Howard Hawks, el clàssic entre els clàssics

 

Fa un temps, quan em posava a pensar en el meu director preferit, se’m venien al cap noms com Alfred Hitchcock, Frank Capra, Ridley Scott, Steven Spielberg… Va ser després d’haver finalitzat la tria de les millors 100 pel•lícules de la historia segons el meu particular gust, que vaig endur-me una sorpresa: fent el recompte final, vaig descobrir que el director que havia fet més obres mestres seguint aquest criteri era Howard Hawks, el clàssic entre els clàssics, com l’han anomenat sovint.

El seu bagatge cinematogràfic és extens: va dirigir 47 pel•lícules que ens condueixen des dels seus inicis a la direcció de cinema mut, passat pel cine sonor en blanc i negre fins a l’esclat del color en es seus darrers treballs. Al llarg d’aquest periple de més de 40 anys de professió, sempre va mantenir-se fidel al seu estil narratiu, lliure de grans ostentacions. Situava la càmera a l’alçada dels ulls dels actors i d’una manera sòbria i directe deixava que la narració anés fluint, basada essencialment en la direcció dels intèrprets -als que donava molta llibertat d’acció- i en ser capaç de captar aquells detalls, aquells gestos, aquelles expressions significatives que aquests anaven alliberant en el decurs de les seves interpretacions... i en els diàlegs, brillants i pedra angular dels seus treballs.
 
 
Va tocar un bon grapat de gèneres i tots ells d’una manera notòria. Les circumstàncies canviaven i els entorns també, però en el fons parlava sempre de l’amistat, del poder del grup especialment en situacions hostils, de la importància dels codis d’honor... i en aquestes històries els personatges femenins eren, sovint, forts i decidits. La seva particular visió del cine es pot resumir en una de les seves grans frases: “una bona pel•lícula consisteix en tres bones escenes i cap de dolenta”. Va mantenir-se sempre fidel a aquesta fórmula i sovint se li va anar la mà en la quantitat d’escenes bones!
 
A la fi, els seus objectius sempre els va tenir molts clars: entretenir a l’espectador. Llegint les seves pròpies paraules, va definir la seva feina de la següent manera: «Tot el que faig és explicar una història. No la analitzo ni penso massa en ella. Treballo sobre la base de que si a mi m’agraden unes persones i em semblen atractives, puc fer-les atractives. Si crec que una cosa és divertida, llavors la gent es riu amb ella. Si crec que una cosa és dramàtica, el públic també ho creu. No em paro a analitzar-ho. Només fèiem les escenes que eren divertides de fer. Crec que el nostre treball és entretenir.»
 
La seva manera de fer va influir marcadament a cineastes tan notables con Steven Spielberg, Brian de Palma, Francis Ford Coppola... 
 

Hawks en 8 pel•lícules

 
1. Quina fera de nena (1938). Una comèdia esbojarrada, trencadora, divertida… va juntar a dos dels actors més brillants del moment i amb més amplitud de registres: Cary Grant i Katherine Hepburn. La pel•lícula conté grans moments que han quedat per a la història del cinema i que, amb el transcurs dels anys continuen causant la mateixa hilaritat .
 
2. Lluna nova (1940). És una screwball comedy en el sentit més ampli: està centrada en la relació entre un personatge femení fort i el protagonista de la historia i està fonamentada en diàlegs ràpids i punyents en el context d’una crònica negre: l’eminent execució d’un pres. Cary Grant de nou, aquest cop acompanyat per Rosalind Russell.
 
3. Bola de foc (1941). Encantadora comèdia de Hawks amb el contrast de personatges ideal per aconseguir que sorgeixin moments de gran força i comicitat. Un gran Gary Cooper donant vida a un professor absort en el seu món d’investigació i molt allunyat de la societat i Barbara Stanwyck posant el contrapunt a la història: frívola i mundana entra a la vida del professor per a manipular-lo i utilitzar-lo. Anys més tard va reversionar la història, convertida en un musical, a Neix una cançó (1948).
 
4. Tenir i no tenir (1944). Amb aquesta pel•lícula Hawks va abordar una història d’Ernest Hemingway, ambientada a la segona guerra mundial on un home que viu apartat de l’acció es veu empès a col•laborar activament amb la resistència. Primera pel•lícula on van treballar junts Humphrey Bogart i Lauren Bacall i on va néixer entre els dos un gran amor.
 

5. La gran dormida (1946). Una joia del cinema negre, que porta a les pantalles l’adaptació d’una de les novel•les protagonitzades pel dur detectiu Philip Marlowe i els seus punyents diàlegs. En aquesta ocasió la parella Bogart-Bacall torna a treballar junta en una altra de les seves inoblidables col•laboracions. Una obra mestre imprescindible en el seu gènere.
 
6. El cavallers prefereixen les rosses (1943). Divertida comèdia amb pinzellades de musical que va ser un gran èxit en el seu moment i que és, encara avui, una pel•lícula que manté viva tota la seva flama i el seu glamour. La història, protagonitzada per una Marilyn Monroe en el seu millor moment i una Jane Russell extraordinària, sedueix i diverteix a parts iguals.
 
7. Rio Bravo (1959). Western notable, de tall clàssic, amb tots els elements que tan li agradaven a Hawks. Aquesta va ser una de les moltes col•laboracions del director amb John Wayne i en la que li va extreure el màxim suc. Com va fer en ocasions, també va reversionar aquesta pel•lícula uns anys més tard, sota el títol de El Dorado (1966), amb escenes que a Rio Bravo havien quedat al tinter. 
 
8. L’esport preferit de l’home? (1964). Una altra comèdia essencial a la seva filmografia: amb la mateixa habilitat amb la que havia sabut treure tota la comicitat de Cary Grant, un galant per excel•lència, ho va aconseguir amb un altre dels grans seductors del cinema: Rock Hudson. Comèdia d’embolics i de constants gags. Imprescindible.
 
Howard Hawks va fer del cine una cosa fluida, sense gaires intel•lectualismes ni sense prendre partit en les històries… simplement deixava que anessin sorgint. Va dir en una ocasió que si un actor es movia bé, el deixava moure’s i li rodava una panoràmica però que si un altre quedava millor quiet –com era el cas de la Lauren Bacall- la rodava en un pla fix. Si anava a fer un western triava a John Wayne perquè era el millor en aquest gènere, si anava a fer una comèdia triava a Cary Grant... Ho tenia molt clar, no et sembla?