Helen Elizabeth Hunt va néixer a Culver City (Califòrnia) el 15 de juny de 1963) filla de Gordon Hunt, productor i professor d'art dramàtic i de la fotògrafa Jane Hunt.

Quan tenia tan sols 3 anys la família Hunt va traslladar-se a Nova York on van viure un curt període de temps en el qual va néixer la seva germana Colleen i Helen va estudiar ballet. Era normal, en aquells anys, que acompanyés el seu pare pels platós i sales de cine mentre ho observava tot i deixava que el cuquet de la interpretació anés fent-se gran dins seu. Quan Helen va complir 9 anys tota la família va establir-se definitivament a Los Angeles. Ja en aquells moments, Helen tenia clar que volia ser actriu, així és que aquell mateix 1972 va començar a rebre classes de l’actriu Lurene Tuttle i a l’any següent va aconseguir el seu primer paper a la TV Movie Pioneer Woman (La pionera), però aquesta no va ser una col·laboració aïllada, ja que es va fer una assídua de les sèries de televisió i les TV Movies.

Amb 14 anys va aconseguir el seu primer paper en un llargmetratge a la pel·lícula Rollercoaster (Montaña rusa) i tot un seguit de treballs entre cine i televisió que van anar incrementant la seva popularitat malgrat que va haver d’esperar fins a la dècada dels ’90 per aconseguir els papers que la llençarien definitivament a la fama mundial. El primer va ser com a protagonista de la sèrie televisiva Boig per tu (Mad About You), de 173 episodis, que es va mantenir en antena des de l’any 1992 fins al 2019 i que li va significar l’obtenció de 3 Globus d’Or i 2 premis Emmy. Al cine, la seva gran oportunitat va ser la catastrofista Twitter (1996) i sobretot Millor, impossible (1997), pel·lícula que li va valdre l’obtenció de l’Oscar a Millor Actriu.

Darrere seu deixa una dilatadíssima experiència com actriu amb més de 100 treballs, entre cinema i televisió, xifra que va augmentant any rere any. Des del 2007 s’han afegit també diversos treballs a la direcció: a les pel·lícules Cuando ella me encontró (2007) i Ride: al ritme de les ones (2014) i a diversos episodis de sèries televisives. Sobre aquesta faceta de directora Helen a comentat a la revista Fotogramas: ... m’encanta actuar. La gent diu: “Oh, has fet un canvi cap a la direcció” i jo responia: “no!, no l’he fet! Doneu-me un treball i l’agafaré. Quan no aconseguia treballs que m’agradessin em passava tota l’estona escrivint, escrivint i escrivint. Fa 10 anys d’això. Va ser així com se’m va acudir "Cuando ella me encontró". Escrivia cada dia. El cul enganxat a la cadira. Havia guanyat aquesta cosa (l’Oscar), vaig tenir poder durant 10 minuts i tenia un tracte amb Sony. Va ser així com la seva primera pel·lícula com a directora i protagonista va veure la llum. Sobre l’Oscar va ser taxativa: un Oscar és solament un objecte per a decorar l’oficina.

Al llarg dels anys s’ha manifestat contrària a les dietes: fa temps que no considero aquest tipus d’accions. M’he promès no fer mai més una dieta, ja que soc una defensora d’un pla d’alimentació controlat (...) M’agrada el ioga, el pilates, córrer, anar amb bicicleta, el senderisme i el surf.
Una anècdota que comenta sovint l’actriu sobre la suposada semblança entre ella i la també actriu Jodie Foster va tenir lloc en una coneguda cafeteria: vaig demanar una beguda a Starbucks. Li vaig preguntar a la dependenta si volia que li digués el nom, però ella em va picar l’ullet i em va dir: “no cal”. En recollir el seu cafè, en el got posava Jodie Foster! Sembla que aquesta confusió s’ha produït en diverses ocasions i en circumstàncies molt variades.

I una darrera anècdota: el juliol de 2018, Helen va venir de vacances a Barcelona amb la seva filla Makena Lei. Va coincidir la seva estada amb el 4 de juliol, el dia de la Independència dels EUA i va aprofitar per a piular una fotografia on apareixia ella al costat d’una pancarta escrita en català que posava Democràcia. Era una de les moltes pancartes que en aquells moments Òmnium Cultural tenia distribuïdes arreu del país. Anava acompanyada amb la llegenda: Bon 4 de juliol des d’Espanya. No cal dir que l’unionisme espanyol s’ho va prendre molt malament i va rebre tota mena d’insults. Made in Spain!
 

