Anne Hathaway, la màgia d'una mirada

 

Anne Jacqueline Hathaway va néixer a Brooklyn (Nova York) el 12 de novembre de 1982, filla d’un advocat, en Gerald Hathaway, i de Kate McCauley, que havia estat actriu de teatre.

Ja des de molt petita va rebre classes extraescolars de teatre i no les va deixar ni a la universitat. Malgrat això va trigar molts anys en pensar que volia dedicar-se professionalment a fer d’actriu.

Quan tenia sis anys es va mudar, amb la seva família, a Millburn (New Jersey) i allí va assistir a la secundària. Després es va interessar per les ciències polítiques al Vassar College, per continuar després a la New York University, per a dur a terme un pla d’estudis individualitzats.

Al llarg d’aquesta època de la seva vida va participar en diversos muntatges teatrals, però va ser després de la seva graduació que va començar a orientar la seva vida més seriosament cap a la interpretació, començant a estudiar a l’American Academy of Dramatic Arts de Manhattan. Curiosament, el seu debut en un escenari va ser quan tenia 16 anys i ho va fer com a primera soprano al cor All-Eastern US High Scholl Honors, al Carniege Hall de Broadway. En aquells moments la seva edat i la seva alçada li significaven un inconvenient per a trobar papers interpretatius: era massa gran per a papers infantils i massa jove per a papers adults. Malgrat això, l’oportunitat li va arribar justament tres dies després de la seva actuació al Carniege Hall: li van oferir un paper destacat a una sèrie que estaven preparant, titulada Assumptes de família (Get Real, 1999). La sèrie va durar solament una temporada, però els seus 22 episodis van ser suficients com per que rebés molt bones crítiques i que fos nominada com a millor actriu dramàtica als Teen Chioce Awards del 2000.

Tot això va ser suficient perquè la companyia Disney es fixés en ella per una pel·lícula que estava preparant, on la seva expressivitat i la seva naturalitat interpretativa li anirien a la perfecció. Es tractava del personatge de Mia Thermòpolis a la comèdia Princesa per sorpresa (The Princess Diaries) en la que va tenir la gran sort de compartir protagonisme amb Julie Andrews. Tot un luxe!

La pel·lícula va ser un gran èxit i li va obrir les portes a continuar treballant en produccions de cinema familiar, però passats aquells primers anys va voler trencar amb el seu encasellament en aquest gènere i va buscar papers adults que li obrissin nous camps interpretatius. A l’any 2006, quan tenia 24 anys, li va arribar una nova oportunitat que va saber agafar al vol: treballaria novament al costat d’una gran actriu, la Meryl Streep, a El diable vesteix de Prada (The Devil Wears Prada, 2006). El món la va veure, per primer cop, com una de les actrius de Hollywood més prometedores.

A partir d’aquell moment l’actriu va saber diversificar molt les seves interpretacions, encarnant a personatges que es movien des de la vulnerable Fantine a Els Miserables fins a la felina i agressiva Catwoman a El cavaller fosc: la llegenda reneix, des de l’etèria Reina Blanca d’Alícia al País de les Meravelles a la reportera compromesa Elena McMahon a El seu darrer desig.

Anne ha reconegut en diverses ocasions que les seves grans inspiracions són tres actrius: Meryl Streep, Judy Garland i Audrey Hepburn.

Aquesta talentosa actriu ha destacat des de sempre per mantenir la seva vida privada allunyada de polèmiques i d’innecessàries exposicions.

L’Anne ha dit en una ocasió: Vaig tenir un somni. I es va fer realitat!

 

Atret per la interpretació que Anne Hathaway va fer a la sèrie televisiva Assumptes de família (Get Real, 1999), el director del projecte Princesa per sorpresa (The Princess Diaries) Garry Marshall va pensar en ella pel paper protagonista. No va ser la primera opció. Es diu que abans s’havien barallat noms com ara Alyssa Milano, Cameron Diaz, Jennifer Love Hewitt, Kirsten Dunst o Liv Tyler, que va ser el nom que va sonar amb més intensitat.

Garry Marshall ja era un autèntic especialista en comèdies romàntiques. Portava sobre les espatlles títols tan recordats com Pretty Woman, Frankie i Johnny o Novia a la fuga. El director va declarar en una entrevista, el mateix any de l’estrena, que va dirigir aquesta pel·lícula pensant en les seves nétes i que va fer una versió de Pretty Woman per a adolescents.

