A la dècada dels ’80 va néixer un nou subgènere literari situat entre la ciència ficció i la fantasia que es desenvolupa en universos fonamentats en maquinària a vapor i en societats o bé inspirades en l'època victoriana del Londres del segle XIX  o en versions de la nostra societat actual amb realitats alternatives o retrofuturistes, amb l’utilització de tecnologies anacròniques: havia nascut el steampunk.

L’steampunk va passar ràpidament de la literatura al cinema i va aconseguir amb la mateixa celeritat un gran nombre de seguidors entusiastes.

 

Des del primer moment es van considerar certes obres clàssiques i les seves corresponents pel•lícules posteriors com a steampunk: 20.000 llegües de viatge submarí (1954), Viatge al centre de la Terra (1959) o De la Terra a la Lluna (1958) sortides de la ploma del gran visionari Jules Verne o La màquina del temps (1960) d’H.G. Wells... però, com poden obres cinematogràfiques dels anys ’50 i ’60 formar part d’un gènere nascut als anys ’80? Per a ser realistes i objectius haurem de considerar que de cap manera formen part de l’steampunk però que es troben a l’origen de les seves fonts d’inspiració.

Però llavors, quines son les pel•lícules que podem considerar genuïnament steampunk? Anem a veure’n algunes a continuació, separades per categories.

 

 

 

En una primera categoria trobem les pel•lícules que ens transporten a mons fantàstics. Generalment emmarcades dins d’una aventura com a fil conductor, ens transporten a un món amb tecnologies anacròniques. Una pel•lícula que ens il•lustra molt bé aquest grup és l’excel•lent obra La brúixola daurada (2007). Ens mostra una realitat amb universos paral•lels i ens situa en un d’ells: un lloc on les persones tenen les ànimes fora del cos i aquestes prenen formes d’animals. A aquestes ànimes se les coneix com els daimonion. La historia ens fa seguir a Lyra Belacqua (Dakota Blue Richards), una nena que no coneix als seus pares, a través d’un viatge iniciàtic en el qual anirà formant aliances i complicitats. Acompanyant-la en el repartiment hi trobem actors i actrius de la talla de Daniel Craig, Nicole Kidman, Ian McKellen, Eva Green, Sam Elliott, Christopher Lee... Sota una estètica que entronca amb la que coneixem de finals del segle XIX, trobem elements tecnològics alternatius. Aquesta obra, dirigida per Chris Weitz, està basada en la trilogia literària Llums del Nord de Phillip Pullman.

 

En la mateixa línia que aquesta pel•lícula podem veure també Stardust (2007), on Tristan Torn (Charlie Cox) es llença a un llarg pelegrinatge, fora dels murs que separen aquest món d’un altre lloc fantàstic i misteriós, on ha caigut una estrella que s’ha encarnat en una bella noia, Yvaine (Claire Danes) . La màgia, la bruixeria i els poders que es troben dispersos en aquestes terres li complicaran la missió. Al llarg d’aquestes aventures, navegarà amb el vaixell pirata volador del capità Shakespeare (Robert de Niro) i haurà d’enfrontar-se a la bruixa Lamia (Michelle Pfeiffer) i a Primus (Jason Flemyng), hereu al tro del rei (Peter O'Toole).  En aquesta ocasió la pel•lícula –dirigida per Matthew Vaughn- també està inpirada en un llibre, titulat Stardust de Neil Gaiman. 

 

 

 

De vegades no és necessari marxar del nostre món per trobar la màgia i veure’ns immersos en fantasies de difícil explicació racional. Una pel•lícula que compleix perfectament amb aquesta missió és la meravellosa Hugo (2011), estrenada a l’Estat Espanyol com La invención de Hugo. Ens arriba de la mà del genial Martin Scorsese, que després d’haver-nos aportat pel•lícules amb la duresa de Taxi Driver, Toro Salvatge, Un dels nostres o Casino, dirigeix en aquesta ocasió una tendra i màgica història: de la mà d’un nen orfe, Hugo Cabret (Asa Butterfield) i de la seva amiga Isabelle (Chloë Grace Moretz, la inoblidable Hit Girl de Kick Ass) aniran descobrint la fantástica i torturada història de Georges Méliès (Ben Kingsley) i la seva gran aportació al desenvolupament del cinema actual i ho faran gràcies a un autòmata, el principal element steampuck que es troba al centre de tota la història. Una gran obra!

