Bunraku, la pel·lícula

De vegades hi ha pel·lícules que em sorprenen, fins i tot aquelles que han estat tan maltractades per la crítica com Bunraku, i és que endinsar-se en aventures visuals alternatives sempre resulta perillós.

Ens trobem davant d'una pel·lícula narrada per una veu en off en el més pur estil del cinema negre, amb la vistositat dels videojocs, amb un llenguatge visual molt proper al còmic i amb una amalgama de gèneres -barrejats aparentment de manera aleatòria.- Tot això fa que resulti una pel·lícula força difícil de catalogar.

El primer joc que ens proposa el trobem en el seu títol, Bunraku, el nom que rep el teatre de titelles japonès en el que es barregen titelles pròpiament dites, narració i música.

A partir d'aquí, ens presenta als seus personatges principals: un pistoler sense pistoles amb una missió només revelada al final  i un samurai sense sable a la recerca d'un collar... o era un medalló? I la història ens recorda amb molta claredat que la primera gota de sang ho canvia tot... i hi ha molta sang vessada.

Resulta difícil no pensar en altres autors i gèneres quan la veiem: unes pinzellades d'spaguetti western, unes gotes de cinema negre, força dosis de cinema d'arts marcials i la presència en esperit de treballs com Sin City, Spirit, Dick Tracy o Kill Bill per esmentar solament uns exemples. 

Sempre hi ha algú més poderós que tu

La història no aporta res de nou: venjança, màfies i abús de poder, excessos i l'eterna lluita entre el be i el mal... però està amanit d'una manera diferent sense pors ni complexos... tan se val que el cotxe del rescat i de la persecució sigui un atrotinat Seat 600
Una pel·lícula valenta en les formes i entretinguda en els continguts, ben interpretada pels seus actors principals i difícilment catalogable. Algú donà més? Atreveix-te a veure-la i no facis gaire cas a les crítiques... ni tan sols a aquesta!