Kate Winslet

Kate Elizabeth Winslet va néixer a Anglaterra, a la població de Reading, el 5 d’octubre de 1975. Per la seva sang corre sang britànica i irlandesa per part del seu pare, en Roger John Winslet, i sueca per part de la mare, la Sally Ann Bridges. Tant el pare com la mare es van dedicar esporàdicament a la interpretació, però les necessitats econòmiques van fer que abandonessin les seves aspiracions creatives i haguessin d’abocar-se a feines que els donessin una estabilitat econòmica. Se’ns dubte aquesta vena artística la van saber transmetre als seus fills ja que, a banda de la Kate, les altres dues filles –l’Anna i la Beth- també són actrius i l’únic que no ha seguit la tradició és el germà, en Joss. En una entrevista, la Kate reflexionava sobre això: vaig créixer al si d’una família d’actors que lluitaven per fer-se un forat. Vaig comptar sempre amb la seva comprensió, però també em van advertir que seria dur i em van educar per a que fos sempre qui sóc, per a que no intentés ser el que no sóc. I ser actriu precisament em permet això. Em dona la llibertat d’inventar-me un nou món cada dia i contrastar-lo amb tots els directors i actors que conec a cada passa.

Va estudiar interpretació a l’Escola de Teatre Redroofs a Maidenhead i la seva primera aparició va ser en una sèrie de la televisió britànica, Dark Season, l’any 1991, quan tenia 15 anys. Va debutar al cinema als 19 anys, dirigida per Peter Jackson a la pel·lícula Criaturas celestiales (Heavenly Creatures, 1994). La seva interpretació va merèixer els elogis del propi Jackson i li va obrir les portes de bat a bat perquè a l’any següent participés a Sentit i sensibilitat (Sense and Sensibility, 1995) i al 1997 li arribés un projecte que va llençar definitivament la seva carrera d’actriu: el paper de Rose DeWitt Bukater a Titànic. Aquest èxit li va obrir les portes dels grans estudis, però ella sempre va preferir triar petites produccions independents que oferien un producte de qualitat. D’aquesta manera van arribar treballs com Quills a l’any 2000 i Iris al 2001.

Aquell 2001 Kate també va demostrar tenir una bonica veu quan va gravar un soundtrack per a la pel·lícula d’animació Cuento de Navidad de Charles Dickens (Christmas Carol: The Movie). El seu tema va agradar tant als productors que van treure’l a la venda com a senzill i va arribar al sisè lloc del Top Ten del Regne Unit.

En aquells anys va declinar de treballar en projectes com Shakespeare enamorado de John Madden (1998), paper que va acabar interpretant la Gwyneth Paltrow, Ana y el rey  d’Andy Tennant (1999) que finalment va accedir a encarnar Jodie Foster, el paper d’Eowyn a la segona i tercera part de El senyor dels Anells de Peter Jackson (2002-2003), assumit definitivament per Miranda Otto, o Match Point de Woody Allen (2005), paper que va recaure en Scarlett Johansson. El motiu d’aquests rebutjos és que sempre ha buscat aquells personatges complexos i profunds que li permetin treballar com a ella li agrada. En paraules seves, va dir: No puc solament aprendre les meves línies i fer el meu treball, potser perquè no vull actuar, vull ser el personatge. I crec que hi ha una diferència.

Al llarg dels anys, la Kate ha demostrat una gran fidelitat al seu cercle d’amics i de persones de confiança i una gran prova d’això són les sòlides amistats que manté amb l’Emma Thompson, després del seu treball conjunt a Sentit i sensibilitat o amb Leonardo DiCaprio, un dels seus millors amics des de Titànic i que ha passat a ser com un membre més de la seva família i al que els seus fills anomenen tiet. DiCaprio ha dit d’aquesta relació: És una de les meves amigues més estimades, des de Titanic. Al llarg de set mesos descarregàvem mútuament les nostres tensions, érem socis. I després la nostra amistat s’ha mantingut. Tenim una confiança total l’un amb l’altre.