La història que s’explica està inspirada en la homònima saga de llibres de Meg Cabot. La escriptora ha publicat fins a 10 lliuraments que expliquen la història del personatge protagonista, la Mia Thermòpolis, fins que compleix els 18 anys.

Mia Thermòpolis (Anne Hathaway) és una jove desmanegada i amb poc èxit social, que es compte entre les alumnes menys populars de l’escola, però un bon dia la seva vida es capgira de cop quan rep la visita d’una àvia que no coneixia, la Clarisse Renaldi (Julie Andrews), que resulta ser la reina de Genòvia i li porta una insòlita notícia: Mia és la legítima hereva del tron del país.

L’Anne, per interpretar el seu personatge va haver de fer sevir perruca per augmentar el volum dels seus cabells i utilitzar un suplement de celles, enganxades pèl a pèl, en un procés que va durar més d’una hora.

El gat de Mia a la peli, Gordi Louie o Fat Louie a l’original, era el gat de l’Anne a la vida real, si més no, un dels quatre que encarnen al gat de ficció. Va aconseguir tanta popularitat que té una fitxa pròpia a IMDB (Fat Louie). El pare de l’Anne també surt en una escena en la que, amb un flashback, es mostra al pare de Mia, al peu d’un riu, escrivint-li una carta.

I una dada curiosa: Algunes escenes de la pel·lícula Mary Poppins van ser filmades al stage 2 dels estudis Walt Disney, lloc que després de la pel·lícula es va batejar amb el nom de Mary Poppins. Doncs bé, Princesa per sorpresa va utilitzar també el mateix stage, així que a partir d’aquell moment li van canviar el nom pel de Julie Andrews, en honor a l’actriu.

 

El diable vesteix de Prada (The Devil Wears Prada, 2006) és una comèdia dramàtica basada en el llibre homònim de Lauren Weisberger, que va estar dirigida per David Frankel i que ens fa capbussar en el món de la moda. En ella seguim a una jove, la Andy Sachs, acabada de llicenciar com a periodista, que aconsegueix el seu primer treball com a segona ajudant personal d’una de les editores de moda més poderoses i exigents de Nova York, Miranda Prieslty.

Per al paper de la jove periodista Andy Sachs, Fox va apostar per Rachel McAdams, però l’actriu va desestimar l’oferta, així que finalment li va arribar a Anne Hathaway. Ha declarat recientment: Vaig haver de ser pacient. Jo no era la primera opció. Aquesta oportunitat li va venir genial per a la seva carrera, ja que venia de treballar per Disney a Princesa per sorpresa i per a reorientar la seva carrera necessitava espolsar-se la seva imatge infantil.

Un personatge clau per a la credibilitat de tota la història era el de l’editora Miranda Prieslty. Hi havia un fort consens entre tots els responsables del projecte perquè el paper l’interpretés la Meryl Streep, però el camí per aconseguir-ho no va ser fàcil. La oferta econòmica que li van fer, segons valoracions de la pròpia Streep, era insuficient, per no dir insultant.  Posteriorment, li van doblar l’oferta i va acceptar. La inspiració per donar forma al seu paper no va venir d’Anna Wintour, directora de Vogue, com s’havia pensat inicialment. L’actriu va confessar: La veu la vaig prendre de Clint Eastwood. Ell mai aixeca la veu i tothom se sent obligat a escoltar-lo. Ell es converteix en la persona més poderosa de la sala.

Un altre personatge de gran importància era el de l’Emily, primera ajudant de la directora.  Més de 100 actrius es van disputar el paper que finalment va guanyar l’Emily Blunt, possiblement gràcies al seu perfecte accent britànic.

Finalment, un important paper va quedar vacant fins 72 hores abans de començar el rodatge. Es tractava del personatge de Nigel: ningú no donava prou la talla. En el darrer moment van incorporar a Stanley Tucci i va resultar tot un èxit. L’actor va aconseguir que el seu personatge brillés intensament i prengués una gran força.

Naturalment, una pel·lícula sobre el món de la moda no hauria estat la mateixa si les primeres marques no haguessin apostat per ella, però algunes d'elles no van deixar passar l’oportunitat de bolcar-se en el projecte: Armani, Calvin Klein, Chanel... van aportar part de les seves col·leccions, la qual cosa va fer que el vestuari utilitzat fregués el milió de dòlars, possiblement el més car de la història del cinema.

