Ryan Gosling

La la land (2016)

 

Diuen que el terme La la land, que és el títol original de la pel·lícula La ciutat de les estrelles, significa somniar desperts i també és la manera en que es designa a Los Angeles, en especial Hollywood, per la quantitat d’aspirants a artistes que s’hi concentren... i a tots ells i elles està dedicada aquesta pel·lícula.

 

 

És la història de Mia i de Sebastian, dos joves somniadors a la recerca del seu somni. Mia és actriu i lluita per aconseguir aquell paper que la tregui de l’anonimat, mentre treballa de cambrera i comparteix pis amb un grup d’amigues. Ha suportat una vegada i una altra haver quedat descartada dels molts càstigs als que s’ha presentat i tot plegat l’ha portat a dubtar de si veritablement era aquell el seu camí. Sebastian és un músic de jazz que no pensa en altra cosa que en tocar la música que sempre li ha agradat i, finalment, muntar el seu propi bar musical on poder oferir al públic aquella música que sembla condemnada a desaparèixer de la vida nocturna de Los Angeles. Lluita cada dia per no corrompre la seva música i espera la seva oportunitat... Mia i Sebastian són dues barques a la deriva que es troben casualment. El relat del seu encontre fluirà per les quatre estacions d’un any ple d’il·lusions, d’amor, d’alegria, d’esperances... amb un final que es permet unes gotes d’enyorança.     

I de fons, un protagonista omnipresent: Los Angeles. El director de la pel·lícula, Damien Chazelle, va afirmar en una roda de premsa: “Volia treballar amb tots els clixés que la defineixen: el tràfic, les festes de celebritats, la seva superficialitat. Però també volia mostrar que hi ha quelcom de bonic sota les aparences. Filmar-la com si fos la primera vegada que la veiéssim, amb una mirada fresca. Que l’espectador la sentís com un lloc que no es real, habitat per gent amb somnis gens realistes”.

 

 

Chazelle va voler fer un musical que begués de les fons clàssiques, però que aportés el seu propi segell. Resulta fàcil seguir el rumb de les seves inspiracions: en primer lloc trobem les influencies de Jacques Demy, el seu admirat director, sobretot a Els paraigües de Cherbourg. També està molt present Cantant sota la pluja (un musical que els actors van remirar gairebé a diari al llarg de la filmació), Un americà a París i Les senyoretes de Rochefort (també dirigida per Jacques Demy) que van ser la clara inspiració pel pla seqüència que obre La la land.

 

 

El director va voler filmar les escenes de la pel·lícula, principalment les que contenen música i ball en un sol pla seqüència, sense talls ni muntatge posterior. Això va ser especialment complicat en certes escenes, com la màgica escena de ball a Mulholland Drive, al parc Griffith, mentre el sol s’estava ocultant per l’horitzó de Hollywood i el dos protagonistes, envoltats per la càlida llum del capvespre interpretaven una esplèndida peça de ball... en una escena de sis minuts!  La sincronia havia de ser perfecte perquè pogués ser filmada d’un cop. El resultat és espectacular. I no és d’estranyar. Chazelle havia tingut el projecte al cap des de feia deu anys, però havia tingut problemes de producció, ja que ningú volia apostar pel seu musical. Gràcies als premis obtinguts per la seva obra anterior, Whiplash (2014), va obtenir el crèdit suficient per afrontar aquest projecte i s’hi va abocar amb passió ja que, en les seves pròpies paraules, “ara més que mai necessitem esperança i romanticisme a les pel·lícules. Són el llenguatge dels somnis, perquè la realitat sovint no està a l’alçada de les nostres fantasies”.

Els actors triats per a protagonitzar el musical no van ser la seva primera opció. Inicialment els primers candidats per als papers van ser Miles Teller i Emma Watson, però Teller va ser substituït en el darrer moment per Ryan Gosling i Watson no va poder acceptar-lo perquè en aquells moments estava treballant en el projecte de La Bella i la Bèstia, així que Emma Stone va aconseguir el paper. Això va significar classes de ball per als dos protagonistes al llarg de tres mesos, on van practicar balls de saló i claqué, de la mà de la coreògrafa Mandy Moore, malgrat que tenien una certa experiència en cant i ball. Stone havia interpretat, a Broadway, el personatge de Sally Bowles al musical Cabaret i Gosling a havia cantat en diverses pel·lícules: a Cruce de caminos (The Place Beyond the Pines, 2012), a Blue Valentine (2010) i a Lars i una noia de debó (Lars and the Real Girl, 2007).

 

 

A banda de l’habilitat dels protagonistes en el cant i en el ball, Gosling va demostrar tenir una sorprenent facilitat per aprendre a tocar el piano: en tota la pel·lícula no intervé ni un sol doble de mans per a les escenes en que el protagonista interpreta algun tema.

L’esplèndida banda sonora ha estat composada per Justin Hurwitz, un amic de Chazelle des del seu pas per Harvard. Ja va intervenir a Whiplash i, com diu el director, espera que s’ocupi de la música de totes les seves pel·lícules.

La la land és un musical sorprenent, de gran bellesa plàstica, que aposta per impulsar-se en la tradició dels més grans clàssics, per anar molt més enllà i aportar un aire fresc a un gènere que ha semblat en certs moments ferit de mort. Una pel·lícula per amants del musical i per aquells als que els musicals els fan una certa mandra.