Twister (1996). Pel·lícula d'acció i catàstrofes naturals de 1996, dirigida per Jan de Bont i protagonitzada per Helen Hunt i Bill Paxton.
La pel·lícula segueix un grup de científics i caçadors de tornados que intenten desenvolupar un sistema de predicció per millorar la seguretat davant de les tempestes. Els protagonistes principals són Jo Harding (Helen Hunt) i el seu exmarit Bill Harding (Bill Paxton). Encara que estan en procés de divorci, es veuen obligats a treballar junts quan Bill es presenta per signar els papers i es troba amb l’equip que Jo ha reunit per intentar llançar el dispositiu Dorothy, un sistema de sensors dissenyat per estudiar l'interior dels tornados.
Twister es va destacar per l’ús innovador d’efectes visuals per recrear tornados d’una manera realista i aterridora. Per a l’època, els efectes visuals eren considerats d’avantguarda, amb una combinació de CGI i efectes pràctics que aconseguien transmetre la potència destructiva de les tempestes. Les escenes de tornados són intensament realistes, amb objectes volant i edificis destruïts, cosa que afegeix un toc d’autenticitat a la pel·lícula.
A més de Hunt i Paxton, el repartiment inclou Philip Seymour Hoffman, Cary Elwes i Jami Gertz. Els personatges no són només científics, sinó també aventurers que s'arrisquen per la passió d'entendre els tornados i per ajudar a salvar vides. La pel·lícula explora temes com la superació del trauma, el treball en equip i la connexió entre ciència i valentia per protegir altres persones.
Twister continua sent una de les pel·lícules més recordades sobre desastres naturals i es considera una fita pel que fa a l'ús de la tecnologia digital per crear efectes especials a gran escala.

Millor, impossible (As Good as It Gets, 1997). Comèdia romàntica i drama dirigida per James L. Brooks i protagonitzada per Jack Nicholson, Helen Hunt, Greg Kinnear i Cuba Gooding Jr. La pel·lícula es va convertir en un gran èxit per la seva combinació d'humor i melodrama, i va ser molt ben valorada tant per la crítica com pel públic.
La història se centra en Melvin Udall (Jack Nicholson), un escriptor misantrop de novel·les romàntiques que pateix un trastorn obsessivocompulsiu (TOC). Melvin és conegut pel seu caràcter insuportable i els seus prejudicis, cosa que el fa tenir problemes amb tothom del seu voltant. Viu una vida extremadament rutinària i evoca un comportament hostil amb gairebé tots els qui coneix, especialment amb el seu veí Simon (Greg Kinnear), un artista gai, i amb Carol (Helen Hunt), una cambrera que treballa en el restaurant on ell esmorza diàriament.
El to de la pel·lícula és lleugerament satíric, però conté moments de profunditat i d'humor brillant. La interpretació de Jack Nicholson com a Melvin és particularment memorable, barrejant sarcasme i una vulnerabilitat inesperada. També destaca Helen Hunt, que representa una dona lluitadora que intenta tenir cura del seu fill malalt.
L’obra va ser nominada a diversos premis Oscar i va guanyar el de Millor Actor per a Jack Nicholson i el de Millor Actriu per a Helen Hunt, que van ser lloats per la química entre els seus personatges i per la intensitat emocional que van aportar als seus rols. La pel·lícula es va convertir en un clàssic de la comèdia romàntica i es considera una de les millors interpretacions de Nicholson.

¿En qué piensan las mujeres? (What Women Want, 2000). Comèdia romàntica dirigida per Nancy Meyers i protagonitzada per Mel Gibson i Helen Hunt. La pel·lícula combina humor amb elements de fantasia per explorar les relacions entre homes i dones, centrant-se en el tema de la comunicació i la comprensió entre tots dos sexes.
La història segueix Nick Marshall (Mel Gibson), un executiu publicitari amb molt d'èxit i encantador, però també bastant egocèntric i masclista. La seva vida canvia radicalment quan Darcy Maguire (Helen Hunt) és contractada com la nova directora creativa de l'agència de publicitat on treballa, una decisió que el desplaça de la promoció que ell esperava. Darcy s'orienta a comprendre millor el públic femení i lidera campanyes dirigides a aquest mercat, cosa que Nick considera un repte a la seva autoritat i talent.
Després d'un accident absurd a casa, en què Nick pateix una descàrrega elèctrica mentre prova productes femenins, descobreix que ha adquirit la capacitat de llegir els pensaments de les dones. Al principi, utilitza aquest nou poder de manera egoista, escoltant els pensaments de Darcy per intentar manipular-la i guanyar-se la seva confiança. No obstant això, amb el temps, Nick comença a empatitzar amb les dones que l’envolten, incloent-hi la seva pròpia filla adolescent i Darcy, i descobreix que aquesta capacitat li permet entendre millor les seves necessitats i sentiments. Aquesta experiència el transforma i l’ajuda a convertir-se en una persona més empàtica i respectuosa.
La pel·lícula aborda temes com la comprensió, el respecte i la comunicació en les relacions, i posa de manifest com l'empatia pot millorar les interaccions humanes. També destaca la dificultat de Nick per entendre el punt de vista femení i com, en escoltar els pensaments de les dones, ell mateix evoluciona i qüestiona els seus propis prejudicis.

