Bruce Willis i els seu extraordinari llegat

 

Walter Bruce Willis  va néixer el 19 de març de 1955 a Idar-Oberstein, una ciutat de l’antiga Alemanya Federal, fill de David Willis, un militar nord-americà destinat en una base situada en aquest país, i de Marlene, una dona alemanya. En Bruce va ser el més gran dels 4 fills que va tenir la parella. La família no va trigar gaire, però, a marxar cap els Estats Units, a New Jersey.

En acabar l’institut, en Bruce es va posar a treballar, primer a l’industria química i més tard com a guarda de seguretat. Finalment, va anar a la Montclair State University a estudiar art dramàtic. La seva vocació va néixer d’una manera ben particular: al parlar tenia un cert tartamudeig que només desapareixia quan actuava davant d’altres persones.

Quan va tenir clar que la seva veritable vocació era ser actor, va decidir marxar a Nova York, on creia que se li obririen noves portes. En aquella època els seus mites, interpretativament parlant, eren Gary Cooper, John Wayne, Steve McQueen i Robert De Niro.

Inesperadament, la feina que va trobar li acabaria servint per aconseguir els seus primers papers. Treballant de barman al Chelsea Central, no es limitava a servir als clients, sinó que els entretenia amb els seus acudits i les seves interpretacions improvisades. Tot això va fer que es convertís en famós entre les persones que consumien l’oci nocturn novaiorquès.

Després de moltes audicions, l’any 1977 va aconseguir el seu primer paper a l’obra teatral Heaven and Hearth i després d’aquest van arribar papers cada cop més importants a Broadway i alguns anuncis televisius. En aquella època Bruce trobava encara temps per a donar sortida a una altra de les seves grans aficions: la música: sempre que podia col·laborava amb grups de rhythm and blues, tocant la seva harmònica.

A l’any 1984 va desplaçar-se fins a Hollywood, ja que va assabentar-se d’un càsting per a la pel·lícula Buscando a Susan desesperadamente, que havia de ser un vehicle per al lluïment de Madonna. Fins aleshores la cantant no havia fet cap incursió interpretativa. No el van agafar pel paper, però seguint una intuïció, després de sentir que a l’endemà farien un altre prova, aquest cop per a una detectivesca sèrie de televisió, va quedar-se per provar sort. Va presentar-se a l’audició amb vestit militar i un tall de cabell a l’estil punk. La prova era per a interpretar a David Addison, un detectiu privat en una sèrie que tindria també molts tocs d’humor: Luz de Luna i Bruce va ser l’escollit entre 3.000 actors que no havien acabat de convèncer. Va compartir protagonisme amb l’actriu Cybill Shepard. Aquesta sèrie va durar 5 temporades i li va donar visibilitat internacional a banda d’un Emmy i un Globus d’Or.

Malgrat aquest èxit, això no el va allunyar de la música i a l’any 1986 va gravar un disc de soul amb pinzellades de blues, amb els estudis Motown Records, que va aconseguir situar-se en cinquena posició a la llista d’èxits: l’àlbum va titular-se The Return of Bruno

A l’any 1987 el director Blake Edwards el va escollir per interpretar al paper protagonista masculí a la pel·lícula Cita a ciegas, al costat de Kim Bassinger. Es tractava d’una memorable comèdia esbojarrada que va tenir una bona acollida entre el públic.

A l’estiu de l’any següent li va arribar el paper que el consagraria definitivament com un actor de primera línia: el policia John McClane. El paper havia estat rebutjat per Sylverter Stallone i per Arnold Schwarzenegger i quan ell va accedir a fer l’audició, li va aportar al personatge una bona dosi de carisma i d’humor, aconseguint que els executius de l’estudi veiessin clar que el paper era per a ell i van acceptar pagar-li 5 milions de dòlars pel seu treball, una xifra molt important i més per a un actor amb molt poc currículum a les espatlles. La pel·lícula va ser tot un èxit i va situar a Bruce al cim de les estrelles.

