li forma. Rodríguez faria una pel·lícula de terror i Tarantino una d’acció amb cotxes. Les dues pel·lícules s’exhibirien juntes al cinema, només separades per falsos tràilers de pel·lícules de terror que crearien alguns dels seus amics directors: Eli Roth, Rob Zombie i Edgar Wright.

Fruit d’aquest projecte va néixer una de les obres més controvertides de la filmografia de Tarantino: Death Proof, potser el seu treball més castigat pel públic i la crítica. La pel·lícula s’emmarca en dues tendències cinematogràfiques molt dels anys ’70: el gènere Exploitation i Slasher. Exploitation fa referència a obres –principalment de sèrie B- on es barreja sovint el sexe, les drogues i la violència mentre que el Slasher, gènere ja més conegut, és aquell el nom del qual deriva de l’anglès slash (ganivetada) i ens mostra a psicòpates que assassinen brutalment a joves adolescents. L’època daurada d’aquest darrer gènere va arribar amb obres tan emblemàtiques com Halloween (1978) de John Carpenter i Divendres 13 (1980) de Sean S. Cunninghan, hereves directes d’altres com Profondo Rosso (1975) de Dario Argento o la Matança de Texas (1974) de Tobe Hooper.

Els grans protagonistes de la història van ser l’especialista Mike, un psicòpata que es dedicava a assetjar i assassinar noies joves a la carretera, i el seu poderós cotxe d’especialista, un automòbil a prova de mort, un muscle car! Muscle car era un concepte que feia referència a cotxes esportius i “musculosos”, amb un aspecte agressiu i cridaner: els Cadillac, els Lincoln, els Ford LTD, els Chrysler Imperial, els Dodge Monaco...

Pel paper de l’especialista Mike, Tarantino va escollir a un dur dels de sempre, en Kurt Russell. Sobre ell, el director va dir: Per a la gent de la meva generació, ell és un veritable heroi... però ara, hi ha tota una audiència que no sap el que Kurt Russell pot fer. Quan obro el diari i veig que diu “Kurt Russell a Dreamer” o “Kurt Russell a Miracle” no menystinc aquestes pel·lícules, però penso: Quan tornarà Kurt Russell a ser un tipus dolent?

A Russell l’acompanya un gran estol d’actrius: Zoë BellRosario DawsonVanessa FerlitoJordan LaddSydney Tamiia PoitierTracie ThomsMary-Elizabeth Winstead i Rose McGowan.

La pel·lícula d’acció, no exempta de diàlegs tarantino, té els seus punts més àlgids a la carretera, amb un gran protagonisme dels cotxes, evocant una època del cinema en que aquests s’estimbaven de debò, sense efectes informàtics... en mans solament de l’habilitat dels seus pilots.

La pel·lícula van envellir-la, dotant-la d’una imatge fingidament gastada, “decorada” amb talls simulats, com aquells films desgastats per l’ús, després de centenars d’exhibicions.

Malauradament, mai no hem tingut la oportunitat de veure el treball de Tarantino i Rodríguez tal i com va ser ideat. Juntes i en la seva versió curta només van ser exhibides en una ocasió, als Estats Units. La idea no va ser ben acollida i van decidir estrenar-les per separat en versió estesa. Potser algun dia podrem recuperar-les en el format original, encara que sigui en suport DVD o Blu-ray.

 

Quan Quentin va començar a escriure el guió d’una història que acabaria sent Inglourious Basterds (Maleïts malparits) la seva idea no era gaire elaborada: “uns tios en una missió”. Com va descriure ell mateix en una ocasió, “començo a escriure i pot succeir qualsevol cosa. Vaig creant als personatges i la història es desenvolupa sola”.

D’una manera tan simple va iniciar-se el projecte de Tarantino sobre la II Guerra Mundial. No cal dir que en mans d’un director així, la història es reinventa totalment i el rumb dels esdeveniments prenen un camí molt diferent al que ens recorda la realitat històrica. Més que llicències, Tarantino es permet reescriure el passat, però ho fa d’una manera tan brillant i personal, que tolerem de bon grat el que no li passaríem a gairebé ningú. Tarantino és Tarantino.

