Dustin Hoffman és un dels actors més notables que ens ha regalat el setè art. Fill d’una familia jueva d’imigrants provinents d’Ucraïna i de Romania, va néixer a Los Angeles. Va estudiar música al Conservatori de Los Angeles i interpretació al Pasadena Playhouse, on va conèixer i va fer una gran amistat amb Gene Hackman.
Tant Hoffman com Hackman van fixar el seu objectiu a Nova York, en un temps en que la indústria teatral era potent i donava grans oportunitats als joves actors i actrius i on es trobava el prestigiós Actors Studio de Lee Strasberg en el qual es podia aprendre a ser actor seguint el mètode Stanislavski.
Eren finals dels ’50 i Hoffman va haver de fer de conserge, de venedor de joguines i de cambrer, mentre aprenia –al costat del seu amic Hackman- l’ofici que tant el fascinava.
De caràcter tossut, va perseverar després de repetir-li en diverses ocasions que amb el seu físic mai no triomfaria al món del cinema. Tenia una resolució i va treballar per a ella.
Després de diversos treballs al teatre i alguna que d’altra aparició a la televisió va tenir un petit paper a la comèdia d'Arthur Miller "The Tiger Makes Out" (1967), pel•lícula protagonitzada per Eli Wallach i Anne Jackson, film que mai no va arribar a estrenar-se a l’Estat Espanyol.
EL GRADUAT. Al mateix 1967 li va arribar al jove Hoffman, amb 30 anys acabats de fer, la que va ser la seva gran oportunitat: la comèdia El graduat, una pel•lícula dirigida per Mike Michols que acabava de fer la provocadora Qui té por de Virginia Woolf? L’actor va aprofitar aquesta oportunitat per a treure el millor que portava dins.
Va interpretar a un jove estudiant, Ben Braddock, que era seduït per una dona madura, dona que malauradament va resultar ser la mare del seu gran amor... tot un embolic al so dels grandíssims Simon & Garfunkel. Aquesta pel•lícula va inmortalitzar la frase: "Està intentant seduir-me, Sra. Robinson?"
L’èxit de la pel•lícula va ser enorme i el temps l’ha tractada excel•lentment i a fet d’ella una gran clàssic amb una Anne Bancroft com la Sra. Robinson i Katharine Ross com la seva filla, la Elaine Robinson.
COWBOY DE MITJANIT. A l’estela d’aquesta gran obra, va interpretar a l’any 1969 la memorable Cowboy de mitjanit. El film està coprotagonitzat per ell mateix i per Jon Voight i presenta la història de Joe Buck (Voight), un jove texà amb molt bona planta que decideix anar a Nova York per a viure de gigolo. No triga gaire a descobrir que la realitat no coincideix gaire amb les seves expectatives.
Al poc d’arribar coneix a un home molt peculiar: Ratso Rizzo (Hoffman), un busca-vides, decadent, drogoaddicte i tuberculós, amb el que recorrerà un viatge físic i interior del qual nosaltres en som espectadors.
El paper de Hoffman va constituir una de les seves primeres grans transformacions i va saber donar-li una força i una profunditat molt remarcables, sempre sota la batuta de John Schlesinger, que va fer un gran treball de direcció. Una inspirada balada interpretada per Harry Nilsson, titulada Everybody's Talkin, obria la pel•lícula i ens iniciava en el llarg viatge del seu protagonista.
PETIT GRAN HOME. La propera gran transformació no es va fer esperar. El 1979, Arthur Penn va dirigir la pel•lícula Petit gran home, per explicar la increïble vida d’un personatge, Jack Crabbe (Hoffman), que afirma tenir 121 anys i haver estat criat pels indis després que aquests assassinessin a la seva família, haver estat rescatat per l’exercit, haver conegut a Buffalo Bill i haver estar l’únic supervivent a la mítica batalla de Little Big Horn entre moltes d’altres proeses.
En un temps en que el maquillatge no estava ni de bon tros tan evolucionat com ho és ara, l’equip de maquilladors a les ordres de Penn van fer un treball superb. Això unit a la interpretació que en fa Hoffman van donar-li al personatge una gran credibilitat.
Petit gran home és sense cap mena de dubte un western inclassificable que apareix en uns moments en que els mítics westerns de John Wayne deixen pas a històries que fan paleses les mentides que sempre s’havien explicat sobre la relació de l’home blanc amb el natius de les terres nord-americanes.
