De professió: Invencible (1972)

 

A les cartelleres de cinema de l’any 1972 ens va arribar una pel·lícula que marcaria a tota una generació d’espectadors: De professió: invencible. Venia directament de Hong Kong, de la factoria Shaw Brothers. El seu títol original era Tian xia di yi quan, al mercat saxó va estrenar-se com a King boxer i també com a Five fingers of death, en alguns països de parla hispana ho va fer com Los cinco dedos de la furia i a l’Estat Espanyol la vàrem conèixer amb el títol De profesión: invencible.

El seu mèrit rau en el fet que va ser la primera pel·lícula d’arts marcials que s’estrenava a casa nostra, malgrat que a l’any anterior a Hong Kong, Karate a mort a Bangkok ja havia captivat al públic oriental, en la que va ser l’opera prima de Bruce Lee. Els ulls dels joves espectadors de casa nostra, varen obrir-se com a plats davant d’aquesta pel·lícula. Les arts marcials estaven arribant a Occident, però encara no s’havien mostrat amb tota la seva plenitud al cinema i per altra banda l’esquema tradicional d’aquestes pel·lícules xineses era molt senzill però efectiu... desenvolupar al llarg de l’obra 4 grans temes: l’honor, l’aprenentatge, la venjança i la redempció. I De professió: invencible va de tot això!

Un ancià mestre de kung fu sent que ja es fa gran i decideix enviar al seu millor alumne, Yi Hao, al dojo d’un altre mestre amic seu, perquè completi el seu entrenament i es prepari per a participar en un torneig provincial d’arts marcials. Hi ha però una malvada escola rival (sempre hi ha una malvada escola rival) que no està disposada a que Yi Hao completi el seu entrenament així que faran tot el possible per evitar-ho.

Tècniques secretes d’entrenament, com el mític Palmell de Ferro, accions cruels i despietades, lluites per l’honor dels mestres, història d’amor de fons, pràctiques extremes com els atacs als ulls... La pel·lícula, a la seva estrena a Occident, anava acompanyada amb un torbador missatge:

“ATENCIÓ. Com que aquest film revela per primera vegada els secrets del kung fu, la manera de lluita més mortal que es fa servir a l’Orient, s’adverteix al públic que la imitació de tot el que es veu en pantalla condueix inevitablement a greus i irreparables lesions i fins i tot a la mort.”

Val a dir que va ser tota una gran acció de màrqueting! Això va avivar encara més l’atractiu de la pel·lícula i va ajudar a convertir-la en un mite, recordat malgrat el pas dels anys.

Que va ser i és una obra molt influent en el cinema d’arts marcials posterior, és una cosa força tangible. Només cal veure pel·lícules com Du bei chuan wang (El luchador manco, 1972), film que va tenir diverses seqüeles a causa de l’èxit obtingut, en el que trobem referències molt clares a De professió: invencible. Però és que aquell mateix any també va estrenar-se Jing wu men (Fúria Oriental), la mítica pel·lícula de Bruce Lee, que també té escenes evidentment manllevades de la seva predecessora, a banda que una bona part del repartiment també va repetir. Les darreres còpies-homenatge de les que en tinc constància les trobem ben paleses a la saga Kill Bill on Quentin Tarantino no amaga la seva passió per aquesta antiga obra xinesa i ho demostra amb evidents referències a ella.

Com a actors secundaris trobem cares conegudes en el cinema xinés d’aquells anys... i entre elles a Bolo Yeung, el corpulent mongol que fa aquí un dels seus primers treballs i que, en el rol de malvat, al llarg de la seva carrera acabarà enfrontar-se a Bruce Lee,  , Jackie Chan, Brandon Lee, Jean-Claude Van Damme...

De professió: invencible va significar una de les principals portes que es van obrir al cinema de Hong Kong i la primera en el gènere d’arts marcials. Immediatament, un torrent de pel·lícules d’aquesta procedència i d’aquest gènere van envair ràpidament el nostre mercat cinematogràfic, primer a les pantalles grans i després als videoclubs.