Volia fer una pel·lícula bèl·lica al més pur estil spaghetti western i pensant en els cèlebres caçadors de recompenses dels westerns, va crear un personatge que va enamorar-nos a una gran majoria de públic: el coronel Hans Landa, magníficament interpretat per l’actor Christoph Waltz. Caçador de jueus, implacable i fred, la composició del personatge, els seus diàlegs i la seva manera impassible d’expressar-se, van fer d’ell un personatge molt difícil d’oblidar.

El contrapunt el posa Brad Pitt, encarnant al tinent primer nord-americà Aldo Raine, conegut com l’Apatxe per la sang índia que corre per les seves venes, que exerceix de líder d’un escamot molt expeditiu i temut per l’exercit alemany. Ells constitueixen la segona pota de la història.

I la tercera pota, es construeix a través de la història de Shosanna (Mélanie Laurent), una jove jueva, la família de la qual va ser exterminada per Landa i que ara és propietari d’un cinema a París i només guarda en el cor una insaciable set de venjança. El destí forjat pel déu Tarantino, li té reservat un paper molt important i gloriós en la mateixa història de la II Guerra Mundial.

Tarantino tenia escrit pràcticament tot el guió abans de realitzar el projecte de Kill Bill, però no trobava un final satisfactori... fins que se li va ocórrer el “peculiar” final que té actualment. Si l’has vist sabràs del que et parlo, si no, no et rebentaré el final.

 

Entre les pel·lícules que li encanten a Quentin estan els westerns. Ho havia demostrat repetides vegades a la seva obra, dotant molts dels seus treballs d’un cert aire d’spaghetti western però ara li havia arribat el moment de fer-ne un de propi, de cap a peus.

Per fer-la va tenir molt present una obra de venjança i mort de Sergio Corbucci, realitzada el 1966: Django. D’ella va prendre el nom del protagonista que és present fins i tot en el títol; va contractar per a realitzar la banda sonora de la pel·lícula al compositor Luis Bacalov, autor també del tema principal del film del ’66; va aconseguir la presència a la seva pel·lícula de l’actor Franco Nero, que havia protagonitzat la pel·lícula Django i fins i tot la grafia del cartell la dels crèdits finals recorda a la pel·lícula de referència... no va deixar gaire espai al dubte!

Quan Quentin va escriure el guió, en tot moment estava pensant en Will Smith perquè interpretés el paper, però finalment un problema d’agenda (o perquè no ho va veure clar) ho va fer impossible. Diuen que després va pensar en Idris Elba i en Chris Tucker encara que en el darrer moment va decantar-se per Jamie Foxx.

El director tenia molt clar quin era el tipus de pel·lícula que volia fer i en quins referents volia emmirallar-se, així que no perdia oportunitat per mostrar-ho a tot l’equip. Quan estaven filmant localitzacions a Wyoming, va llogar un cinema per a projectar al seu equip unes cintes de la seva col·lecció particular, amb peces de l’oest i de samurais.

Una anècdota curiosa és la presència de Quentin a la pel·lícula, però no en un cameo, com ens té acostumats, si no en dos, interpretant a dos personatges diferents: el primer quan es dirigeixen a Candyland i el segon quan porten a Django a la mina, encarnant a una persona explota a causa de la dinamita.

Entre els rècords que ostenta la pel·lícula és el d’utilitzar al llarg del seu metratge la despectiva paraula nigger o alguna abreviatura en 110 ocasions.

A l’argument de la pel·lícula surten les baralles d’esclaus mandings. Que es conegui, aquesta pràctica mai no va existir a la realitat, però apareix en una antiga cinta titulada Mandingo (1975), de Richard Fleischer. Aquesta pel·lícula va ser criticada en el seu moment per ser una caricatura de l’esclavisme, però anys després una part del públic –inclòs en Quentin– han reivindicat el treball.

