Vivien Leigh

Allò que el vent s'endugué

Allò que el vent s’endugué és una pel·lícula mítica, que mostra l’opulència dels anys daurats de Hollywood amb tota la seva majestuositat... però –com gairebé passa amb tots els mítes- darrera hi ha una forja llarga i tortuosa, una història plena de clarobscurs. Si obrim ara portes i finestres, segurament la llum diàfana dels temps ens deixarà veure amb claredat...

Tot va començar per una novel·la

Margaret Mitchelluna jove escriptora d’Atlanta, va escriure l’any 1936 la novel·la Allò que el vent s’endugué. A la seva infantesa havia escoltat molts relats de veterans de la guerra civil que explicaven els fets que havien tingut lloc en aquelles terres feia unes dècades. Els relats van impregnar d’imatges la seva ment infantil i uns anys després això va generar una idealitzada història dels estats del sud, una truculenta història d’amor però, per sobre de tot, va significar la creació d’un personatge femení,Scarlett O’Hara, d’una gran intensitat: iniciem el nostre camí de la ma d'una joveneta d’una família acomodada del sud, egòlatra i capriciosa i la seguim a través de mil canvis i penúries per acompanyar-la fins a convertir-se en una dona lluitadora, que descobreix el valor de les coses importants i carrega sobre les seves espatlles el seu pes. La novel·la estava “condemnada” a ser un gran èxit.

Manuscrits que circulen

Quan les galerades del llibre encara estaven a impremta ja circulaven còpies pels principals estudis de Hollywood. Una d’aquestes còpies va caure en mans de Kay Brown, un analista de guions de l’estudi Selznick International Pictures, que va enviar ràpidament un telegrama al seu cap, David O. Selznick entusiasmat:“És una història absolutament esplèndida, una novel·la amb grans possibilitats que hem de comprar se’ns falta”Selznick va llegir-ne un extracte i va apostar per la història. Gairebé coincidint amb l’aclamada publicació del llibre Margaret Mitchell signà el contracte amb Selznick venent tots els drets de l’obra inclosos teatre i televisió. Margaret va afirmar: “Estic convençuda que és impossible transformar-la en pel·lícula”. Bona escriptora però pèssima pronosticadora!

A la recerca de director

Selznick va posar a la direcció del projecte a un dels seus directors preferits, George Cuckor. En el moment de fer l’elecció Selznick ja sabia que Cuckor era un director sensible i culte que afrontaria esplèndidament les escenes interioristes i emotives però que necessitaria un bon reforç per a les escenes bèl·liques o d’acció, gènere que mai no havia tocat.

Va iniciar el rodatge amb una inoblidable escena: el gran incendi d’Atlanta. La complexitat de l’escena era alta i els recursos d’aquella època eren molt escassos. Podien mantenir el foc actiu durant un reduït espai de temps –uns 40 minuts- i necessitaven assegurar-se de filmar en aquest temps tot el material possible i per això necessitaven disposar de totes les càmeres de Technicolor disponibles en aquell temps a Hollywood: set! Això va condicionar en gran manera el moment en que s’havia de filmar: el 10 de desembre de 1938. En una magnífica foguera que va il·luminar el capvespre de Los Ángeles, van cremar trossos de la història del cinema com ara els decorats de Rei de reis, L’últim mohicà, King Kong o El petit lord... les flames van fer neteja als estudis.

Però Cuckor no va durar gaire a la direcció de la pel·lícula. Clark Gable havia estat contractat per a interpretar el paper de Rhett Butler en una de les primeres incorporacions de noms famosos a l’equip. Era coneguda l’homosexualitat de Cuckor i diuen els rumors que Gable va pressionar als estudis perquè canviessin al director, ja que aquest coneixia detalls del seu passat i això el feia sentir-se incòmode. El resultat immediat va ser la seva desaparició del projecte. Aquest va ser només el primer pas d’una llarga sèrie de despropòsits: van seguir a Cuckor, els directors B. Reeves Eason, Sam Wood, William Cameron Menzies i Victor Fleming a més de diversos directors de segona fila que van dirigir seqüències en les diverses transicions entre directors. En el balanç final, si analitzem el metratge total de la pel·lícula podríem concloure que el 45% és de Fleming, el 30% de Wood i de Menzies, un 5% de Cuckor i el 15% restant a repartir entre la resta de directors que van intervenir. És formidable veure el resultat final aconseguit tenint en consideració aquestes circumstàncies.