Cadena de favors (Pay It Forward, 2000). Pel·lícula dramàtica dirigida per Mimi Leder, basada en la novel·la homònima de Catherine Ryan Hyde, presenta un missatge profund sobre la bondat, la generositat i la capacitat de canviar el món amb petits actes de compassió.
La història gira al voltant de Trevor McKinney, un nen de 12 anys interpretat per Haley Joel Osment, que viu amb la seva mare, Arlene (Helen Hunt), en una situació econòmica difícil i emocionalment complicada. Trevor té un professor d’estudis socials, el Sr. Simonet (Kevin Spacey), que li proposa una tasca: pensar en una idea per millorar el món.
Trevor crea el concepte de la cadena de favors, un sistema en què una persona fa un favor important per a una altra, però en lloc de demanar alguna cosa a canvi, li demana que faci un favor a tres altres persones. La idea és que cada acte de bondat es reprodueixi multiplicat, creant una cadena interminable de favors i canviant positivament la societat.
La pel·lícula transmet una poderosa lliçó sobre la importància dels actes de bondat, per petits que siguin, i com aquests poden generar canvis profunds en la vida de les persones. La cadena de favors no és només un concepte abstracte, sinó una crida a l'acció per a la societat.

La maledicció de l’escorpí de jade (The Curse of the Jade Scorpion, 2001). Comèdia escrita i dirigida per Woody Allen, ambientada als anys 40, que combina misteri i hipnosi amb un estil d'humor retro i una atmosfera de cinema negre. La història gira entorn de C.W. Briggs (Woody Allen), un investigador d'assegurances de Nova York reconegut per la seva gran intuïció i habilitat per resoldre casos. Tot i això, els seus mètodes antics xoquen amb els de Betty Ann Fitzgerald (Helen Hunt), una jove executiva eficient i pragmàtica contractada per modernitzar l'empresa.
En una festa d'empresa, un hipnotitzador utilitza un escorpí de jade per hipnotitzar-los a tots dos, fent-los vulnerables a suggeriments posthipnòtics. Més endavant, l’hipnotitzador els manipula per cometre robatoris d'obres d'art i joies sense que se n'adonin. Això porta a una sèrie de situacions còmiques on els dos protagonistes, que es tenen antipatia mútua, es veuen obligats a treballar junts per descobrir el lladre (que en realitat són ells mateixos) i salvar les seves carreres.
La pel·lícula és una comèdia lleugera amb elements de cinema negre, amb diàlegs àgils i un sentit de l'humor marcat pel contrast entre els caràcters dels dos protagonistes. Tot i que La maledicció de l'escorpí de jade no és considerada una de les obres mestres de Woody Allen, manté l’estil característic del director amb una ambientació elegant, humor intel·ligent i un toc de nostàlgia pel Hollywood clàssic.

Cuando ella me encontró (Then She Found Me, 2007). Comèdia romàntica dirigida, coescrita i protagonitzada per Helen Hunt, basada en la novel·la homònima de Elinor Lipman, encara que amb diverses modificacions en la trama. La pel·lícula aborda temes de maternitat, relacions personals, i la cerca d’identitat i connexió en moments de crisi.
La història segueix April Epner (Helen Hunt), una professora d’escola que afronta una sèrie de crisis personals. Just després de separar-se del seu marit Ben (Matthew Broderick), el seu món es capgira quan la seva mare adoptiva mor, deixant-la amb una sensació de buit i desorientació.
Enmig d’aquest tumult, entra a la seva vida Bernice Graves (Bette Midler), una presentadora de televisió excèntrica que afirma ser la seva mare biològica. Bernice vol establir una relació amb April, però la seva personalitat vibrant i sovint massa directa contrasta amb la de la protagonista, que es troba en un moment fràgil.
A més, April comença una relació amb Frank Harte (Colin Firth), un pare recentment divorciat que intenta reconstruir la seva pròpia vida mentre s’enfronta a les complicacions emocionals d'una nova parella.
A més de protagonitzar aquesta pel·lícula, Helen Hunt debuta com a directora en el que va ser la seva opera prima.

