40 grados a la sombra (1967)

Les pel·lícules espanyoles que sovintejaven les cartelleres dels cines dels anys ’60 eren comèdies costumistes, sovint amb algun punt picantet, que descrivien a la perfecció la societat d’aquell temps. Sovint també eren molt previsibles els actors que hi sortirien: hi havia un elenc que es trobaven a la cresta de l’onada i es feien un fart de treballar. Prenent només com exemple algunes de les estrelles que van protagonitzar aquesta pel·lícula ens resulta fàcil constatar que José Luís López Vázquez va intervenir, aquell 1967, en 12 pel·lícules, Alfredo Landa en 10 i Gracita Morales en 8. Eren uns altres temps i les pel·lícules es feien sense sofisticacions ni gaires miraments.

40 grados a la sombra és un clar exponent d’aquell cine sense pretensions, llevat de les de distreure i d’arrencar algun que d’altre somriure al públic, que complia a la perfecció amb la seva missió, a banda de ser testimoni –jo diria que involuntari– d’un temps que ara ens queda una mica oblidat en el record.

Als estius de finals dels ’60 es despertava en la gent un instint contingut al llarg de tot l’any i, amb una sincronització gairebé mística, es produïa una paralització pràcticament total de les ciutats el mes d’agost: havien arribat les vacances!

En aquest ritual estiuenc es distingien tres espècies de famílies: els que anaven a la platja, els que anaven a la muntanya i els anomenats “Rodríguez”, que era el nom “en clau” amb el que es coneixien els homes que enviaven a les seves famílies a estiuejar, mentre ells es quedaven a la ciutat a treballar i només veien a la resta de la família els caps de setmana. Tradicionalment era un temps en que es considerava que els “Rodríguez” feien alguna “canita al aire”.

40 grados a la sombra, que rep el títol per la temperatura a la que s’arriba a Madrid el mes d’agost, ens parla bàsicament d’aquests tipus de família i de com les expectatives tot sovint no s’arribaven a complir.

En primer lloc, ens presenta a Evaristo (Antonio Ozores) i la seva esposa Filomena (Gracita Morales). Evaristo i Filomena trien invertir les seves vacances passant uns dies a la platja de Benidorm. La idíl·lica estada programada no triga gaire en convertir-se en un caos de massificació, soroll, manca de comoditats, cremades de sol i cinquanta mil contratemps més que els faran comptar els dies que manquen per a tornar a la comoditat de la vida quotidiana.

També coneixem a Máximo (Alfredo Landa) que amb la seva dona Dorotea (Julieta Serrano), els seus tres fills, la seva cunyada i un Seat 600, trien com a destí la muntanya així que lloguen una caseta a Navacerrada, a la madrilenya serra de Guadarrama. Máximo es fa il·lusions de tenir un apropament amb una jove i atractiva veïna que passa l’agost just a la casa del costat. Naturalment, això només passarà a la ment de l’obsessionat Máximo.

I finalment, descobrim a Jacinto (José Luis López Vázquez) i a Cándida (Perla Cristal), la seva esposa. Jacinto treballa d’esteticista i aprofita, cada any, el mes d’agost per enviar a la dona i als seus fills a passar el mes fora de Madrid per així ell, convertit en tot un “Rodríguez”, intentar seduir a alguna joveneta. Al igual que Máximo, intentar és el verb més adequat per a definir la seva activitat estival.

Va tenir un paper força destacat l’actriu i cantant francesa Claudine Coppin que, en plena època de la música ye-ye va interpretar per aquesta pel·lícula l’enganxosa cançó “40 grados a la sombra”, tema present en molts moments de la pel·lícula i que es gravava ràpidament en la ment de la gent. Va estar acompanyada per un grup de nom molt variable, ja que els he trobat com Los Exóticos, Los Indonesios i encara com The Black Dynamites...

 


 

 

La pel·lícula va estar escrita i dirigida per Mariano Ozores, un altre professional  que s’ha fet un fart de treballar al llarg de la seva dilatada carrera: 98 pel·lícules com a director, 118 com a guionista i 20 aparicions com a actor.

Aquesta pel·lícula, com totes les que conformaven l’àmplia oferta cinematogràfica espanyola d’aquells anys, constituïen el complement ideal a les dobles sessions dels cines de tot el territori i van esdevenir el paradigma del cinema que es feia a l’Estat Espanyol, no gens apte per a l’exportació, però molt consumit de portes endins. I ara, cinquanta anys després, ens parla de com era la societat i els costums espanyols, d’un temps ja passat. Divertida mostra de cinema, especialment indicada per a nostàlgics i per a persones interessades en la sociologia d’aquells anys!