Gregory Peck, la consciència moral de Hollywood

Eldred Gregory Peck va néixer el 5 d’abril de 1916 a San Diego (Califòrnia), fill de Gregory Pearl Peck, un farmacèutic d’origen armenio-irlandès i Bernice Mae Ayres, d’ascendència escocesa. Els seus pares es van divorciar quan ell encara era ben petit i això va motivar que passés molt de temps al costat de la seva àvia. La dona era una gran aficionada al cinema i portava al petit Eldred totes les setmanes a veure les pel·lícules més variades. De ben segur aquest prematur contacte amb el món del 7è art va fer despertar també en ell l’amor per la interpretació.

Als 10 anys el seu pare el va enviar a una escola militar catòlica, l’Acadèmia de San Juan a Los Ángeles i fins als 14 anys no va tornar a San Diego, per viure amb el pare, després de la mort de l’àvia. Al 1934 es va graduar a la Universitat de San Diego per estudiar medicina. En aquesta època es va apuntar a l’equip d’atletisme i va realitzar, per primer cop, cursos de teatre i oratòria. Més tard va passar a la Universitat de Berkeley a Califòrnia on va ser membre de l’equip de rem. Va continuar amb els seus cursos de teatre i oratòria. La fortuna va voler que el seu professor d’interpretació veiés darrera la seva veu profunda i ben modulada, totes les possibilitats que tenia. Al poc temps, Edwin Duerr, director del Little Theater de la Universitat va comptar amb ell per interpretar el personatge d’Starbuck a l’obra Moby Dick. Peck sempre ha recordat aquesta etapa de la seva vida amb molt d’afecte: va ser una experiència molt especial per a mi i van ser tres dels millors anys de la meva vida. Em van despertar i em van convertir en un esser humà. Prova d’això és que al 1996 l’actor va donar 25.000 dòlars a la tripulació de rem de Berkeley.   

 

NEIX L’ACTOR GREGORY PECK

Als 23 anys va aconseguir una beca per estudiar a la prestigiosa Neighborhood Playhouse School of Theater i carregat tan sols amb les seves il·lusions va marxar a Nova York. Allí va entrar en contacte per primer cop amb el mètode Stanislavski. Va realitzar les seves primeres representacions novaiorqueses en el marc de la Fira Mundial de 1939. Després d’això i mentre es preparava pel seu assalt a Broadway va decidir treure’s del damunt el seu primer nom d’Eldred i quedar simplement com a Gregory Peck. Al 1942 va intervenir en obres teatrals com The morning star o The willow and I, la qual cosa li van donar la visibilitat necessària perquè a l’any 1944 el director de cine Jacques Tourneur es fixés en aquell noi ben plantat i de 1,90 metres d’alçada per a la seva producció Días de gloria (Days of Glory). Aquell mateix any li arribaria el seu segon treball cinematogràfic, de la mà de John M. Stahl, titulat Las llaves del reino (The Keys of the Kingdom), per la qual l’any 1946 va rebre ni més ni menys que la seva primera nominació a l’Oscar com a millor actor. La seva carrera cinematogràfica ja estava en marxa.

En aquells moments va saber prendre una sàvia decisió: va mantenir la seva independència davant les productores, en uns anys en que totes les estrelles signaven esclavitzants contractes amb elles. Ell, però, es va reservar el dret de treballar indistintament per RKO, 20th Century Fox, Selznick Productions i la Metro Goldwyn Mayer. Aquesta decisió li va valdre la llibertat d’acceptar o rebutjar els papers que li oferien.

A l’any 1945 Alfred Hitchcock es va fixar amb ell per a protagonitzar Recuerda (Spellbound) al costat de l’Ingrid Bergman i encara al 1947 el mateix director el va contractar per a El proceso Paradine (The Paradine Case). A partir d’aquest moment i al llarg de més de tres dècades va ser un dels actors més sol·licitats de Hollywood. La seva barreja d’atractiu i presència escènica, de fortalesa i tendresa, de sobrietat i eficàcia, van atorgar-li un segell propi que li va permetre protagonitzar westerns, pel·lícules romàntiques i bèl·liques, comèdies, cinema d’aventures...  i impregnar-les sempre amb el seu segell. Al llarg de tota la seva carrera va interpretar principalment als bons de les pel·lícules. Sobre això va argumentar en una ocasió: diuen que fer de dolent és difícil, però jo crec que interpretar personatges bons ho és més, perquè se’ls ha de fer interessants.