Las sesiones (The sessions, 2012). Pel·lícula dramàtica dirigida per Ben Lewin, basada en vida real de Mark O'Brien, un poeta i periodista que va viure afectat per la polio i que va haver d'utilitzar un pulmó d'acer gran part de la seva vida. La pel·lícula explora la seva lluita per experimentar la intimitat i la sexualitat, malgrat les limitacions físiques que li imposa la seva malaltia.
Mark O'Brien, interpretat per John Hawkes, és un home de 38 anys amb una gran intel·ligència i sensibilitat, però sense mobilitat a causa de la seva malaltia. A través de les seves reflexions i converses amb el seu conseller espiritual, el pare Brendan (William H. Macy), Mark pren la decisió de contractar els serveis de Cheryl Cohen-Greene (Helen Hunt). Cheryl ajuda en Mark a experimentar la sexualitat en sessions que van més enllà del que ell havia imaginat i això li permet explorar la intimitat física amb respecte i humanitat.
La pel·lícula toca temes com la discapacitat, la sexualitat, la solitud i l'acceptació d'un mateix, i ho fa amb sensibilitat i humor. Tant John Hawkes com Helen Hunt van rebre gran reconeixement per les seves actuacions; de fet, Hunt va rebre una nominació a l'Oscar a la millor actriu secundària per aquest paper. Las sesiones es destaca per la seva visió empàtica i sincera sobre les experiències d'aquells que viuen amb discapacitats i els desafiaments que han d'afrontar en la seva vida personal i emocional.

Ride: Al ritme de las ones (Ride, 2014). Drama romàntic escrit, dirigit i coproduït per Helen Hunt. Aquesta pel·lícula, ambientada en un entorn surfista californià, combina elements de superació personal, comunicació intergeneracional i una història d'amor que es desenvolupa a través de la passió pel surf i en uns moments de nous començaments.
La història segueix dos protagonistes: Angelo (Brenton Thwaites), un jove que busca reinventar-se en un nou entorn, i Jackie (Helen Hunt), la mare d’Angelo, que pretén connectar amb el seu fill i exercir un cert control sobre la seva vida i que no dubte en travessar el país des de Nova York a Los Angeles quan el seu fill li comunica la seva voluntat de deixar els estudis per a dedicar-se al surf. També tenen un paper important a la història en Ian (Luke Wilson), l’instructor de surf de Jackie amb la qual inicia una relació íntima i en Ramon (David Zayas), el conductor de limusines que porta la Jackie amunt i avall incansablement.
7 anys després del debut com a directora de Helen Hunt amb Cuando ella me encontró, torna a posar-se darrere la càmera per a realitzar aquesta personal obra que es mou en tot moment a cavall entre la comèdia i el drama.

¡A ganar! (The Miracle Season, 2018) Producció inspirada en fets reals dirigida per Sean McNamara. La trama segueix la història d’un equip de voleibol femení de secundària que experimenta una gran pèrdua quan la seva capitana i millor jugadora, Caroline "Line" Found, mor en un accident de trànsit l’any 2011. Caroline, la capitana de l’equip de voleibol de l’Iowa City West High School, era coneguda pel seu esperit optimista i la seva energia contagiosa. El seu sobrenom "Line" es va convertir en un símbol de força per al seu equip i comunitat després de la seva mort tràgica.
Malgrat el dol i les dificultats emocionals, l’equip es proposa honorar la seva memòria lluitant per guanyar el campionat estatal.
La pel·lícula explora temes de superació personal, treball en equip, amistat i la capacitat de transformar el dolor en força per continuar endavant. Amb l’actuació de Helen Hunt en el paper de Kathy Bresnahan, la seva entrenadora, Erin Moriarty com Kelley Fliehler, la millor amiga de Line,  William Hurt donant vida a Ernie Found, el pare de Line, i Danika Yorosh com la mateixa Line. ¡A ganar! ofereix una visió commovedora sobre com el suport mutu pot inspirar un grup a assolir objectius que semblaven impossibles.

Te veo (I See You, 2019). Pel·lícula de suspens i thriller psicològic dirigida per Adam Randall. És protagonitzada per Helen Hunt, Jon Tenney i Judah Lewis. La trama combina elements de misteri, tensió i horror, i manté l’espectador en tensió constant amb girs inesperats.
La història se centra en la desaparició d’un nen en una petita ciutat nord-americana, cosa que porta la policia a investigar una possible connexió amb una sèrie de crims passats. Greg Harper, un detectiu que treballa en el cas, es troba en una situació difícil perquè el seu matrimoni amb Jackie (Helen Hunt) està en crisi arran d’una infidelitat. Tot i això, les tensions familiars passen a segon pla quan comencen a succeir coses estranyes a casa seva.
Amb una atmosfera inquietant i una estructura narrativa que presenta diverses perspectives, la pel·lícula juga amb la percepció de l’espectador.
La direcció i fotografia són intenses i es basen en una estètica fosca i tensa per a crear un clima inquietant, que es veu potenciat per l’ús d’espais claustrofòbics i sorolls sobtats que mantenen l’espectador en alerta.