Scarlett

Una elecció de vital importància era l’actriu que interpretaria el personatge central de la pel·lícula: Scarlett O’Hara. D’ella dependria en gran mesura l’èxit o el fracàs del projecte. Els càstings van ser descomunals. Van ser entrevistades 1.400 actrius i 400 d’elles es van posar davant la càmera de George Cuckor deixant filmat un metratge de més de 24 hores de proves, una recerca que va costar 92.000 dòlars. A banda també van sonar noms consagrats com a potencials candidates: Joan CrawfordBarbara StanwyckPaulette GoddardTallulah BankheadNorma Shearer... Les circumstàncies, però, van fer que una jove i per llavors desconeguda actriu anglesa, Vivien Leigh, es poses davant la càmera del encara director Cuckor. La decisió va ser immediata. Va quedar encisat per la seva interpretació. Vivien Leigh es disposava a interpretar el paper de la seva vida.

Un rodatge ple d’anècdotes

Seria molt llarg d’inventariar la quantitat d’anècdotes que s’expliquen de l’accidentat rodatge i de la seva presentació en públic però en destacaré només tres...

L’escena de l’incendi d’Atlanta va ser la primera que es va filmar i en el moment de fer-ho encara no era oficial qui interpretaria a Scarlett així que, a la seqüència, no se li veu la cara ja que estava interpretada per una actriu anònima. La mateixa nit en que es va filmar la destrucció d’Atlanta per les flames, Vivien Leigh ho contemplava tot com a espectadora de luxe al plató sabent que ella seria l’Scarlett de la història i que només calia fer-ho públic a la premsa i al món sencer. El tracte ja estava fet.

Victor Fleming i William Cameron Menzies van ser els encarregats de realitzar la magnífica panoràmica de l’estació d’Atlanta convertida en un improvisat hospital ple de ferits i moribunds. Pel magnífic tràveling que ho havia de mostrar Menzies necessitava una grua de 30 metres que van haver de portar especialment de les drassanes de Long Beach. El que va fallar van ser els extres que havien d’intervenir a l’escena: dels 2.000 extres sol·licitats només en va poder disposar de 800 així que es va haver de recórrer a una creativa solució: van completar el panorama amb ninots convenientment disfressats.

Tres mesos abans de l’estrena, el 9 de setembre del 1938, va passar una cosa que avui sona insòlita: Selznick acompanyat del cercle més íntim del seu estudi va presentar-se al cine Fox de Riverside (a uns 100 quilòmetres de Los Ángeles) amb 24 llaunes que contenien les 4 hores i 25 minuts de la primera versió de Lo que el viento se llevó i li van demanar al gerent del cine que exhibís aquesta pel·lícula en lloc de la que estava programada. Això no era un fet molt especial. Era un dels encants de la sala: sessions que podien contenir sorpresa! “Aquesta nit tenim sessió especial –es va anunciar als assistents- Tenen dret a fer una trucada telefònica a causa de la llarga durada de la pel·lícula.” La mateixa operació va realitzar-se 5 dies després a Santa Bárbara. Tots dos passis va ser un clamorós èxit. Va sortir, però, amb una dolorosa convicció: havien de treure uns 48 minuts del metratge.

Les xifres

Amb un cost de 3.700.000$ en producció i 1.550.000$ en publicitat i còpies es van filmar 30 hores de pel·lícula en 90 platós diferents, amb la intervenció de 2.400 extres i amb 50 personatges amb un paper destacat... Hollywood amb tota la seva magnificència. Una esplèndida i glamourosa pel·lícula sobre el poder transformador que els grans esdeveniments tenen sobre la vida de les persones que els viuen. No busquem en ella una pel·lícula històrica (en aquella època Hollywood no mostrava gaire rigor històric en les seves cintes) ni cap intenció de denúncia social (el drama de l’esclavisme –per exemple- resulta pràcticament invisible)... però és entreteniment de primer nivell i, de vegades, no cal demanar-li més a una pel·lícula. No et sembla?