 

LA SEVA FACETA MÉS SOLIDÀRIA

Gregory Peck va ser abastament conegut pel seu compromís envers certes causes i per les seves obres solidàries. Per les seves postures polítiques, el senador republicà Joseph McCarthy, en el marc de la seva tristament famosa cacera de bruixes per mitjà del Comitè d’Activitats Antiamericanes, va sotmetre a Peck a un dels seus famosos interrogatoris pel que van haver de passar tants intel·lectuals americans. Ells i un bon nombre de col·legues més van crear el Comitè de la Primera Esmena, una iniciativa que va ajudar a que finalment el senador fos destituït a l’any 1954.

L’amistat que Peck va mantenir amb l’actriu Audrey Hepburn des del moment en que van treballar junts a Vacaciones en Roma va fer que col·laboressin junts en diverses tasques humanitàries. A l’any 1967 va rebre el premi Jean Hersholt per la seva filantropia.

També va ser sonada la seva particular campanya en contra de la guerra de Vietnam, que el va portar fins i tot a produir el film The trial of the Cantonsville nine (1972), un clar al·legat antibel·licista. Això li va valdre que el president Richard Nixon el situés en un lloc destacat de la seva llista negre d’enemics.

Va ocupar un lloc destacat a la vida cultural de Los Ángeles al capdavant d’un dels programes de la biblioteca per promocionar la lectura, obres de caritat i moviments polítics. Va presidir la Societat Americana del Càncer, l’Institut Americà del Cinema i l’Acadèmia d’Arts i Ciències Cinematogràfiques de Hollywood i va crear a la seva ciutat natal l’acadèmia d’art dramàtic La Jolla Playhouse.

 

LA VIDA FAMILIAR

A  principis dels anys ’40, amb poc més de 20 anys, va conèixer a Greta Kukkonen, una perruquera finlandesa que treballava als estudis cinematogràfics i a l’any 1942 es van casar. D’aquest matrimoni van néixer tres fills. La seva relació com a parella es va anar refredant i al 1955 es van separar. La Greta va recordar aquells moments en una entrevista: simplement ens varem anar allunyant l’un de l’altre. No va haver-hi cap drama. De fet tots dos van conservar una bona amistat al llarg de tota la vida. A Roma, una jove periodista, la Veronique Passani, el va entrevistar i immediatament va néixer l’amor entre tots dos. Van casar-se el 1955 i fruit d’aquest segon matrimoni van tenir dos fills més. La parella va viure unida al llarg de 48 anys, fins al moment de la mort de l’actor el 12 de juny del 2003, a la seva residència de Los Ángeles, quan tenia 87 anys. En aquells moments va finalitzar una vida discreta, sense escàndols ni exclusives. La seva mort es va produir quan encara no havia passat ni una setmana des que l’Institut Americà de Cinema li retés l’homenatge de nomenar a Atticus Finch, l’advocat protagonista de la pel·lícula Matar a un ruiseñor, l’heroi cinematogràfic més gran de tots els temps.
Poc temps abans de la seva mort va declarar: ara me n’adono de com de curta és la vida, perquè ja em considero a la recta final. Malgrat tot, no perdré el temps ni en recriminacions ni amb laments. I el mateix penso dels meus defectes i els meus fracassos. El dia del seu funeral no quedava ni una sola cadira buida i ressonava una frase repetida una i altra vegada entre la gent que l’havia conegut: Gregory Peck tenia una qualitat poc habitual en una estrella; era bona persona. ·Es pot fer un elogi millor?

 

EL SEU PALMARÉS

1946. Nominat a l’Oscar al millor actor protagonista
per Las llaves del reino
1947. Nominat a l’Oscar al millor actor protagonista
per El despertar
1948. Nominat a l’Oscar al millor actor protagonista
per La barrera invisible
1950. Nominat a l’Oscar al millor actor protagonista
per Almas en la hoguera
1953. Nominat al Premi BAFTA com a millor actor
per Vacaciones en Roma
1962. Nominat al Premi BAFTA com a millor actor
per Matar a un ruiseñor
1963. Guanyador a l’Oscar al millor actor protagonista
per Matar a un Ruiseñor
1968. Premi humanitari Jean Hersholt
1986. Guanyador Premi Donostia al Festival Internacional
de Cine de San Sebastian
1993. Guanyador de l’Ós honorífic al Festival de Berlin
 

 