El seu nom s’ha vist relacionat tot sovint amb les causes solidàries més variades com la protecció dels nens sense llar i  les famílies vulnerables, la lluita contra la leucèmia i l’autisme, contra la crueltat amb els animals, per el desenvolupament sostenible i contra l’escalfament global, contra la vergonya corporal i l’assetjament, l’ajuda als nens afectats per la pandèmia del coronavirus...

S’ha casat tres vegades: les dues primeres amb els directors Jim Threapleton i Sam Mendes i la tercera amb l’empresari Edward Abel Smith des del 2012. Ha tingut un fill amb cadascun dels marits.

Ha estat nomenada com una de les 50 persones més atractives del món per la revista People a l’any 2005, la revista Time la ha considerat una de les 100 persones més influents al món al anys 2009 i 2021 i la Reina Isabel II del Regne Unit la va anomenar Comandant del Molt Excel·lent Orde de l'Imperi Britànic a l’any 2012. Professionalment ha obtingut multitud de premis: 1 Oscar, 5 Globus d’Or, 3 premis BAFTA, 4 premis del Sindicat d’Actors, 3 premis de la Crítica Cinematogràfica i Televisiva, 2 premis Emmy , 1 Grammy i una estrella al Passeig de la Fama de Hollywood.

Ha defensat sempre l’envelliment natural: ha afirmat que no vol sotmetre’s als estàndards de bellesa imposats per Hollywood i aprofita el lloc rellevant que ocupa per incentivar a les dones a que s’acceptin físicament tal com són i es mostrin orgulloses de la seva aparença, fent campanya activa contra l’ús del bòtox i de la cirurgia plàstica, i ha tingut una actitud molt crítica amb les revistes i publicitats que retoquen digitalment les fotografies per eliminar les arrugues. Conseqüentment amb això ha creat la Lliga Britànica de Cirurgia Anti-Cosmètica juntament amb les actrius Emma Thompson i Raquel Weisz.

 

Sentit i sensibilitat (Sense and sensibility, 1995). Es tracta d’una pel·lícula britànica dirigida per Ang Lee i protagonitzada per Emma Thompson i Kate Winslet, a partir d’un guió de la pròpia Emma Thompson (pel qual va guanyar un Oscar) sobre l'homònima novel·la de Jane Austen.
L’obra se centra, a l’Anglaterra del segle XIX, en dues de les tres germanes Dashwood, la Elinor (Emma Thompson) i la Marianne (Kate Winslet). La primera és la germana gran i representa la raó i el seny, mentre que la segona és la mitjana i encarna els sentiments i una sensibilitat a flor de pell. Totes dues han d’enfrontar-se a una societat classista, masclista i plena de prejudicis... i en mig de tot això cercar l’amor.
La Kate i l’Emma van conèixer-se rodant aquesta pel·lícula i va néixer entre les dues una gran amistat. Parlant sobre aquesta pel·lícula i sobre la seva companya de repartiment, l’Emma Thompson va dir: és la més valenta entre les valentes. No puc ni imaginar-me com hauria estat jo en el seu lloc, amb 19 anys i interpretant un paper tan important. Kate és enèrgica i oberta, realista, intel·ligent i tremendament divertida.
Una curiositat: 6 dels actors que apareixen en aquesta pel·lícula van participar també a la saga de Harry Potter: Emma Thompson com la professora Sybil Trlawney, Alan Rickman com a Severus Snape, Elisabeth Spriggs com la Dona Grossa que viu al quadre, Robert Hardy com a Cornelius Fudge, Gemma Jones com a Madam Pomfrey i Imelda Staunton com a Dolores Umbridge.

