Els 3 Supermen

 

Quan als cinemes de reestrena del barri feien les seves recordades dobles sessions, sovint entràvem a gaudir d’una tarda de cinema ben completeta amb la nostra gasosa, la nostra paperina de pipes i una informació més que precària de les pel·lícules que anàvem a veure: havíem vist les fotografies que exhibien a l’entrada de la sala, havíem repassat si veiem alguna cara coneguda i, finalment, havíem especulat sobre els gèneres de les obres que es projectaven. No cal ni dir que amb aquesta minsa informació acabàvem veient... textualment, de tot!

Entre les rareses que vaig poder veure en aquells anys es troben un parell o tres de pel·lícules dels 3 Supermen. Aquests personatges van ser un producte del cinema italià. Des de l’any 1966, en que va aparèixer a la televisió mundial la sèrie Batman, la industria cinematogràfica italiana va llençar-se a la recerca del seu superheroi. Van produir ràpidament la pel·lícula Superargo (1966), un lluitador de lluita lliure posat a agent secret emmascarat, que fusionava les històries del Santo, l’emmascarat de plata, amb l’estètica de The Phantom, l’home emmascarat. L’invent va tenir dues entregues amb un èxit insignificant. També van provar amb personatges super-malèvols  com Kriminal (1966) i Diabolik (1967), però la cosa no acabava de funcionar. Naturalment no tenien un gran pressupost per a gastar i competir per exemple contra el mític James Bond, l’agent secret 007, que sorprenia al món, pel·lícula rere pel·lícula, amb els seus gadgets i les seves dots de seductor, així que havien de trobar nous –i econòmics- camins. En mig de tota aquesta recerca van llençar als cinemes la història de tres agents de l’FBI, en Brad, en Toni i en Nick que formaven un equip especial amb la missió de combatre el crim: disposaven d’uns ajustats vestits anti-bales, les seves sorprenents  facultats acrobàtiques i unes màscares que portaven no se sap ben bé perquè (OMG!). Amb aquest estrambòtic bagatge van veure la llum amb la pel·lícula Els 3 Supermen (I fantastici 3 Supermen, 1967). Paradoxalment, la cinta va tenir un relatiu èxit i va aconseguir atraure a un públic molt concret. El secret eren els clatellots constants, les circenses lluites acrobàtiques i les pinzellades d’humor que cobrien les evidents mancances tècniques i argumentals. S’acabava d’obrir la veda.

A l’any 1968 van arribar Els 3 Supermen a Tòquio, sense que importés gaire si els actors i els personatges que es trobaven sota les mascares haguessin canviat. Calia explotar ràpidament les oportunitats que s’obrien davant dels estudis italians i no van perdre ni un minut. Aquest cop l’aventura tenia lloc al Japó.

La tercera va arribar a l’any 1970 amb Els 3 Supermen a la selva (Che fanno i nostri supermen tra le vergini della jungla?). Potser aquesta va marcar les més altes cotes de popularitat de la saga, sempre dins dels més que moderats resultats que aquesta va obtenir. Els Supermen viatgaren a selves descobertes per un científic rus on havien aparegut... amazones salvatges!! La pel·lícula, en els cartells promocionals italians es va vendre com "un film digne de Walt Disney". 

Els 3 Supermen a l’oest (...e così divennero i 3 supermen del West, 1973) va ser la quarta pel·lícula de la saga i va situar als Supermen a l’oest americà, gràcies a un surrealista viatge en el temps. Estava triomfant una altra saga italiana, iniciada el 1970 amb Li deien Trinidad, i ara els emmascarats volien veure de les seves mateixes fonts per a intentar contagiar-se del seu renom internacional. La cosa, però, no va funcionar tal i com esperaven i els Supermen van iniciar una caiguda en picat.

Malgrat tot, encara van estrenar-se Els 3 Supermen a Hong Kong (Crash! Che botte... strippo strappo stroppio, 1973), Els 3 Supermen contra el padrí (Süpermenler, 1979), la producció turca Els 3 Supermen a les olimpíades (Üç süpermen olimpiyatlarda, 1984) i Els 3 Supermen a Santo Domingo (3 Supermen in S. Domingo, 1986), algunes d’elles només estrenades en territori italià. I la cosa no va acabar aquí. Encara van elaborar-se uns productes més estranys (si cap) i emparentats llunyanament amb la saga com ara Amazones contra Supermen (Superuomini, superdonne, superbotte, 1974),  una altra producció turca, Çilgin kiz ve üç süper adam (1973) i la filipina Super Wan Tu Tri (1985).

La saga va mantenir-se en vida al llarg de 20 anys, sense que importessin gaire els canvis constants d’actors protagonistes, les variacions en la història sobre l’origen del grup, sense que necessitessin explicar la causa dels canvis de noms dels seus membres i sense que es guardés cap mena de continuïtat argumental entre totes les pel·lícules.

El producte resultant anava dirigit a un públic molt concret, que trobava la diversió en mig de l’esperpent d’unes històries absolutament increïbles, en unes ambientacions plenes d’incoherències i en escenes reciclades d’altres entregues a fi d’abaratir costos. Eren, simplement, històries de mastegots amb moltes acrobàcies, noies lleugeres de roba i arguments sense cap ni peus. No tinc ni idea de si alguna d’aquestes pel·lícules va projectar-se en cinemes d’estrena o si van arribar directament als circuïts de reestrena, però el que si que recordo és que van omplir d’absurda ficció algunes tardes cinematogràfiques de la meva infantesa... i és que a les dobles sessions hi cabia tot!!

 

Pel·lícula Els 3 Supermen (The Three Fantastic Supermen en versió anglesa, sense subtítols)