El diable vesteix de Prada, sense pretendre-ho, es va convertir ràpidament en una pel·lícula de culte que no ha fet més que veure créixer la seva rellevància amb el pas dels anys.

 

La jove Jane Austen (Becoming Jane, 2007) és una pel·lícula britànica dirigida per Julian Jarrold, basada en els anys de joventut de l’escriptora Jane Austen i la seva possible relació amb Thomas Langlois Lefroy, segons es troba relatat al llibre Becoming Jane Austen de Jon Spence, autor que va actuar també com assessor històric a la pel·lícula.

L'obra ens situa prop de l’any 1795, quan la Jane Austen (Anne Hathaway) encara no era una escriptora famosa. Va ser una època en que la jove va viure experiències vitals que li van marcar la seva posterior obra literària, en especial la seva relació amb Tom Lefroy (James McAvoy), un jove advocat irlandès que passava un temps lluny de Londres, a la localitat de Hampshire, on vivia la Jane.

La jove Jane Austen va ser filmada a Dublin i en una regió rural d'Irlanda, en comptes de Hampshire (Anglaterra), el lloc on en realitat van passar els fets.

L’elecció de l’Anne Hathaway com a protagonista no va ser fàcil. Es van considerar pel paper la Kate Winslet, la Natalie Portman i la Keira Knightley, però finalment es van decantar per l’Anne.

Els crítics van lloar el guió de la pel·lícula, que bevia de biografies i de cartes de la pròpia Jane, l’acurat vestuari molt fidel a l’època, la notable banda sonora d’Adrian Johnston i les grans interpretacions d’Anne Hathaway i de James McAvoy.

La pròpia Anne va fer les següents declaracions després de l’estrena de la pel·lícula: Quan vaig pensar per primera vegada en convertir-me en Jane Austen vaig haver d'oblidar-me de la por, o si més no triar una altra cosa en la qual concentrar-me, perquè s'estava tornant paralitzant, no podia concentrar-me. Em vaig sentir espantada, no tant per la reacció dels seus fans a la meva actuació, sinó perquè interpretaria a algú que crec que és una llegenda, a qui respecto i admiro molt. No volia fallar, així que m'estava pressionant molt. 

 

El director colombià Rodrigo García va realitzar aquest thriller l'any 2008 (no confondre amb la pel·lícula del mateix títol dirigida per Morten Tyldum i protagonitzada per Jennifer Lawrence i Chris Pratt) per explicar una enigmàtica història.

Un avió comercial es va estavellar sense una causa clara i dels més de cent passatgers que hi viatjaven només va sobreviure un petit grup. La Claire (Anne Hathaway), una jove psicòloga, tindrà com a missió ajudar a aquestes persones a superar el trauma. Aviat, però,es pot observar que alguna cosa estranya està succeint: inexplicablement els supervivents van deixant d’assistir a les reunions i van desapareixent.

Què està passant amb aquestes persones que s’esfumen? Es tracte d’un complot de la companyia aèria?

L’Anne, que interpreta el seu primer paper en una pel·lícula d'intriga, està acompanyada per Patrick Wilson, Andre Braugher, Dianne Wiest, David Morse, William B. Davis i Clea DuVall.

 

Alícia al País de les Meravelles de Tim Burton va significar la nova versió del clàssic conte de Lewis Carroll, però aquest cop interpretat per actors reals en combinació amb tècniques de captura de moviment i stop-motion. Els estudis Disney van posar en mans del personalíssim director la creació d’aquest nou Wonderland.

En aquesta història, Alícia (Mia Wasikowska) és una noia de dinou anys que va, acompanyada per la seva mare, a una festa que té lloc en una mansió victoriana, en la qual havia viscut de petita. L’atzar fa que vegi com un atrafegat conill corre consultant el rellotge. El segueix i veu com entra per un forat al peu d’un arbre. L’Alícia entre per orifici i cau llavors per un pou que la condueix a una estranya habitació circular i, des d’ella, creuant una diminuta porta accedeix a un món de fantasia, on l’esperen una variada col·lecció de criatures esbojarrades i absurdes: es troba als País de les Meravelles.

