Cinema: Campanya de Rússia

 

Sovint recordem el desembarcament de Normandia com el gran cop al Tercer Reich, però moltes vegades ens oblidem que aquesta acció mai no hauria estat possible sense que, al llarg de molt de temps, hagués estat obert el Front Oriental.

Des de l’inici de la II Guerra Mundial, Hitler tenia en ment dues grans obsessions: exterminar als jueus i sotmetre per sempre als soviètics, als que odiava profundament. Quan va envair Polònia, al començament de la confrontació, Alemanya va signar amb la URSS un pacte de no agressió mútua, encara que totes dues potències sabien que allò seria paper mullat més d’hora o més tard. Però l’espera se li va fer llarga a Hitler i, en veure que doblegar definitivament a la Gran Bretanya se li estava fent massa costós en homes, armaments, materials i temps va perdre la paciència i va atacar als soviètics, exposant-se temeràriament en dos fronts al mateix temps.

El Front Oriental, la Campanya del Est o la Campanya de Rússia són les maneres en que va ser anomenada l’acció pels alemanys o la Gran Guerra Pàtria, com l’anomenaven els soviètics, va iniciar-se el 22 de juny de 1941 i va finalitzar el 9 de maig de 1945, amb la caiguda del Tercer Reich i va constituir el front més sanguinari de tota la guerra amb un balanç aproximat de 40 milions de morts. La Wehrmacht, l’exèrcit alemany, va perdre en aquest front un 70% dels seus avions, un 75% dels seus tancs i un 74% de la seva artilleria i va necessitar destinar 674 divisions de tropes.

Com acostuma a passar, podem trobar un conjunt de pel·lícules que descriuen molt bé els fets que van tenir lloc, en aquest context. Et convido a repassar-les amb mi...

 

L’INICI DE LA GUERRA

QUAN PASSEN LES GRULLES (Letyat zhuravli, 1957), estrenada a l’Estat Espanyol amb el títol de Cuando pasan las cigüeñas) és una pel·lícula magistralment dirigida per Mikhail Kalatozov, amb una excel·lent fotografia, uns plans molt innovadors i extremadament expressius i una coreografia de les imatges molt suggerent. 

La història arranca amb unes imatges de Verònica i de Boris, dos enamorats que passegen despreocupadament pels carrers de Moscou, a la primavera del ’41, sense tenir consciència que està a punt de començar una guerra que el portarà a ell al front i que convertirà la ciutat en objectiu de bombardejos, omplirà els seus carrers de barricades i inundarà els seus hospitals de ferits provinents del front...

 

OPERACIÓ BARBA-ROJA I LA BATALLA DE MOSCOU

LA BATALLA DE MOSCOU (1985) és una obra de 358 minuts (unes 6 hores), dividida en dues parts: Agressió i Tifó. Va estar escrita, dirigida i produïda per  Yuriy Ozerov, que ens mostra els fets que van tenir lloc del setembre de 1941 a l’abril de 1942. L’exèrcit alemany va dissenyar i emprendre una operació militar, que va anomenar Operació Barba-roja, la qual pretenia ser una nova campanya llampec contra la URSS i ocupar Moscou en unes poques setmanes. Per aconseguir-ho varen reunir unes forces descomunals: prop de 2 milions de soldats, 14.000 canons i obusos, 1.700 tancs i uns 1.400 avions.

L’exèrcit soviètic era molt inferior en nombre i en equipaments, però la seva desesperada i heroica resistència va fer que no poguessin aconseguir els seus objectius abans de l’hivern del ’41 i que les extremes temperatures de les estepes frenessin en gran mesura les accions bèl·liques nazis.

Després de l’anomenada Batalla de Moscou les tropes invasores van haver de recular 400 quilòmetres i reorganitzar-se: era la primera gran derrota de l’exèrcit alemany. Al darrera van deixar 500.000 baixes i 1.300 tancs, 2.500 canons i armes pesades destruïdes. A partir d’aquell moment els alemanys van perdre la seva aura d’invencibilitat.

 

EL SETGE DE LENINGRAD

Davant la fèrria resistència de l’exèrcit roig i de la població civil, Alemanya va traçar un pla per minimitzar les seves pèrdues: establir terribles setges al voltant de les grans ciutats que oferien resistència i deixar que la fam, el fred  i les malalties acabessin amb la seva població. D’entre ells, el setge de Leningrad està considerat el més llarg de la història. Va allargar-se 900 dies, durant els quals els 3.000.000 d’habitants que hi havia aleshores, van patir tot tipus de privacions i la fam va fer que acabessin amb tots els coloms, gats i rates de la ciutat a fi d’alimentar-se. Després van produir-se casos de canibalisme amb els morts. El setge va durar fins el 27 de gener de 1944.

La pel·lícula LENINGRAD (2009) descriu aquests fets a través de les vivències d’una periodista britànica, la Kate Davies (Mira Sorvino) que, atrapada a la ciutat, viurà les mateixes penúries que la seva població i farà amistat amb la Nina Tsvetkova (Olga Sutulova) una jove idealista i una família amb la que conviuen.  Una altra obra russa escrita i dirigida per Aleksandr Buravskiy.

 

STALINGRAD

Mentre Leningrad posseeix el rècord d’haver viscut el setge més llarg, la Batalla d’Stalingrad té un altre rècord igualment terrible: es considera la batalla més sanguinària de la història, amb uns 2.000.000 de baixes estimades entre els dos bàndols i la població civil. Stalingrad, situada al Front Sud, era una posició de vital importància estratègica per tallar el tràfic del riu Volga, per accedir a un dels nuclis industrials dels soviètics i per aconseguir el control dels pous de petroli del Caucas, en uns moments en els quals la quantitat de combustible necessari per a mantenir viva la poderosa maquinària bèl·lica era gegantina.  L’ofensiva va començar a finals de l’estiu del ’42 i va durar fins el febrer del ’43. Les hostilitats van tenir lloc edifici a edifici: l’ocupació de cada pam de terra d’Stalingrad va haver de pagar-se amb molta sang per ambdós bàndols.