 

 

 

A l’època victoriana, temps de revolucions industrials, semblava que la humanitat estava descobrint cada dia els seus potencials. En un context així no és d’estranyar que Mary Shelley concebés la seva obra Frankenstein, la famosíssima història del doctor que dóna vida a carn humana morta gràcies a la seva màquina i a la gran energia dels llamps. Cinematogràficament va realitzar-se una notable versió a l’any 1994 amb Kenneth Branagh a la direcció que era més fidel al fons de la història original que l’adaptació que va protagonitzar Boris Karlof el 1931. El mateix Branagh va ser l’encarregat de donar vida al doctor Victor Frankenstein, Robert de Niro va interpretar a la criatura resultant i Helena Bonham Carter va donar vida a Elizabeth, la promesa del doctor. 

 

I sense sortir del gènere de terror, podem afirmar sense gaire por d’equivocar-nos que si l’obra de Frankenstein és una de conegudes, el personatge més torbador i versionat ha estat el Comte Dràcula... i ningú l'ha combatut amb l’habilitat de Van Helsing, el caçador de vampirs. Doncs bé en la pel•lícula Van Helsing l’heroi està encarnat per l’actor Hugh Jackman i està ajudat per Anna Valerious (Kate Beckinsale, l’esvelta dóna vampir d'Underworld passada aquí a la competència). Lluitaran contra el poder del mal amb  ballestes automàtiques que llencen ràfegues de fletxes i d’altres armes anacròniques. Va ser aquesta una manera de reinventar-se un gènere que ja estava en procés de caducitat.

 

 

 

Hi ha pel•lícules que ens transporten a passats alternatius en un gènere que ha vingut a anomenar-se retrofuturista, és a dir, estètica clàssica i tecnologia actual o del futur. Un gran exemple d’aquest tipus d’obra és Sky Captain i el món del demà (2004). La història en situa en un 1939 diferent del que coneixem on un aviador, Joe "Sky Captain" Sullivan (Jude Law) i una reportera, Polly Perkins (Gwyneth Paltrow) amb l’ajut de la comandant d’un esquadró amfibi Franky Cook (Angelina Jolie) hauran de resoldre les misterioses desaparicions de grans científics i deturar un malèfic pla per a destruir la Terra. Ens trobem davant la primera pel•lícula en filmar-se amb actors humans i en la que tots els decorats són digitals.

 

Un altre exemple el trobem a la pel•lícula La Lliga dels Homes Extraordinaris: en un 1899 alternatiu, un grup d’homes -aparentment alemanys- ataca el Banc d’Anglaterra, a Londres, armats amb armes automàtiques i un vehicle blindat. El govern britànic decideix formar una força d’intervenció molt especial: liderada per l’aventurer Allan Quatermain (Sean Connery) està composada per l’agent Tom Sawyer (Shane West), el capità Nemo (Naseeruddin Shah) amb el seu Nautilus, la vampiressa Mina Harker (Peta Wilson), l’home invisible Rodney Skinner (Tony Curran), el doctor Jekyll (Jason Flemyng) i Dorian Gray (Stuart Townsend). Qui supera l’aposta? El bo i millor dels personatges de ficció ambientats a l'època victoriana junts en una història impossible però molt ben composada i dirigida per Stephen Norrington. 

 

 

 

El subgènere steampunk ha anat penetrant capa rere capa a tots els gèneres de pel•lícules deixant la seva impremta. Per exemple, va aparèixer en el western de la mà de Jim West a Wild Wild West  (Will Smith), el James Bond de finals dels segle XIX, però va arribar a la seva màxima expressió amb Jonah Hex (Josh Brolin), el pistoler retornat de la mort. El personatge, tret de les pàgines de la casa de còmics DC, s’ha d’enfrontar a un anacrònic poder bèl•lic en poder del malvat Quentin Turnbull (John Malkovich).

La ciutat dels nens perduts ens acosta als foscos ambients londinencs descrits per Charles Dickens però ambientada en un lloc indeterminat on els nens van desapareixent segrestats, un a un: el cruel objectiu és robar-los els somnis. 

 

En darrer lloc, destacaré la incatalogable Sucker Punch, dirigida per Zack Snyder, que ja ens havia sabut captivar visualment amb 300 i Watchmen. En aquesta pel•lícula en presenta una complicada història recreada en tres capes que succeeixen en paral•lel: en el món de la realitat, en un submón mental i en uns moments d’acció fora de l’espai i dels temps. Aquest esquema dóna sobrades possibilitats per jugar amb accions i estètiques fora de tota cronologia històrica...

 

La llista podria ser llarguíssima. El que podem assegurar és que la vitalitat que està mostrant aquest gènere ens fa pensar que ens queda steampunk per temps. Una porta oberta a la fantasia desbordada, als passats alternatius i al redescobriment d’antigues històries amb noves visions!