Després d’això, va arribar una carrera plena de pel·lícules memorables en els gèneres més dispars: acció, intriga, comèdia, drama...       

A l’àmbit privat, el 21 de novembre de 1987 l’actor va casar-se amb la també actriu Demi Moore, amb qui va tenir tres filles, Rumer, Scout LaRue i Tallulah Belle. Després de 13 anys de matrimoni la parella es va divorciar de manera amigable, compartint la custòdia dels fills. Bruce va declarar: em vaig sentir com si hagués fallat com a pare i com espòs al no ser capaç de fer que el matrimoni funcionés. Malgrat tot Bruce i Demi han mantingut una bona amistat que ha perdurat fins a l’actualitat. L’actor es va tornar a casar el 2009 amb l’actriu i model britànica Emma Heming amb la que ha tingut dues filles, la Mabel Ray i l’Evelyn Penn.

Recentment, a començaments del 2022 la família de Bruce Willis, inclosa la seva exdona Demi Moore van anunciar en un comunicat que l’actor es retirava del món de la interpretació a causa d’una afàsia que li impedia continuar. Més tard, al 2023 han pogut especificar més el diagnòstic: demència frontotemporal.
La seva darrera pel·lícula, Assassin, s’ha estrenat aquest mateix 2023.
 

Cita a cegues (Blind Date, 1987). L’especialista en comèdies Blake Edwards, va dirigir aquesta esbojarrada comèdia romàntica que va comptar amb música d’Henry Mancini. En ella, un executiu massa dedicat a la seva vida professional, Walter Davis (Bruce Willis), ha d’assistir a un important sopar de negocis amb un client japonès i li recomanen portar parella. El seu germà li proposa com a acompanyant a la Nadia (Kim Basinger), una cosina de la seva dona. Només li fa un advertiment: que vagi en compte si beu, perquè perd ràpidament el control. Aquesta vetllada es converteix ràpidament en un infern per a Walter.
Va ser la primera pel·lícula en la que Bruce Willis sortia en els títols de crèdit, però el camí per aconseguir el paper no va ser gaire fàcil. La parella seleccionada inicialment per a protagonitzar la pel·lícula va ser Madonna i Sean Penn, que en aquella època estaven casats, però quan els productors finalment van decantar-se per Bruce Willis, Madonna va rebutjar el paper. Això va obrir les portes per a la incorporació de Kim Basinger.

La jungla de cristal (Die Hard,1988). John McTiernan va dirigir aquesta pel·lícula d’acció en la qual un policia de Nova York, John McClane (Bruce Willis) es troba a la ciutat de Los Ángeles per passar les festes de Nadal amb la seva dona, però sense pretendre-ho es trobarà enfrontant-se a un grup de terroristes, liderats per Hans Gruber (Alan Rickman) que han pres un edifici sencer amb un gran nombre d’hostatges, entre els quals es troba la dona del policia, Holly Genaro (Bonnie Bedella).
Encara que amb la perspectiva del temps sembla increïble, la primera opció per interpretar a John McClane va ser Richard Gere. També van ser candidats Robert De Niro, Frank Sinatra, Mel Gibson, Nick Nolte, Harrison Ford, Burt Reynolds… i Sylvester Stallone! Qui pot imaginar-se avui la pel·lícula interpretada per algú que no fos Bruce Willis?
Va tenir un èxit tan gran que ha originat quatre seqüeles als anys 1990, 1995, 2007 i 2013