Tim Burton li va afegir al personatge d’Alícia una petita història prèvia i ho va raonar de la següent manera: Alícia sempre és una noia que va passant d’un boig personatge a un altre i mai vaig sentir realment cap connexió emocional amb ella. Així que va decidir fer amb Alícia una història en lloc d’una sèrie d’esdeveniments.

Van treballar en aquesta pel·lícula dos dels seus actors habituals: Johnny Depp que era la setena vegada que treballava amb ell i l’Helena Bonham Carter (la dona del director) que era la sisena vegada.

Burton va introduir, a banda dels personatges típics de la història, un nou personatge que pren una certa importància: Mirana, La Reina Blanca.

Abans que Tim Burton estigués al davant del projecte, se li va oferir a Anne Hathaway el paper d’Alícia, però ella el va desestimar, ja que trobava que era molt similar a d’altres personatges que havia interpretat. Més tard, ja amb Burton al timó, li van oferir d’interpretar a la Reina Blanca i llavors va acceptar encantada. El director ha confessat posteriorment que la Reina Blanca estava inspirada en un programa de cuina de la televisió anglesa, conduït per Nigella Lawson, una dona molt bonica i que cuina molt bé, però que després la mires als ulls i et tira enrere.

La pel·lícula va obtenir un bon rendiment a la taquilla i va veure la seva continuació, també amb el mateix equip: Alícia a través del mirall.

 

El cavaller fosc: La llegenda reneix (The Dark Knight Rises, 2012 ) és una de les diverses pel·lícules que s’han fet sobre Batman dins l’univers DC. Concretament forma part de la trilogia dirigida, produïda i coescrita per Christopher Nolan. Es tracte de la tercera i darrera entrega.

Van ser tantes les expectatives que va despertar que el seu tràiler va aconseguir 12,5 milions de visualitzacions en només 24 hores.

En ella van aparèixer molts dels actors i actrius que ja havien aparegut en les altres dues com ara Christian Bale com a Batman, Gary Oldman com al comissari Gordon, Michael Caine com a Alfred, Morgan Freeman com a Lucius Fox... però també va significar l’aparició de nous personatges, alguns d’ells molt celebrats.

Un personatge molt present en les promocions i que va despertar un gran interès va ser Selina Kyle, una felina i astuta lladre coneguda com a Catwoman. El personatge ja havia estat interpretat feia uns anys per Michelle Pfeiffer a la pel·lícula Batman Returns (1992) amb Michael Keaton en el paper de Batman.

No cal dir que el procés de selecció de l’actriu que li havia de donar vida no va ser ni curt ni fàcil. Van fer la prova pel paper la Jessica Biel, la Gemma Arterton, la Kate Mara, la Charlotte Riley, l’Eva Green, la Keira Knightley i l’Anne Hathaway. De totes elles van passar a les proves en pantalla Biel, Mara i l'Anne Hathaway. L’Anne va confessar posteriorment que durant l’audició creia que estava optant al paper de la Harley Quinn i no pel de Catwoman. Finalment ella va ser l’escollida!

El personatge de Catwoman tenia uns alts requeriments físics: no solament s’havia de mostrar elàstica i felina sinó que, a més, havia de ser molt hàbil en la lluita cos a cos, així que l’Anne va llançar-se de cap a entrenar-se. El resultat d’aquest entrenament queda ben palès a la pel·lícula.

Una curiositat sobre el personatge: a la pel·lícula els diaris i els arxius policials mai no es refereixen a ella com a Catwoman, sinó simplement com a The Cat, que és com se la coneixia tradicionalment en els còmics quan només era una lladre de joies, abans de convertir-se pròpiament en Catwoman. Malgrat tot, en el merchandaising  oficial i en el guió tècnic és anomenada Catwoman.

 

Els Miserables (2012) és un musical portat al cinema que es basa en la immortal novel·la homònima de Victor Hugo. Va estar dirigida per Tom Hooper, que va saber elaborar un producte molt personal.

La narració ens parla d’un expresidiari, en Jean Valjean (Hugh Jackman), que és perseguit injustament durant dècades pel policia Javert (Russell Crowe). Valjean decideix adoptar a Cosette (Amanda Seyfried), la filla de Fantine (Anne Hathaway). Aquests personatges entren en contacte amb d’altres com Marius (Eddie Redmayne), Éponine (Samantha Barks) o els Thénardier (Sacha Baron Cohen i Helena Bonham Carter).