Hamlet de Kenneth Branagh (1996). Kenneth Branagh, tot un expert en l’obra de William Shakespeare, va decidir fer una adaptació pròpia d’aquesta obra literària tantes vegades interpretada, a partir del seu propi guió i sota la seva direcció. Ell es va reservar la interpretació del famós Hamlet, príncep de Dinamarca, i per l’important paper de la tendre i vulnerable Ofèlia va triar a la Kate Winslet. Branagh va declarar, recordant el moment en que va conèixer a la Kate: la primera vegada que la vaig veure va ser a una prova per a Frankenstein de Mary Shelley (1994) i ja vaig veure que tenia la presència d’una estrella. Ella és un talent natural, amb una imaginació poderosíssima. I se les arregla per a ser tot això sense que sembli una vaca presumptuosa. És fotudament bona.
Engegar el projecte no li va resultar gens fàcil a Branagh: una nova adaptació d’una obra de Shakespeare, de 4 hores de durada, no resultava atractiva per a cap estudi. Finalment va arribar a un acord amb Castle Rock Entertainment, que van accedir a finançar la pel·lícula però amb dues condicions: l’obra havia d’estar farcida d’estrelles i havia de fer-se també una versió que no sobrepasses les 2 hores i mitja. Les dues versions s’estrenarien simultàniament i el públic triaria la que preferís. A la fi, el projecte –sortosament– va tirar endavant i va deixar-nos amb una gran obra mestre.
Just el dia en que la Kate va filmar l’escena en que Ofèlia, després de perdre el seny, és emportada dins d’una camisa de força, va rebre la notícia que havia estat triada per interpretar a Rose a la pel·lícula Titànic.

Titànic (1997). De la mà de James Cameron va veure la llum una nova versió del gran desastre que va significar l’enfonsament del Titànic, un creuer que portava 2.243 passatgers dels quals només en van sobreviure 705: un 60% de la primera classe, un 44% de la segona i només un 25% de la tercera.
Per a realitzar la pel·lícula, Cameron no volia cap cançó principal, però James Horner estava convençut que el tema que havia composat juntament amb Will Jennings, titulat My Heart Will Go On, funcionaria a la perfecció, així que pel seu compte va gravar la cançó amb la Céline Dion i la va presentar al director. Aquest, només escoltar-la, va decidir incorporar-la al seu treball. El resultat va ser que la cançó va rebre un Oscar i continua sent el single més venut de la historia.
La pel·lícula va tenir 14 nominacions als premis Oscar i va aconseguir 11 estatuetes. La Kate va estar nominada a l’Oscar a millor actriu però va perdre enfront de la Helen Hunt pel seu paper a Mejor... Imposible.
De la relació que es va establir entre Leonardo DiCaprio, el protagonista masculí, i Kate Winslet va néixer una forta amistat que ha persistit al llarg dels anys.
Com a curiositat, recordem que el treball de la Kate en aquesta pel·lícula li va valdre una forta pneumònia ja que, a l’escena del naufragi, l’actriu va negar-se a fer servir un equipament de neoprè sota del seu lleuger vestit, cercant que la seva reacció en contacte amb l’aigua gelada fos el màxim d’autèntica possible... i certament, així va ser. 

Quills (2000). Aquesta pel·lícula constitueix un excel·lent drama d’època dirigit per Philip Kaufman que ens situa a la França del segle XVIII a l’asil de Charenton, on es troba reclòs Donatien Alphonse François, marqués de Sade, on passarà els seus 10 darrers anys de la seva vida i en els que la seva ment navegarà entre la genialitat i la follia. La narració ens centra en la sensual relació que el marqués (Geoffrey Rush) estableix amb Madeleine (Kate Winslet), la jove cosidora de la institució.
La pel·lícula està basada en l’obra de teatre del mateix títol estrenada a Broadway a l’any 1995, escrita per Doug Wright. Ell mateix va ser el responsable de la seva adaptació a la pantalla gran.
El càsting de la pel·lícula és magnífic, amb destacats papers per a Joaquin Phoenix en el paper de l’abat Coulmier o Michael Caine com el doctor Royer-Collard. Cal fer esment d’una curiositat: l’actriu que interpreta a la dona del marquès, Jane Menelau, és a la vida real la dona de Rush. De tots els actors que intervenen en el treball el que va resultar més difícil de seleccionar va ser Joaquin Phoenix. Abans que ell s’havien considerat noms com Hugh Jackman, Jude Law, Guy Pearce o Billy Crudup… diuen que va ser la pròpia Kate qui va proposar a Phoenix.