Pulp Fiction (1994). Aquesta és una de les pel·lícules més brillants del seu director, Quentin Tarantino, que va col·laborar també en el guió, incloent-hi escenes que inicialment havien estat escrites per a Amor a quemarropa (True Romance). El terme pulp del títol fa referència a les revistes pulp, barates i de poca qualitat, publicades als Estats Units principalment a la primera meitat del segle XX, i que destacaven per la seva violència i el seu llenguatge dur. La pel·lícula explica un seguit d’històries entrellaçades, que es desenvolupen pels baixos fons de Los Ángeles. Bruce Willis interpreta a Butch Coolidge, un boxejador que és pressionat perquè perdi un combat.
Bruce Willis va intervenir a la pel·lícula animat pel seu amic Harvey Keitel, ja que aquest sabia que Willis era fan de Tarantino des de Reservoir Dogs (1992). Per aconseguir el paper va haver de competir amb Sylvester Stallone, Matt Dillon i Mickey Rourke. Willis finalment va aconseguir el paper i va invertir tan sols 18 dies en el rodatge de les seves escenes.
La pel·lícula va estrenar-se al Festival de Cannes entre aplaudiments i esbroncades (com en general ha estat rebuda sempre l’obra de Tarantino) i contra tot pronòstic va guanyar la prestigiosa Palma d’Or i va ser la primera obra independent en recaptar més de 200 milions de dòlars.

12 monos (12 Monkeys, 1995). La història de ciència ficció, dirigida per Terry Gillian, ens situa a l’any 2035, després que un virus ha acabat amb milions de persones. Un presoner, James Cole (Bruce Willis) s’ofereix per a viatjar al passat i aconseguir una mostra del virus que permeti trobar una cura en el present. Conté una potent vessant psicològica amb conceptes tan estimulants com la divergència mental que es provoca a l’estar exposat a dues consciències del món, una al passat i una altra al futur o l’anomenat Síndrome de Cassandra que descriu a aquella persona que creu veure el futur, però que malgrat tot no pot fer res per canviar-lo.
Tant Bruce Willis com Madeleine Stowe (co-protagonista de la pel·lícula) van acceptar treballar en el projecte cobrant molt menys del que acostumaven a cobrar, ja que volien participar en una pel·lícula de Terry Gilliam. La motivació era tal que el propi Willis va proposar d’afeitar-se el cap, iniciativa que va ser molt ben rebuda pel director.

El cinquè element (El quinto elemento a l’Estat Espanyol, The Fifth Element als EUA i Le Cinquième Élément en versió original, 1997). Es tracta d’una història de ciència ficció francesa, dirigida per Luc Besson sobre un guió que ell mateix va escriure quan anava a l’institut. La trama ens situa en el futur, quan està a punt de produir-se un fet que només succeeix cada 5.000 anys: s’obre una porta entre dues dimensions i el fet comporta un gran perill per a la nostra dimensió. Un taxista de Nova York, Korben Dallas (Bruce Willis) recull accidentalment a una noia espantada (Milla Jovovich) i l’ajuda a fugir dels seus perseguidors, un fet que el portarà a involucrar-se en una transcendent missió.
En aquesta ocasió, Willis tampoc va ser la primera opció del director, ja que en primer lloc va pensar en Jean Reno, l’actor preferit de Besson, encara que finalment va decantar-se per Willis, segurament pel prestigi aconseguit en els seus treballs anteriors. Això si, va haver d’arribar a un particular acord amb l’actor: treballaria en el rodatge de dilluns a dijous i tindria festa divendres, dissabte i diumenge.
El vestuari va ser creat pel famós dissenyador de moda Jean-Paul Gaultier. Actualment està considerada com una pel·lícula de culte i un referent cyber punk.

Estado de sitio (The Siege,1998). Aquesta pel·lícula ens presenta un conflicte terrorista en territori nord-americà: després que els EUA han segrestat a un líder religiós musulmà, Nova York es converteix en objectiu dels terroristes. Per a vèncer l’amenaça es trobaran mobilitzats tres poders de l’estat: L’FBI, amb l’equip dirigit per Anthony Hubbard (Denzel Washington), la CIA representada per l’Elise Kraft (Annette Bening) i el poder militar, comandat pel General William Devereaux (Bruce Willis), cadascun d’ells amb els seus mètodes ben diferenciats. Va estar dirigida per Edward Zwick.
La pel·lícula no va funcionar gaire bé a la taquilla americana però, segons declaracions del seu guionista Lawrence Wright, va ser la pel·lícula més llogada a Amèrica després de 11S. La pel·lícula, que va ser qualificada com massa desmesurada en el moment de l’estrena, va adquirir una dimensió diferent a partir dels atemptats de l’11 de setembre del 2001