Què el fa un producte molt personal? Veritablement són diverses les peculiaritats que va aportar Hooper en la composició de l’obra perquè així fos.

En primer lloc, va voler crear un producte sense diàlegs entre les cançons. Originalment el guió contenia algunes escenes parlades, però va decidir eliminar-les. Ell mateix ho va explicar així: El musical no té parts parlades. Després de pensar-ho molt, vaig decidir que volia respectar el format del musical. Volia crear una realitat alternativa a la pantalla perquè els personatges es comuniquessin cantant.

Un altre requisit que va incorporar –dur requisit– va ser que tots els temes es cantessin en directe. Hooper, malgrat ser conscient que aquest requisit obligaria a un gran esforç per part de tècnics i actors i que faria que tots plegats haguessin de dedicar moltes més hores de filmació fins aconseguir la presa perfecte, va decidir tirar endavant amb la idea: El problema és que quan es canta en playback, l'actor no pot estar entregat al moment, perquè ha de reproduir amb total exactitud alguna cosa que es va gravar mesos abans. Però si canta en directe, la seva interpretació és molt més lliure, més impactant i realista. Els Miserables és una pel·lícula molt emotiva, volia oferir altres opcions als intèrprets, cosa impossible si les cançons estaven pregravades.

Després, des d’un aspecte purament tècnic, va construir el relat sense coreografies (si més no en el sentit pur del terme), donant un especial relleu als primers plans. També va fer un ús repetitiu del pla holandès que consisteix en oblidar la regla que marca que l’horitzó visual es mantingui recte, per inclinar-lo d'una manera significativa, amb un gir intencional de la càmera.

Anne Hathaway va acostar-se al personatge de Fantine amb passió i devoció. Volia donar-ho tot en aquell paper, buidar-se... així que per mostrar-se tal com havia de veure’s Fantine en els moments més terribles de la seva vida, va aprimar-se 11 quilos en 15 dies i va tallar-se ella mateixa els cabells ben curts, malgrat que el director li va oferir la possibilitat d’utilitzar una perruca. L’Anne surt a la pel·lícula uns 15 minuts d’un metratge total de 2 hores i mitja, però aquest curt espai de temps li va valdre un Oscar a la Millor Actriu de Repartiment, un BAFTA, un SAG i un Golden Globe. Que havia passat en aquests 15 minuts? Molt fàcil. Què l’Anne havia aconseguit composar un tendre i vulnerable personatge que arribava al cor dels espectadors i que durant tres d’aquests minuts interpretava la descarnada i hipnòtica I dreamed a dream, que arribava directament al cor.

En conjunt, estem davant d’un espectacular obra musical que serà molt difícil de superar!

 

El seu últim desig (The LastThing He Wanted) és una pel·lícula estrenada l’any 2020 a Netflix. La directora Dee Rees porta al cinema una adaptació de la novel·la homònima de Joan Didion de 1996.

La història ens presenta a Elena McMahon (Anne Hathaway), una veterana periodista de l’Atlantic Post que es troba en el cor de Centreamèrica quan el govern dels EUA envia secretament armes per a lluitar contra el comunisme, especialment a Nicaragua, a la dècada dels ’80.

La periodista accepta ajudar al seu pare, Dick McMahon (Willem Dafoe), en un afer que l’acabarà involucrant, sense pretendre-ho, en una operació de tràfic d’armes per a una agència governamental que treballa de manera encoberta i acaba implicada en una trama contra la que ella mateixa havia intentat lluitar i denunciar.

A la pel·lícula també trobem a Ben Affleck, com a l'obscur personatge Treat Morrison i a Rosie Perez en el paper de la reportera gràfica Alma Guerrero.

Com a curiositat, resulta que els seus principals actors, Ben Affleck, Anne Hathaway, Willem Dafoe i Rosie Pérez han intervingut tots en pel·lícules de DC: Hathaway va ser Catwoman al Cavaller fosc, Affleck va encarnar a Batman a Batman i Superman i a La Lliga de la JustíciaDafoe va ser Nuidis Vulko a Aquaman i la Pérez va interpretar a Renee Montoya a Aus de presa.

La pel·lícula El seu últim desig peca de ser massa embrollada, amb una història amb tantes voltes argumentals que costa seguir-li la trama, però en ella Anne Hathaway interpreta brillantment el seu personatge, en un registre interpretatiu totalment nou.