Clara Lago, una creativitat intensa i expressiva

Clara Lago Grau va néixer a Madrid el 6 de març de 1990 i ja des de molt petita, una veueta la cridava cap al món de la interpretació. Ella mateixa ha declarat recentment: Sóc molt fan d'algunes pel·lícules, perquè es veien a casa meva quan jo encara era petita. Jo era una nena friqui perquè els meus amics veien Pokémon mentre jo veia als germans Marx o Ningú no és perfecte.

Va debutar al món de la interpretació professional a l’any 2000 amb 10 anys d’edat. Les primeres aparicions van ser televisives a sèries com Manos a la obra, Raquel busca su sitio o Compañeros i va cedir la seva veu per a la pel·lícula Terca vida de Fernando Huertas.

El seu primer paper protagonista no es va fer esperar: a l’any 2002 va interpretar a Carol a la pel·lícula d’Imanol Uribe El viaje de Carol. Va continuar freqüentant sèries de televisió, mentre anava interpretant cada vegada personatges més adults en el cinema i feia les primeres incursions al teatre.

A l’any 2012 protagonitza Tengo ganas de ti del director  Fernando González Molina en la que fins i tot es va atrevir a interpretar un parell de cançons. Dos anys després va arribar un dels seus grans èxits: Ocho apellidos vascos. En aquesta obra va compartir protagonisme amb Dani Rovira amb qui va establir a partir d’aquell moment una estreta relació personal. Junts van crear la Fundació Ochotumbao, un projecte que gestiona gales solidàries i moltes altres iniciatives per aconseguir recursos i donar visibilitat a les associacions que lluiten per les persones, els animals i el medi ambient. Clara sempre s’ha declarat solidària, feminista i molt compromesa amb el medi ambient, compromís que l'ha portat a seguir una dieta vegana com a decisió ètica i ecològica.

Malgrat que entre les causes que ha defensat es troben algunes que podrien considerar-se polítiques com el seu suport al poble sahraui o el dret a l’avortament, mai no ha volgut prendre partit per cap opció política: Sóc d'esquerres, és clar. I no tinc por de dir-ho. Però ser d'esquerres és una cosa molt àmplia. Sobretot, crec que cal ser tolerant. Jo no sóc radical en res. L'important és el diàleg, la diversitat de pensament, d'ideologies...

Una de les seves passions és l’esport. Es dedica a preparar-se físicament a consciència i qualsevol lloc és bo: running al camp, pàdel surf a la platja, bicicleta o pilates al gimnàs... Quan fa exercici a interiors, aprofita per posar-se les seves sèries preferides: Per fer exercici a casa poso Netflix i veig 'Friends' en bucle. No em perdo en el contingut i vaig sobre segur.

Malgrat la curta (però intensa) carrera interpretativa, els reconeixements no s’ha fet esperar: nominada el 2003 als Premis Goya com a millor actriu revelació per El viaje de Carol, guanyadora el 2004 al premi com a millor actriu revelació al Festival de Cinema Espanyol de Toulouse per La vida que te espera, guanyadora dels premis L’Oreal i Festival Solidario del Cine Español per El juego del ahorcado, així com el premi a millor actriu de repartiment als premis Macondo per La cara oculta. Va rebre també el premi com a millor actriu a Neox Fan Awards per Fin i va ser nominada per Tengo ganas de ti.

 

El juego del ahorcado va ser l’adaptació cinematogràfica de la primera novel·la d’Imma Turbau i va ser dirigida el 2008 per Manuel Gómez Pereira.

La història ens situa a Girona, a l’any 1989, on trobem a Sandra (Clara Lago) i David (Álvaro Cervantes), dos amics des de la infantesa. Amb l’arribada de l’adolescència tot feia pensar que la seva relació derivaria cap a un estadi més madur i profund però un esdeveniment inesperat els colpeja brutalment i fa que la Sandra es converteixi en una supervivent i al David en el custodi del seu secret.

El crític Torreiro va escriure a la revista Fotogramas sobre El juego del ahorcado: El film, que es veu com un sospir, traça un més que convincent retrat de joves devorats pel despertar sexual i l'afany de possessió.


Tengo ganas de ti es una pel·lícula estrenada l’any 2012, produïda per Zeta Cinema, Antena 3 FilmsCangrejo Films i Globomedia cine, distribuïda per Warner Bros Pictures International España i dirigida per Fernando González Molina.

Es tracta d’una seqüela de l’anterior film 3 metros sobre el cielo i està basada en la novel·la homònima de Federico Moccia. Va rodar-se a Barcelona entre el 28 d'octubre i el 30 de desembre del 2011 i va comptar novament amb la presència de Mario Casas i de María Valverde.

En ella trobem a Hugo “Hache” (Mario Casas) que torna a Barcelona després d’una estada de dos anys a Londres. Malgrat la seva desconnexió londinenca Hache no ha pogut deixar enrere el seu passat i la traumatitzant mort del seu gran amic Pollo (Álvaro Cervantes) ni el record de la seva antiga companya Babi (María Valverde) però l’aparició d’una nova persona a la seva vida, la Ginebra (Clara Lago)  li portarà aire fresc i una nova esperança.