Recuerda (Spellbound, 1945). Primera col·laboració entre Gregory Peck i Alfred Hitchcock (després repetirien amb Proceso Paradine al 1947). L’actor va compartir protagonisme amb Ingrid Berman. Ella encarnava a una jove psicoanalista en un centre psiquiàtric i ell era un eminent doctor que arribava per a prendre possessió de la direcció del centre. Encara que la doctora no el coneixia personalment, admirava el seu treball, però en conèixer-lo personalment no va trigar gens a detectar signes d’algun trauma latent i una selectiva amnèsia.
En uns anys en que les teories del psicoanàlisi atreien especialment als cineastes (Secreto trás la puerta de Fritz Lang, El perro andaluz de Luís Buñuel, Cabeza borradora de David Linch o Psicosis i Marnie, la ladrona del propi Hitchcock entre moltes d’altres), Recuerda es capbussa de ple en móns freudians amb uns paisatges onírics dissenyats per Dalí especialment per a la pel·lícula, amanida amb una excel·lent banda sonora composada per Miklós Rózsa i que li va valdre l’Oscar a la millor música original.

Duelo al sol (Duel in the Sun, 1946). Pel·lícula dirigida per King Vidor, constitueix el primer western pròpiament dit protagonitzat per Peck. En ell comparteix cartell amb Jennifer Jones i Josep Cotten. La història ens presenta a una jove mestissa (interpretada per Jennifer Jones) que va a viure al ranxo del senador McCandless i només arribar l’atractiva jove captiva als dos fills del senador: el refinat Jesse (Cotten) i l’impetuós Lewton (Peck). No passa gaire temps fins que els germans rivalitzen per l’amor de la noia. Una història que té poc de western i molt d’apassionat melodrama amorós amb una presentació estètica fascinant. L’erotisme salvatge d’algunes de les seves escenes va fer que la pel·lícula anés a titular-se originalment Luxúria al sol.
A la seva versió original la pel·lícula va comptar amb la veu d’Orson Wells com a narrador i una banda sonora composada per l’especialista en el gènere Dimitri Tiomkin.
Considerada una gran obra per alguns i una pel·lícula de segona per altres, apareix sovint a la llista dels 50 millors westerns de la història. Inclús Martin Scorsese va declarar que aquesta pel·lícula era de les primeres obres que recordava i que li havia servit d’inspiració al llarg de la seva carrera.

Vacaciones en Roma (Roman Holiday, 1953). Ann (Audrey Hepburn), la princesa d’un petit país centreeuropeu,  es troba de visita a la ciutat de Roma i, saltant-se totalment el protocol, surt sola per visitar la ciutat d’incògnit. En aquesta escapada coneix a Joe (Peck), un periodista americà a la recerca d’una bona exclusiva. Ell fingeix no conèixer-la i junts recorren la ciutat. Acabaran vivint uns dies inoblidables per a tots dos. Dirigida per William Wyler, la pel·lícula anava a ser protagonitzada per Cary Grant, però aquest va desestimar el paper i va recaure finalment en Peck, que va compartir protagonisme amb una joveneta Hepburn, de curta experiència (havia fet cinema a Anglaterra i Holanda a banda d’actuacions teatrals). El contracte d’ell li permetia aparèixer com a únic protagonista, però quan estaven per la meitat del rodatge, Peck li va demanar al director que volia que els seus noms sortissin amb igual importància, en un gest força insòlit. Va ser un gran impuls per a la carrera de l’Audrey que no havia estat ni la primera opció: abans se’ls havia ofert el paper a Elizabeth Taylor i a Jean Simmons, però totes dues tenien altres compromisos.
La pel·lícula va ser nominada a 10 premis Oscar i va acabar guanyant el de millor actriu per Audrey Hepburn, el de millor argument i el de millor disseny de vestuari.

Moby Dick (1956). Moby Dick va ser una historia que va acompañar a Peck al llarg de tota la seva vida: a la seva época universitària va interpretar la obra en versió teatral, donant vida a Starbuck, al 1956 va protagonitzar la versió cinematogràfica encarnant al capità Ahab i a l’any 1998, en una mini sèrie televisiva, va fer de pare Mapple. Teatre, cinema i televisió van completar tot el cicle, posant-se en la pell de tres personatges diferents.
La versió cinematogràfica, que és la que ara ens ocupa, va estar dirigida pel gran John Huston i pel seu rodatge va desplaçar-se a les illes de Gran Canària i Madeira, on va poder filmar escenes reals de cacera de balenes.
La narració ens presenta a Ahab, capità d’un bergantí balener, que viu amb una sola obsessió: localitzar a una enorme balena blanca –un catxalot-, l’animal que fa anys li va arrencar una de les cames i que ha batejat com a Moby Dick, per acabar amb la seva vida. Per aconseguir-ho no dubtarà en posar en perill la seva pròpia vida i la de tota la seva tripulació. 
La interpretació que va fer Peck de l’obsessionat capità va merèixer tots els elogis i es considera la millor adaptació de l’obra Moby Dick de tots els temps.
Com a curiositat podem recordar que el bergantí balener que apareix en aquesta pel·lícula és una goleta del 1870, el mateix vaixell que va protagonitzar La isla del tesoro de 1950.