PAPILLON. I arriba una altra grandíssima pel•lícula: Papillon. L’any 1973 de la ma de Franklin J. Schaffner va estrenar-se aquesta interessant pel•lícula.
Henri 'Papillon' Charriere (Steve McQueen) és un home acusat per un delicte que no ha comés i condemnat a treballs forçats a la Guaiana francesa. Al llarg de la pel•lícula descobrim el tracte inhumà que rebien els presos en aquells indrets -allà per la dècada dels ’40- i de com un ésser humà ho pot suportar tot si posseeix la voluntat indestructible de sobreviure a tot i de recuperar la llibertat.
En aquestes extremes circumstàncies Papillon coneix a Degà (Dustin Hoffman), un home feble i vulnerable que està condemnat per falsificar Bons de la Defensa Nacional. Papillon s’ofereix a defensar-l
o i ajudar-lo.
Veiem com tots dos personatges van experimentant sobre les seves pells les penúries de la captivitat i el pas del temps. Molt grans interpretacions per part de tots dos actors.
La historia –que està basada en fets reals- segueix als periodistes Carl Bernstein (Dustin Hoffman) i Bob Woodward (Robert Redford), que treballen al diari The Washington Post en el moment que comencen a investigar una violació de seguretat a la seu central del Partit Demòcrata.
La investigació, que va rebre el nom de Watergate, va comptar amb les confidències d’un enigmàtic informador al que van anomenar Gola profunda i va acabar amb la dimissió del president Richard Nixon.
Aquesta història sempre s’ha mostrat com un exemple de democràcia, de llibertat de premsa i de com uns periodistes podien fer caure fins i tot al mateix president dels Estats Units.
KRAMER CONTRA KRAMER. La història que ens explica Kramer contra Kramer és el drama d’un home, de carrera exitosa, casat i amb un fill, al qual un bon dia la dona el deixa i es queda sol amb un nen de 7 anys al que ha de tenir cura i educar-lo.
Passat un temps, la mare torna i reclama la custodia legal del fill. La cosa es posarà en mans dels advocats.
El que podria semblar una lacrimògena i sensiblera història sense més, es transforma en una interessant història per les grans interpretacions de Dustin Hoffman en el paper del marit i Meryl Streep en el de la dona. La pel•lícula va guanyar 5 Oscars: millor pel•lícula, millor director, millor actor (Hoffman), millor actriu (Streep) i millor guió adaptat.
TOOTSIE. Sydney Pollack va dirigir a l’any 1982 la pel•lícula Tootsie, una comèdia melodramática en la que es descriu la història d’un actor que està cercant feina sense gaire bon resultat fins que, cansat de tantes negatives, decideix vestir-se de dona i presentar-se per un paper femení en una sèrie de televisió. És acceptat per al paper i a més té un gran èxit d’audiència.
Malgrat al que podria semblar per l’argument, la pel•lícula no cau en el gag fàcil i la broma grotesca sinó que manté sempre aquell perfecte equilibri entre comèdia i melodrama.
Dustin Hoffman fa un gran paper posant-se en la pell de Michael Dorsey, l’actor transvestit. L’acompanya Jessica Lange en el paper de Julie Nichols, personatge que li va valdre l’Oscar a millor actriu secundària.
RAIN MAN. I per acabar aquesta personal selecció, un paper que ja olorava a Oscar només veure la llum: Rain Man. Dustin Hoffman interpreta a Raymond Babbitt –Rain Man-, el germà ausista de Charlie Babbitt, un jove I ambiciós empresari amb problemes monetaris interpretat per Tom Cruise.
La interpretació de Hoffman sosté l’obra ben amunt en tot moment i li dona a la pel•lícula grans moments dramàtics d’una qualitat excepcional.
Aquestes 8 pel•lícules destacades de la filmografia de Dustin Hoffman són només una petita mostra dels formidables treballs que ens està donant aquest gran actor, encara que en podríem haver afegit molts més: Gossos de palla, Marathon Man, Billy Bathgate, Hook, Descobrint Mai Més, Mr. Mogorium i la seva botiga mágica… Hoffman és un actor que fa que la seva simple presencia en una pel•lícula sigui sinònim de qualitat.