Iris (2001). Richard Eyre va dirigir aquesta pel·lícula biogràfica centrada en la història de la brillant escriptora anglesa Iris Murdoch, interpretada a la seva joventut per Kate Winslet i en edat avançada per Judi Dench, i l’extraordinària relació que va mantenir amb el seu marit, en John Bayley, interpretat per Hugh Bonneville i Jim Broadbent respectivament, en un matrimoni de 40 anys en el que van unir les seves carreres i les seves vides, superant plegats les penúries del destí fins a enfrontar-se plegats a la malaltia de l’Alzheimer que va patir la Iris en els seus darrers anys.
Curiosament, Kate Winslet i Judi Dench van ser nominades a l’Oscar per interpretar el mateix personatge, a la mateixa pel·lícula, a edats diferents.
El guió de la pel·lícula està basat en un llibre escrit per John Bayley sobre la relació amb la seva dona i com van afrontar la cruel malaltia.

¡Olvídate de mi! (Eternal Sunshine of the Spotless Mind, 2004). En aquesta pel·lícula de Michel Gondry, després d’una tempestuosa relació amb la seva parella, Clementine (Kate Winslet) decideix acudir al Dr. Howard Mierzwiak perquè li faci oblidar la seva relació i tot el que han viscut junts. Quan ell, en Joel (Jim Carrey) descobreix el que la Clementine ha fet queda desfet i no troba altre sortida que acudir al mateix metge i seguir el mateix procés, però la cosa no surt com ell espera i quan els records desapareixen, redescobreix el seu amor per Clementine.
Una comèdia romàntica actual i desenfadada que Kate va decidir interpretar per trencar amb els rols que havia assumit fins aleshores i mostrar-se més divertida i esbojarrada que mai i, efectivament, la pel·lícula va complir amb les expectatives que ella tenia, ja que després d’aquest treball li van ploure ofertes pels papers més variats. L’obra, encara que modesta, va esdevenir pel·lícula de culte i va ser tractada molt bé per la crítica. La revista Rolling Stone va qualificar-la de romanç singularment divertit i impredictible i va definir el paper de la Kate com electritzant i extremadament vulnerable. De fet, després dels grans papers que l’actriu ha interpretat, ella mateixa ha declarat que aquesta és una de les seves interpretacions preferides, potser per les portes que li va obrir.
Jim Carrey va declarar sobre la Kate: em sembla molt emocionant treballar amb gent que m’espanta pel seu talent, saber que vaig a envoltar-me d’alguna persona que em farà millor, que va a reptar-me. I això va succeir amb Kate: és meravellosa, una actriu increïble.

Descobrir el País de Mai Més (Finding Neverland, 2004). Estrenada a l’Estat Espanyol com Descubriendo Nunca Jamás i que va estar dirigida per Marc Forster, està basada en la vida de l’escriptor James Barrie (Johnny Deep): a Londres, a l’any 1904, Barrie coneix a una vídua, la Sylvia Llewelyn Davies (Kate Winslet), i als seus quatre fills –Peter, Jack, George i Michael– i estableix una bonica relació amb tota la família, en especial amb Peter. Fruit d’aquesta relació i del món que va creant per als nens, neix una història de ficció que acabarà arribant fins als nostres dies: la història de Peter Pan, el nen que no es volia fer gran.
Dustin Hoffman interpreta a Charles Frohman en aquesta pel·lícula, la segona vegada que apareixia a un treball sobre Peter Pan, després d’haver interpretat al Capità Garfí, a la pel·lícula Hook (1991). Això va motivar que el seu íntim amic Gene Hackman comencés a anomenar-lo Hook en to de broma, però el mot s’ha estès i actualment molts dels seus amics l’anomenen així.
Finding Neverland va obtenir un Oscar a la millor banda sonora, composta per Jan A.P. Kaczmarek, a banda d’haver estat nominada a millor pel·lícula, millor guió adaptat, millor actor (Johnny Deep), millor disseny de vestuari, millor direcció artística i millor muntatge.