Horizontes de grandeza (The Big Country, 1958). El director William Wyler, que ja havia dirigit a Peck a Vacaciones en Roma, va tornar a posar-se darrera les càmeres per a realitzar un western de tall èpic en el qual un expert capità de vaixell, provinent de l’est (Peck), viatja fins a les extenses planúries de Texas per casar-se amb la Pat (Carrol Baker), la filla d’un poderós ramader. Els modals educats i pacífics del capità contrasten i molt amb la gent d’aquelles terres, violenta i poc refinada. El xoc cultural resulta inevitable, en especial amb el capatàs Steve Leech (Charlton Heston). En el desenvolupament d’aquesta història hi juga també un paper destacat la Julie (Jean Simmons), professora del poble i amiga de la Pat.
La història està acompanyada per la grandiosa banda sonora composada per Jerome Moross.
Una anècdota digna d’esment és que en aquesta pel·lícula apareixen en una de les escenes inicials tres nens. Es tracten de Jonathan, Carey Paul i Stephen Peck, els tres fills que l’actor tenia en fer aquesta obra.

Els canons de Navarone (The Guns of Navarone, 1961). J. Lee Thompson va dirigir aquesta coproducció britanicoestatunidenca que va passar a ser ràpidament un clàssic del cinema bèl·lic, amb un repartiment de luxe encapçalat per Gregori Peck, David Niven i Anthony Quinn i uns efectes visuals que van merèixer l’Oscar en la seva categoria.
Ambientada a la Mediterrània, a la II Guerra Mundial, ens situa concretament a l’estratègic estret de Navarone on, des de l'illa del mateix nom, dos gegantins canons alemanys controlen qualsevol moviment marítim per la zona. Un petit escamot aliat, format per soldats anglesos i grecs, rep l’encàrrec de fer saltar pels aires les instal·lacions enemigues. L’èxit de la missió pot aconseguir salvar moltes vides aliades.
La banda sonora va estar en mans de Dimitri Tiomkin i ha esdevingut tot un estàndard dins del seu gènere.
Es comenta que en aquesta ocasió el trio protagonista, Quinn, Niven i Peck –principalment Peck– van ser els responsables de que Thompson fos el director de la pel·lícula, després de no acceptar altres noms proposats per la productora.
Va ser tal l’èxit d’aquesta pel·lícula que, al 1978, es va realitzar una seqüela titulada Fuerza 10 de Navarone, que va estar protagonitzada per un jove Harrison Ford. Aquesta producció no va assolir, ni de bon tros, l’èxit de la primera.

El cabo del terror (Cape Fear, 1962). J. Lee Thompson va tornar a dirigir a Peck en aquest inquietant thriller psicològic en el que un advocat d’una petita ciutat (Peck) és assetjat per un ex convicte (Robert Mitchum) que havia passat 8 anys a la presó i que ara responsabilitzava de tot aquell temps a l’advocat que va aconseguir que el tanquessin. El seu assetjament era, en principi, psicològic, sense que la justícia pogués intervenir, ja que no hi havia pel mig amenaces explícites. El cercle, però, es va anar tancant i cada vegada l’amenaça anava fent-se més i més tangible.
Està considerat com el millor treball del seu director per l’atmosfera que sap crear i pel duel interpretatiu magistral entre els dos protagonistes, Peck i Mitchum, fets que la fan mereixedora per a molts de la categoria de clàssic.
A l’any 1991 Martin Scorsese va realitzar un remake amb Nick Nolte com l’advocat i Robert de Niro (impressionant!) com el venjatiu ex convicte. Una picada d’ullet pel públic cinèfil va ser la inclusió de Gregory Peck i Robert Mitchum interpretant papers secundaris.