Destaquen els papers del Dr. King Schultz (Christoph Waltz) el caçador de recompenses del que es troben tantes referències en els spaghetti western i armat amb gadgets com els que feia servir Sartana, personatge de multitud de pel·lícules dels anys ’60; el curt però interessant paper que interpreta Don Johnson com a Big Daddy, membre del Klu Klux Clan; el personatge de Stephen, interpretat per Samuel L. Jackson, que dóna vida a un negre servicial i cruel, sempre al costat de l’amo i dels seus càstigs, per cruels que aquests resultin; l’amo, Calvin Candie (Leonardo di Caprio), el propietari de la plantació i responsable de les penúries que passen els esclaus i que constitueix un personatge menyspreable i Broomhilda von Shaft (Kerry Washington), la dona de Django que va ser venuda com a esclava i que ell cerca per alliberar-la.

Amb aquesta pel·lícula, Tarantino reinventa el gènere passant pel seu sedàs l’antiga tradició i la porta a aquell estil de cinema que tan li agrada.

 

The Hateful Eight (Els odiosos vuit) és el segon western d’una trilogia que porta en ment de realitzar amb tres històries independents però ambientades a l’oest.

Si és una pel·lícula de Tarantino sembla inútil dir que és atípica en el seu gènere. Està clar que ho és: gairebé tota la pel·lícula està rodada en una única sala interior on es desenvolupen les gairebé 3 hores de durada. I malgrat tot, és un plaer veure-la, de començament a final, en una trama on els diàlegs que s’estableixen no tenen pèrdua possible.

La pel·lícula, ambientada en un entorn nevat i amb unes temperatures molt baixes a causa d’un temporal, va ser filmada en un plató refrigerat.

Com a curiositat, et comentaré que Tarantino va publicar una prèvia a la pel·lícula, en format de còmic, amb la primera escena de la història, a partir dels seus textos i amb dibuixos de Zach Meyer.

En la seva lluita per mantenir la puresa del cinema tradicional, va filmar aquesta obra en 70 mm i ofereix premi per les sales que ho exhibeixin en aquest format: aquestes sales projectaran la pel·lícula amb una obertura musical, un intermedi i 6 minuts inèdits de metratge. Tot un estímul!

Aquesta és la seva pel·lícula número vuit. És casual que porti el número 8 al títol? Ja ho va fer Federico Fellini amb 8 ½ (1963). Coneixent l’admiració que sent Tarantino per Fellini no seria d’estranyar que estigués fet amb tota la intenció.

I parlant de xifres, aquesta és la sisena col·laboració de Tarantino amb Samuel L. Jackson. Davant les càmeres a Pulp Fiction, Jackie Brown, Django Unchained i Els odiosos vuit, fent un brevíssim cameo a Kill Bill i participant de narrador a Maleïts malparits.

 

TAMBÉ EL PODEM TROBAR...

El primer treball que va fer va ser el curt My Best Friend's Birthday, al 1987. També el podem trobar dirigint episodis de sèries televisives (Urgències, Jimmy Kimmel Live! i CSI Las Vegas), col·laborant amb el seu amic Robert Rodriguez a la direcció de Sin City i dirigint un segment de la pel·lícula Four Rooms.

 

Tarantino es va auto-imposar, fa un temps, unes dates de caducitat: vol retirar-se del món de la direcció als 60 anys i té prevista la realització d’un total de 10 pel·lícules. Si no canvia d’objectius vol dir que li queden 2 pel·lícules per fer i que té set anys per fer-les. Si considerem que ha anunciat que tenia intenció de fer tres westerns i encara en falta un i per altra banda sabem que ja està treballant en Kill Bill volum 3, podem tenir una idea de per on poden anar els trets.

Si veus una pel·lícula en la qual els seus personatges es deixen emportar per disquisicions gairebé surrealistes, si apareixen flashbacks, si el tractament del guió és trencador dins del seu gènere, si té una acurada banda sonora molt eclèctica, si segueix amb atenció els peus femenins amb mirada fetitxista, si gaudeix d’algun pla contrapicat i sobretot si té explosions de violència desmesurada... és molt possible que estiguis veient una obra de Tarantino. Gaudeix-la tan bon punt recuperis l’alè! És irrepetible!