El sisè sentit (The Sixth Sense, 1999). Obra amb la que Night Shyamalan, es va donar a conèixer a tot el món, en una història d’intriga sobrenatural en la que el prestigiós psicòleg infantil de Philadelphia, Malcom Crowe (Bruce Willis), atén a un nen de 8 anys, Cole Sear (Haley Joel Osment), turmentat perquè rep visites d’esperits que necessiten alguna cosa d’ell. La personal obra del seu director, es desmarca de les altres pel·lícules del gènere, que es basen en ensurts i efectes de so, i planteja una història intimista i inquietant.
Shyamalan, que era a la vegada director i guionista, va escriure el personatge de Crowe especialment pensant en Bruce Willis, encara que no sempre va ser psicòleg infantil sinó que, inicialment, havia pensat que fos fotògraf forense.
El sisè sentit va ser la segona pel·lícula més taquillera de l’any, arribant a recaptar prop de 673 milions de dòlars a tot el món.   

La nostra història (The Story of Us, Historia de lo nuestro a l’Estat Espanyol, 1999). Drama romàntic que, de la ma del director Rob Reiner, ens apropa a Ben (Bruce Willis) i Katie Jordan (Michelle Pfeiffer), un matrimoni que porta quinze anys casat i que actualment tenen dos fills, en Josh i l’Erin. Petites coses quotidianes han anat sorgint entre la parella i això ha anat generant discussions i distanciaments, així que, aprofitant que els fills van a un campament d’estiu, decideixen fer una separació temporal, per reflexionar sobre les seves vides.
Curiosament, en el moment de rodar la pel·lícula, Willis estava en procés de separació de Demi Moore.

Llàgrimes del Sol (Tears of the Sun, 2003). Aquest melodrama en un entorn bèl·lic, va estar dirigit per Antoine Fuqua, i relata com un grup dels US Navy Seal, comandats pel tinent Walters (Bruce Willis), té com a missió desplaçar-se fins a una Nigèria submergida en una cruenta guerra civil, després de l’assassinat del seu president, per emportar-se sans i estalvis als darrers ciutadans americans que es troben atrapats en mig d’aquella barbàrie, entre els quals es troba la doctora Lena Kendricks (Monica Bellucci), que dirigeix un equip mèdic humanitari. La situació portarà a un inesperat conflicte moral.
Per fer la pel·lícula, tots els actors que havien d’interpretar als membres dels Seals van haver de patir un entrenament militar intensiu de dues setmanes.
La historia acaba amb una significativa cita d'Edmund Burke: l'única cosa necessària pel triomf del mal és la inacció de la gent de bé.

Sin City, la ciudad del pecado (Frank Miller's Sin City, 2005). Mítica pel·lícula de cinema negre amb una sorprenent estètica, signada per Robert Rodríguez, Frank Miller i Quentin Tarantino. És sabut que Rodríguez i Tarantino són amics i que el primer va composar un tema musical per a la pel·lícula de Tarantino Kill Bill: Vol. 2 pel mòdic preu d’un dòlar. Tarantino li va tornar el favor dirigint un fragment de Sin City, també per un dòlar. La obra constitueix una adaptació cinematogràfica de la novel·la gràfica de Frank Miller, encara que Robert Rodríguez no ho veu com una adaptació sinó com una traducció al llenguatge cinematogràfic.
Com el títol revela, Sin City és la ciutat del pecat, on habiten els policies corruptes, els delinqüents més diversos i variades criatures intentant sobreviure en tan terrible entorn. Hartigan (Bruce Willis), potser el darrer policia honrat de tota la ciutat, va al darrera d’un sàdic assassí. A banda de Bruce Willis, la pel·lícula va reunir entre d’altres a Mickey Rourke, Brittany Murphy i Michael Madsen.