Una comèdia romàntica que és en realitat un retrat de tot un seguit de personatges que naveguen a la deriva sense trobar el seu rumb.

No va haver-hi consens en la valoració de la pel·lícula entre públic i crítica. Mentre la crítica va subratllar la seva acumulació de tòpics i l’excés d’esquematització dels personatges, el públic la va acollir càlidament, atraient a dos milions d’espectadors.

 

A l’any 2012 va estrenar-se la pel·lícula Fin, el primer llargmetratge del seu director, Jorge Torregrossa, que ja havia destacat anteriorment pels seus curtmetratges, que havien tingut una certa notorietat en festivals especialitzats, i els seus treballs en sèries televisives.

Fin està basada en la novel·la homònima de David Monteaguda amb guió adaptat per Sergio G. Sánchez i Jorge Guerricaechevarría.

Estem davant d’una obra de difícil catalogació. Podríem dir que és un melodrama coral, una intriga, un treball de cinema fantàstic, un film de terror…

Protagonitzada per Clara Lago, Daniel Grao i Maribel Verdú, completen el curt repartiment Carmen Ruiz, Miquel Fernández, Blanca Romero, Andrés Velencoso i Antonio Garrido

El punt de partida de la història és ben comú: un grup d’antics amics decideix retrobar-se després d’un llarg període d’anys sense haver-se vist i per fer-ho decideixen organitzar una trobada en una casa solitària enmig de la muntanya. Allí no triguen gaire a aflorar les coses que els unien, les coses que els divertien i els feien passar moments divertits, però també surten a la superfície antigues ombres que continuen pesant com a lloses. Però just després d’aquest punt de partida, les coses donen un inesperat gir: un estrany incident, que en principi no inquieta a ningú, els deixa incomunicats amb el món exterior i engega un seguit d’esdeveniments que pertorbaran les seves vides.

 

La pel·lícula se centre en la història de Rafa (Dani Rovira), un jove sevillà que mai no ha sortit d’Andalusia, però que decideix fer-ho per primer cop per anar al darrera de l’Amaia (Clara Lago), una atractiva noia del País Basc a la que va conèixer inesperadament i que va deixar en ell una profunda empremta. Per fer-ho haurà d’endinsar-se en ple cor abertzale.

La història inicialment podria haver estat un irònic passeig per tots els tòpics “regionalistes” més explotats sobre les diferents formes de ser d’andalusos i bascos, però el projecte va anar agafant una altra dimensió. Emilio Martínez Lázaro, el seu director, va reconèixer que, inicialment, era una sàtira sobre la situació política al País Basc, però va anar-se transformant: A poc a poc es van introduir elements de farsa i, finalment, perquè funcionés de veritat, es va convertir en comèdia romàntica.

Aquesta va ser la primera incursió com actor de cinema de l’humorista malagueny Dani Rovira que, a banda de compartir pantalla amb Clara Lago, també ho va fer amb Karra Elejalde com a Koldo, el pare de l’Amaia i Carmen Machi com a Merche, la mare de Rafa.

Quan va estrenar-se, la crítica, majoritàriament, la va destrossar, classificant-la de comèdia dolenta, catastròfica i sense espurna. Però com passa en no poques ocasions l’obra va rebre l’aprovació del públic, que va convertir-la en la pel·lícula que es troba a dalt del pòdium de les més taquilleres de la història del cinema espanyol, amb 10 milions d’espectadors i 60 milions d’euros de recaptació.

Com no podia ser d’una altra manera, al 2015 va arribar la seqüèl·la  Ocho apellidos catalanes en la que van repetir els quatre actors principals de la primera i es van afegir la Rosa Maria Sardà i en Berto Romero.

 

Al final del túnel és un absorbent i claustrofòbic thriller sobre un atracament bancari que es desenvolupa principalment en ambients tancats i amb un reduït nombre de personatges implicats.

Dirigida per l’argentí Rodrigo Grande, ens explica la història de Joaquín (Leonardo Sbaraglia) un home solitari, atrapat en una cadira de rodes, que conviu amb un passat traumàtic en el que va perdre la seva dona i la seva filla. Ara comparteix la seva vida solament amb Casimiro, un gos vell al que sembla que li fallen les ganes de viure. Un bon dia apareix a la seva vida la Berta (Clara Lago) i la seva filla Betty (Uma Salduende) que, responent a un anunci, venen a llogar una de les habitacions que en Joaquín té disponibles a casa seva. Una nit, mentre l’home treballa al seu soterrani sent unes veus, gairebé imperceptibles: es tracta que Galereto (Pablo Echarri) i la seva banda, que estan cavant un túnel per atracar un banc i aquest passa just per sota de la seva casa.