El lector (The Reader, 2008). Stephen Daldry va dirigir aquest melodrama ambientat a l’Alemanya de després de la II Guerra Mundial. Un noi de 15 anys, en Michael Berg (David Kross), de tornada cap a casa es troba malament i perd el coneixement. Una noia que li dobla l’edat, l’Anna Schmitz (Kate Winslet) l’ajuda i el porta a casa seva perquè es recuperi. Aquest fortuït encontre genera una molt especial relació entre tots dos, fins que un bon dia ella desapareix. Michael no la torna a veure fins que un dia, vuit anys més tard, quan ell és un estudiant de dret (interpretat per Ralph Fiennes) torna a trobar-la i descobreix el seu secret.
El director, en Daldry, va pensar en primer lloc amb Kate per a protagonitzar la pel·lícula, però ella es trobava en aquells moments rodant Revolutionary Road, així que va haver de cercar una altra opció i aquesta va ser la Nicole Kidman, que llavors es trobava finalitzant el film Austràlia, així que va decidir esperar a que acabés el treball, però en finalitzar va resultar que la Kidman estava embarassada. Llavors va considerar de donar-li el paper a l’Angelina Jolie, a la Marion Cotillard, a la Naomi Watts o a la Juliette Binoche.  A l’hora de la veritat va retornar a la idea original i li va donar a la Kate, que en aquells moments ja estava disponible.

Un déu salvatge (Carnage, 2011). Basada en l’obra teatral homónima de la autora francesa Yasmina Reza i dirigida per Roman Polanski, narra l’encontre de dos matrimonis –Nancy (Kate Winslet) i Alan Cowan (Christoph Waltz) i Penélope (Jodie Foster) i Michael Longstreet (John C. Reilly)– a Nova York, per a parlar d’una baralla que han tingut els seus fills a l’escola. La conversa que comença molt cordial i educada, va pujant de to conforme passa l’estona fins arribar a límits insospitats.
La pel·lícula es desenvolupa en una mateixa habitació al llarg dels 79 minuts que dura, sense interrupcions.
Kate, parlant del treball de Roman Polanski va dir: Roman és una força de la natura, un home ple d’energia, tremendament professional i quasi maniàtic en relació als detalls. El treball amb ell va ser intens i fructífer, una cosa a la que no estem acostumats els actors. Vam assajar al llarg de dues setmanes com si estiguéssim preparant una obra de teatre. Va ser una sort que el grup d’actors ens portéssim tan bé. Va haver-hi molt bon feeling al set.
El resultat és una descarnada crítica de la societat en la que vivim i la seva veritable cara quan cauen les màscares.

Ammonite (2020). En aquesta pel·lícula el director Francis Lee ens transporta a la costa sud d’Anglaterra a mitjans del segle XIX, per relatar uns anys en la vida de la paleontòloga Mary Anning (Kate Winslet) en els quals es dedicava a cercar fòssils per a vendre als turistes que allí s’acostaven. La dona portava una freda i monòtona vida fins que va arribar Roderick Murchison i la seva esposa Charlotte (Saoirse Ronan). Ell va prosseguir el seu viatge per Europa, deixant a la seva esposa amb la Mary perquè es recuperés del seu fràgil estat de salut. Entre les dues dones no triga a nàixer una relació molt íntima.
Un bon retrat de la moral imperant en aquella època i d’una història d’amor, que es recrea en els detalls més petits per composar un quadre molt intimista i cru dels seus personatges.
Sobre les escenes lèsbiques que apareixen a la pel·lícula, la Kate ha declarat: Saoirse i jo vam coreografiar l’escena nosaltres mateixes, explica l’actriu. Naturalment, Francis estava nerviós, però Saoirse i jo ens sentíem segures. Simplement li vaig dir que ens deixés resoldre-ho a nosaltres. I això vam fer. Vam dir: anem a començar per aquí, anem a fer això amb els petons, amb els pits, després ella es posa a sobre, després jo... Vam marcar els punts claus de l’escena per a tenir una guia que aguantés la narració. El resultat final li va resultar molt satisfactori: L’escena d’amor d’Ammonite és una de les coses que més m’enorgulleix d’haver fet... i, amb diferència, en la que m’he sentit menys cohibida.