Hi ha diverses pel·lícules que estan inspirades en els dramàtics fets que van tenir lloc en el marc d’Stalingrad. Una d’elles és precisament la que porta per nom STALINGRAD (2013), una excel·lent obra russa, dirigida per Fedor Bondarchuk, en la que en l’actualitat coneixem a un home que afirma haver tingut 6 pares. Quan relata la seva història ens transportem al novembre de 1942, en ple paroxisme per controlar la ciutat d’Stalingrad i seguim especialment a sis homes de l’exèrcit roig que troben a una jove embarassada i decideixen protegir-la entre tots, en aquell caòtic context d’extrema violència ... però enmig de l’infern també es poden trobar petits racons per a la tendresa.

Aquesta pel·lícula no s’ha de confondre amb una altra, estrenada a l’any 1993, titulada també STALINGRAD. Aquesta segona obra és una producció alemanya i narra els fets des de la seva òptica: a l’estiu del ’42, un grup de soldats alemanys que es trobaven descansant a Itàlia, després d’haver participat a la campanya d’El Alamein, al nord d’Àfrica, i són mobilitzats de nou amb un destí desconegut per a ells. Aquest destí acaba sent Stalingrad. Una honesta i crítica narració on queda ben palesa la mirada ràpidament desencisada del tinent Hans von Bitzland (Thomas Kretschmann), responsable d’aquells homes.

I una altra notable pel·lícula és ENEMIC A LES PORTES (Enemy at the Gates, 2001) del director francès Jean-Jacques Annaud, que se centra en la importància que van tenir els franctiradors  en aquests combats, a través de Vassili (Jude Law) un jove soldat rus amb una formidable punteria. El comissari Danilov (Joseph Fiennes), responsable de propaganda del partit, decideix fer de Vassili un heroi de la pàtria i un exemple a seguir.  El nazis envien a Stalingrad al Major König (Ed Harris), un dels millors tiradors de l’exèrcit alemany, per acabar d’una vegada per totes amb la llegenda de Vassili. Destaca també  el personatge de Tania Chernova (Rachel Weisz), una jove russa  d’origen jueu que arriba com a traductora de l’alemany i que -enmig d’aquell caos- s’enamora de Vassili.

 

LA BATALLA DE SEBASTOPOL

Entre els herois i les heroïnes que la història recorda de la Campanya Russa, brilla amb llum pròpia Lyudmila Pavlichenko, una jove franctiradora que va lluitar a l’exèrcit roig del juny del ’41 al juny del ’42 i va participar als combats d’Odessa i a la defensa de Sebastopol, a Crimea.  En aquest període de temps va acabar amb la vida de 309 enemics. Va ser distingida com a Heroïna de la Unió Soviètica.

L'esplèndida pel·lícula LA BATALLA DE SEBASTOPOL (2015) és una coproducció russa i ucrainiana que mostra a Lyudmila des de poc abans de l’inici de la guerra fins al moment en que és enviada cap als Estats Units per a defensar la causa soviètica i aconseguir que Amèrica prengui partit. Posa també una especial atenció en la particular i sincera relació que va establir amb Eleanor Roosevelt, la primera dama dels EUA.

 

L’INICI DE LA RETIRADA ALEMANYA

LA CREU DE FERRO és la única incursió que va fer el director Sam Peckinpah al gènere de cinema bèl·lic. Ens transporta als darrers episodis de la Segona Guerra Mundial al Front Oriental. A començaments de 1945 les tropes alemanyes, desmoralitzades, esgotades i mal equipades, defensen com poden les seves posicions en territori soviètic davant les embranzides cada cop més contundents de l’exèrcit roig. El sergent Rolf Steiner (James Coburn) és un soldat veterà de la Wehrmacht, que ha deixat enrere tot somni de glòria i d’honor. No lluita per la pàtria ni per cap causa sublim sinó per la supervivència seva i dels seus homes. L’arribada del capità Stransky (Maximilian Schell), un noble prussià a la recerca de la creu de ferro  empitjorarà encara més les coses. L’escenari de les accions se centra en el front sud, a la península de Crimea.

La pel·lícula és un violent al·legat antibel·licista de Peckinpah i una reflexió sobre l’absurditat i la crueltat de totes les guerres, en una de les poques pel·lícules americanes que mostren la guerra des del costat alemany.

 

I PER ACABAR...

LA INFANTESA D’IVAN (Ivànovo detstvo, 1962) és una esplèndida pel·lícula soviètica dirigida magistralment per Andrei Tarkovsky, que ens presenta a Ivan (Nikolay Burlyaev), un nen rus de 12 anys al que la guerra li ha pres la seva innocència. Actua com a espia, creuant d’un costat a l’altre les línies enemigues, portant valuosa informació als seus compatriotes. Ivan és una clofolla buida que només viu dels records que li venen al cap de quan la seva mare encara era viva, quan jugava despreocupadament amb els seus amics, quan la guerra encara no havia arribat per a trastocar les seves vides.

Una pel·lícula de gran bellesa plàstica però d’una terrible duresa, que retrata, amb el seu ritme pausat i la seva descripció minimalista, un món cruel on regna la mort i el terror. Grans interpretacions i una torbadora banda sonora.