Alfons el Cast i el naixement de Catalunya


A l’any 1137, Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, es va casar amb Peronella d’Aragó, creant així una unió entre ambdós territoris que es va materialitzar en el seu fill Alfons, anomenat el Cast, que va regnar com a Rei d’Aragó i Comte de Barcelona. Els historiadors moderns tenen tendència a opinar que això no va significar de cap manera la unificació dels dos territoris. Eren dues entitats pròpies, governades per una mateixa persona: posseïen diferents estructures polítiques, econòmiques i socials així com tradicions lingüístiques, culturals i legislatives també diferents. Dues nacions amb un sol cap.
 
Als territoris governats per Alfons, es parlaven tres llengües: el català, per part d’eclesiàstics i jutges de Barcelona i pels senyors feudals catalans; l’aragonès, per part de la noblesa i de l’alt clergat de Saragossa i el provençal, llengua literària utilitzada pels trobadors a les seves cançons. L’escriptura comuna, més habitual, era el llatí.  
 
Amb Alfons el Cast hem d’entendre el títol de Comte de Barcelona com a governant dels comtats de Barcelona, Girona, Osona, Manresa, Besalú, Cerdanya, Berga i Conflent així com també de la marca de Tortosa i de Lleida conquerides pel seu pare. Tots aquests territoris van rebre, per primer cop, la denominació conjunta de Catalunya (Cathalonia), fet que entre el 1170 i el 1195 queda clarament reflectit en tres documents cabdals: els Usatici Barchinonae (Usatges de Barcelona), el Liber domini regis (Llibre del domini del rei) i la Gesta Comitum Barchinonensium (Gestes dels comtes de Barcelona): ens trobem davant del naixement de Catalunya com estat medieval.
 
El rei va encapçalar diverses expedicions militars per a protegir les fronteres del regne però també es va mostrar sempre sensible a l'art i a la cultura i va saber atreure a la seva cort als trobadors més importants del seu temps com ara Pèire Vidal, Giraud de Bornelh, Folquet de Marsella, Arnaut Daniel o Arnaut de Maruelh. El propi rei Alfons ha estat anomenat també el Trobador,  per aquests fets i perquè va ser el primer comte-rei en composar cançons d’amor en llengua provençal. 
 
 
Alfons el Cast, conscient que les característiques particulars del territori anomenat Catalunya i de les seves necessitats d’estructuració interna,  va idear una divisió territorial: les vegueries. Cada una d’elles disposaria d’un veguer o delegat del rei, persona que no havia de tenir vincles familiars amb els barons. El veguer era el responsable de mantenir la pau al seu territori i d’impartir justícia, amb poder per a convocar assemblees i  amb autoritat fiscal i militar. Tot això estava recollit a les constitucions de Pau i Treva. 
 
Als segles VIII al X, als comtats catalans, els pagesos eren homes lliures, propietaris de la terra que conreaven, amb submissió a les autoritats, però en l’època de revolució feudal –entre l’any 1020 i 1060- en uns temps especialment violents, el nobles es revelaren contra els comtes a fi de prendre la terra als pagesos i convertir-los en esclaus. 
 
En aquell temps l’església va intervenir, creant un espai de resguard: les sagreres. Les sagreres eren un espai al voltant de les esglésies, amb un radi de 30 passes, dins del qual no podia dur-se a terme cap acte de violència sota pena d’excomunió. Era aquest un espai de protecció per a la pagesia i per als comerciants. Aquesta pràctica es va anar estenent per tot el territori i es van anar constituint les assemblees anomenades de Pau i Treva. De fet l’església no va ser la creadora d’aquest moviment. Les assemblees de Pau i Treva eren un moviment popular amb unes potencialitats revolucionàries, que no solament anaven en contra dels excessos dels clans nobiliaris sinó que qüestionaven els poders establerts.  Els dirigents eclesiàstics, amb marcats interessos molt lligats al poder comtal i nobiliari, intervingueren per a desactivar la part més perillosa del nou moviment, reconeixent els drets bàsics de la pagesia i donant-los la seguretat de les sagreries però neutralitzant tot allò més trencador vers l’ordre establert.  
 
Amb el regnat d’Alfons el Cast, l’estructura administrativa de les vegueries volia, de forma decidida, treure el poder als barons –que sovint exercien el seu poder en contra del rei, en forma de conspiracions i alçaments- i transferir-lo als veguers. Naturalment, la iniciativa no va ser gens ben acollida pels barons, que van veure minvar el seu poder, i la seva resposta va ser frontal i violenta, resposta que Alfons va haver de combatre mentre resolia, també, diversos problemes fronterers. 
 
Alfons el Cast es va casar amb Sança de Castella i de Polònia -filla del rei Alfons VII de Castella-, amb la que va tenir 9 fills el primer dels quals va ser Pere, que va regnar sobre els territoris heretats del seu pare amb el sobrenom del Catòlic i aquest va ser pare de Jaume I, el Conqueridor.
 
Després del regnat d’Alfons el Cast trobem consolidat el concepte de Catalunya com a unitat territorial i com a nova nació. El poder dels comtats catalans era intens des de feia un bon grapat d’anys, però a finals del segle XII aquests van ser percebuts com una única cosa: Catalunya.