A destacar també la presència, sempre estimulant, de Federico Luppi en un paper breu però d’una notable importància.

El guió guarda importants girs argumentals que ajuden a mantenir la tensió al llarg de tota la pel·lícula.

Un dels seus actors principals, Pablo Echarri, actua per primera vegada també com a productor des de la seva pròpia companyia, El Àrbol.

Sobre la interpretació de la Clara, el director va comentar que l’actriu va perfeccionar l’accent porteny en tan sols dues setmanes:. Va tenir un coach només quatre dies i després es va apanyar tota sola. Va ser increïble.

 

A l’any 2017, el director Hatem Khraiche va presentar la seva opera prima, una distopia climàtica en una de les rares incursions del cinema espanyol  en el terreny de la ciència ficció. Es tracta en realitat d'una coproducció hipano-colombiana filmada a cavall entre ambdós països.

Ens situa en un futur en el qual la humanitat ha explotat sense control els limitats recursos de la Terra i han iniciat l’enviament de les primeres missions experimentals per colonitzar nous planetes. D’aquesta manera, coneixem a l’Helena (Clara Lago), una jove que porta gran part de la seva vida enclaustrada en una solitària nau espacial amb la única companyia d’una intel·ligència artificial. Tot canvia un bon dia en que arriba l’Álex (Álex González), un enginyer enviat especialment per a solucionar un problema tècnic amb el subministrament d’oxigen a l’aire. Entre tots dos naixerà ràpidament un sentiment molt profund. Aquest només és el punt d’arrencada que serveix de marc per a diversos girs argumentals que acaben demostrant que res no és el que sembla...

A destacar també la breu però intensa i molt solvent aparició de Belén Rueda com a Sílvia, una psicòloga vinculada al projecte.

 

Després de l’adaptació de la primera novel·la de Laura Norton titulada No culpes al karma de lo que te pasa por gilipollas (2014) portada al cinema per la directora Maria Ripoll, li va tocar el torn a la seva segona novel·la, Gente que viene y Bah, que havia estat publicada el 2015. El projecte va posar-se en mans de la directora Patricia Font.

Per a Patricia Font aquest va ser el seu primer llargmetratge després dels curts Duna y el ogro (2001) i Café para llevar (2014) i els seus treballs en diversos episodis de les sèries Cites i Polseres vermelles. Per a la directora, la història és un cant a la vida, una història que ha de ser explicada amb molta llum, color, sensibilitat i sentit de l'humor.

La pel·lícula, rodada a Caldes d’Estrac, comença quan Bea (Clara Lago), empesa per un seguit de circumstàncies personals,  va a viure al seu poble natal, a casa de la seva mare, l’Ángela (Carmen Maura) i es retroba amb les seves germanes Irene (Alexandra Jiménez) i Débora (Paula Malia) i el seu germà León (Carles Cuevas). Un cop reunits tots els germans, l’Ángela aprofita l’avinentesa per deixar-los caure una inesperada notícia: s’està morint i li queda molt poc temps de vida!

La periodista Beatriz Martínez, va escriure a El Periódico sobre aquesta pel·lícula: Divertida i emocionant història, plena de magnífics personatges, capaç de transformar la malenconia subjacent en una oda a la necessitat de gaudir de les petites coses de la vida. 

Crónica de una tormenta és una coproducció hispano-argentina que va significar l’òpera prima de la directora argentina Mariana Barassi, que també va elaborar el guió de la pel·lícula basant-se en l’obra Testosterona, de Sabina Berman.

La història pivota entre dos únics personatges, tancats en la redacció d’un diari, El Nuevo Imparcial, amb la breu presència d’un tercer personatge.

Antonio (Ernesto Alterio) és el director d’un important diari que, per circumstàncies de la vida, ha de triar successor i té clar que haurà d’escollir entre dues persones: Maca (Clara Lago), una dona honesta i ètica, que aposta decididament pel treball en equip i la col·laboració i Vargas (Quique Fernández), un home que simbolitza tot el contrari: un periodista oportunista i manipulador, que no dubte en fer servir els jocs més bruts per aconseguir els seus objectius. Antonio i Maca quedaran retinguts la nit de Nadal a les oficines de la redacció, a causa d’una forta tempesta, i aquesta imprevista circumstància farà que entre tots dos aflorin visions contraposades, emocions i confidències... una nit que tindrà molt a veure amb els seus futurs.

Una pel·lícula que va significar un autèntic duel interpretatiu entre Alterio i Lago, sustentat solament per les seves grans interpretacions i per uns diàlegs punyents i plens de contingut.

La seva directora va declarar al Festival de Màlaga, després de la presentació de la pel·lícula: Em van interessar moltes coses d'aquest llibret. La recerca de la veritat en els mitjans de comunicació en plena era de les 'mentides news', l'envelliment professional prematur, el paper de la dona dins dels àmbits de poder, així com la veu de la dona en el discurs públic i el seu qüestionament a l'hora d'exercir el lideratge.