Matar a un ruiseñor (To kill a Mockingbird, 1962). Un gran clàssic inspirat en la novel·la del mateix títol, escrita per Harper Lee a l’any 1960 i guanyadora d’un premi Pulitzer. La pel·lícula va estar dirigida per Robert Mulligan.
El film se centra en la família Finch: el pare vidu, Atticus (Peck) i els seus dos fills Scout (la nena) i Jem (el nen). Atticus és un advocat rural amb uns forts principis i un elevat sentit de la justícia. És designat per a defensar a Tom Robinson, un home negre acusat de violar a una dona blanca, encara que en realitat amb el que s’ha d’enfrontar és amb els prejudicis racials de l’Amèrica de començaments dels anys ’30, que és quan transcorre l’acció.
Era clar que a l’hora d’afrontar el càsting pel paper d’Atticus van haver-hi més candidats. Els que van tenir més números van ser Rock Hudson i James Stewart. Aquest darrer va considerar que la història que s’explicava era massa liberal i que podria portar controvèrsia.  
La realització de la pel·lícula es va fer, en gran mesura, en un poble construït expressament per a l’ocasió, amb més de trenta edificis, a fi de recrear la petita ciutat de Monroeville, la ciutat natal de Harper Lee tal i com era als anys ’30.
La pel·lícula va estar nominada a 8 Oscar i d’aquests en va obtenir 3, entre ells al de millor actor, Gregory Peck, després d’haver estat nominat 4 vegades anteriorment sense haver-lo aconseguit.

Arabesco (Arabesque, 1966). Una eficient pel·lícula amb una apropiada fusió d'intriga, comèdia i acció a parts iguals on un egiptòleg prestigiós accepta l’encàrrec de traduir una inscripció jeroglífica, relíquia cobejada per diferents països de l’Orient Mitjà. Acceptar la feina implica molts riscos per la seva seguretat personal, però existeixen tres motius de gran importància per fer-ho: uns honoraris de 30.000 dòlars, la lleialtat al Primer Ministre que havia sol·licitat els seus serveis i –no menys important– l’exòtica presència de Jazmine (Sophia Loren).
Dirigida per Stanley Donen (autor de grans musicals com 7 novias para 7 hermanos o Cantando bajo la lluvia i pel·lícules d’intriga com Charada) se li han trobat elements hitchcockians a la seva trama i alguns paral·lelismes amb Charada. Donen va demostrar un cop més com sabia jugar hàbilment  amb els seus recursos (com a bon coreògraf que havia estat) i com n’inventava de nous. Sobre algunes de les innovacions que va introduir va comentar en una entrevista: la càmera de mà s'havia utilitzat molt darrerament, sobretot a Europa, però el problema havia estat que presentava massa oscil·lació ja que l'operador havia de portar el gran pes de la càmera mentre treballava. Un dels nostres nois va tenir la idea de suspendre la càmera (...) per donar a l'operador tota la mobilitat de la càmera de mà però sense el pes...
Finalment, Donen va demostrar què es pot fer amb una trama insignificant si es té el seu ofici. Un especial esment mereix la banda sonora composada per Henry Mancini.

El oro de Mackenna (Mackenna’s Gold, 1969). El director J. Lee Thompson va tornar a dirigir a Peck en aquesta pel·lícula (després d’haver coincidit a El canons de Navarone i El cabo del terror). Es tracta d’un western llegendari per l’èpica de la narració i per l’elenc d’actors que va aconseguir reunir. Com a cap de cartell estaven el propi Peck i Omar Sharif, però va comptar amb la presència de Telly Savalas, Camilla Sparv, Ted Cassidy, Lee J. Cobb, Anthony Quayle, Edward G. Robinson, Eli Wallach, Julie Newmar...
La història ens fa seguir a un heterogeni grup de 21 persones, entre les que es troben aventurers, foragits, predicadors, desertors... units tan sols per una causa: trobar, en territori indi, una llegendària veta d’or que, segons diuen, està custodiada pels esperits de la tribu apatxe. Un bandit anomenat Colorado (Sharif) obliga al sherif Mackenna –que és l’únic que coneix el camí fins l’or– a guiar-los a tots plegats fins el tresor. 
Com en altres ocasions, el primer candidat per a interpretar a Mackenna no va ser Peck. El primer en rebre l’oferta va ser Clint Eastwood, en aquells anys figura indiscutible dels westerns, però va haver de desestimar l’oferta, perquè estava treballant en Cometieron dos errores. Després li van oferir a Steve McQueen, però aquest també va renunciar al paper. La resta ja és història.
Finalment, tota aquesta història va estar increïblement fotografiada, en paisatges naturals d’una bellesa espectacular (Monument Valley) , imatges acompanyades per una banda sonora original de Quincy Jones i la cançó principal interpretada per José Feliciano.